ENTREVISTA
ALEXANDRA ALTER
Toronto

Margaret Atwood: “Soc massa gran per tenir por de gaires coses”

L'autora no estava segura que pogués escriure una seqüela d’'El conte de la Serventa', tot i que els seus fans feia dècades que l’hi demanaven. Ara arriba ‘Els testaments’

Margaret Atwood: “Soc massa gran per tenir por de gaires coses” / HANNELORE FOERSTER / GETTY Zoom

Margaret Atwood no estava segura que pogués escriure una seqüela d’'El conte de la Serventa' (Quaderns Crema), tot i que els seus fans feia dècades que l’hi demanaven. “El que volien era una continuació de la veu de la Defred, cosa que no hauria pogut fer -diu-. Pots pujar l’Empire State Building a pèl una vegada. Quan ho tornis a provar, cauràs: ja era molt improbable que ho fessis el primer cop. Jo tenia aquella veu i va dir el que havia de dir. No hi ha res més a afegir”.

El 1991 Atwood va començar a planejar una manera de continuar el seu clàssic de la literatura distòpica del 1985 sobre les dones de Gilead, una autocràcia religiosa situada en el que abans era els Estats Units, on les dones fèrtils són sotmeses a la violació ritualitzada i obligades a tenir fills pels ciutadans de classe superior. Entremig, 'El conte de la Serventa' es va convertir en un fenomen pop, un emblema feminista i una exitosa sèrie de televisió protagonitzada per Elisabeth Moss. Una adaptació de Bruce Miller que, de fet, va més enllà de la novel·la, per la qual cosa es va haver de coordinar amb Atwood. Les expectatives davant la seqüela, que va entrar com a finalista del premi Booker abans de publicar-se, són estratosfèriques. 'Els testaments' surt avui en castellà a Salamandra i en català sortirà a Quaderns Crema el primer trimestre del 2020. L’acció té lloc 15 anys després del final d’'El conte de la Serventa', quan la Defred puja en una furgoneta negra que no se sap on la portarà. La seqüela té dues noves narradores -una jove criada a Gilead i una adolescent canadenca que es va escapar del règim de petita- i una tercera que els lectors i espectadors reconeixeran: la tia Lídia, la terrorífica tutora del sistema reproductiu de Gilead. Atwood revela noves facetes sobre com va arribar a ser l’estructura de poder i com es va ensorrar.

Quan va anunciar aquesta seqüela va dir que tenia l’objectiu de respondre a les preguntes que els lectors fa anys que li feien.

Totes comencen amb un “Què passaria si...” I una de les coses era: els sistemes totalitaris no duren per sempre, n’estic convençuda. Alguns han durat més que d’altres. Què fa que caiguin? Bé, hi ha molts escenaris diferents. Que s’ensorrin des de dins, per corrupció o baralles internes; per atacs des de fora, o per successió generacional. La primera generació comença molt fervent, la segona se centra en l’administració i la tercera generació comença a pensar “Però què estem fent?”

Després de l’elecció de Trump, les vendes d’ El conte de la Serventa van augmentar i els lectors van veure’n la vigència: l’erosió dels drets reproductius, la separació de pares i fills a la frontera o els atacs a les minories per part dels supremacistes blancs. ¿Volia escriure la seqüela pels paral·lelismes?

No, no. Això sempre és a la superfície, en qualsevol país. Els supremacistes blancs hi són i surten quan les condicions són favorables, com ara mateix als Estats Units. Tot això que ara són temes de conversa, ja es comentava quan vaig publicar 'El conte de la Serventa'. La supremacia blanca, els cultes religiosos que sotmetien les dones, el robatori de nadons -que és un tema ancestral-... Però si obligar les dones a tenir nadons ja passa a la guerra de Troia!

Quins fets recents han marcat el seu pensament?

No vull ser gaire específica, perquè llavors li estàs dictant al lector com ha de pensar i preferiria no fer-ho. Per això quan la gent em demana què li ha passat a la Defred, responc: “És cosa teva”. La història és plena de persones que desapareixen i no deixen rastre.

'Els testaments' passa 15 anys després, però reprèn elements argumentals que van ser introduïts a la sèrie, com la filla de la Defred, la Nicole, que és central en la seva novel·la. Com ha sigut el procés?

He intentat fer-ho de manera que no hi hagués cap incoherència. La Nicole ja era meva, però els he deixat molt paper en blanc per dibuixar darrere de cada escena, de manera que depèn d’ells com passen les persones a la frontera a la seva part de la trama. He tingut influència en la sèrie, però no poder. Hi ha una gran diferència. Al final no puc signar res.

A 'Els testaments' la tia Lídia es fa molt més complexa i empàtica, és víctima i alhora culpable.

¿Com s’arriba a ser una persona d’alt rang dins d’una dictadura totalitària? O bé ets un autèntic creient des del principi, i seràs depurat més endavant, o ets un oportunista. O pot ser por, o pot ser una combinació de tot plegat. Jo posaria la por en primer lloc: si no ho faig, em mataran. La tia Lídia és una arribista que va pujar. No es molesta fàcilment, però no és una veritable creient com d’altres. Tal com va fer J. Edgar Hoover, s’adona del poder que et dona conèixer els draps bruts de les persones.

¿Sent la pressió de fer una seqüela per satisfer els fans?

¿Això arruïnarà el meu futur, la meva reputació literària? Si tingués 35 anys seria del tot lògica aquesta pregunta. Però no em preocupa gaire.

Què l’espanta més, ara per ara?

Soc massa gran per tenir por de gaires coses. Tens por quan ets jove i no coneixes la trama de la teva història. No has aconseguit gaire res, als 20, i tens por del futur, per descomptat que sí. Estàs esperançat. Emocionat, però espantat. Així que en el que tinc esperances, més que por, és en els joves. Estan canviant el discurs polític.

¿No és una mica depriment que la gent vegi ressons de la seva distopia en la política contemporània?

Des del punt de vista polític, hauria volgut que 'El conte de la Serventa' quedés com una obra d’època, perquè les advertències que conté no fossin certes. No ha anat així.

Abans rebutjava l’etiqueta feminista. Ara se sent una icona feminista.

Em sento incòmoda amb l’etiqueta si no la definim. On som en l’espectre, perquè hi ha moltes varietats. De quina mena soc? Com que m’interessa l’equitat, la igualtat, això no dona punts extra.

No li importa que el llibre tingui l’etiqueta de distòpic.

Perquè sé què significa. És una societat que considerem menys preferible que la que vivim. Així i tot, la distopia d’unes persones és la utopia d’unes altres, i viceversa.

Treballa en una altra novel·la?

Estic treballant en una col·lecció de poemes. És cosa del 'timeline': quant em queda? Diguem que es triguen quatre anys a escriure una novel·la. Qui sap quants aniversaris puc celebrar, encara.

No sent pressió per escriure.

Només perquè em queda poc temps. Per això fan una promoció tan salvatge d’aquest llibre. Pensen: i si es mor? Fem-ho ara, donem-ho tot. Última oportunitat. Els hi dic i simplement es miren els peus. No poden negar que ho pensen [riu].

Copyright The New York Times