Llegim 05/07/2014

Un Forrest Gump de paper

i
Marina Espasa
2 min

Com va allò? De bones intencions l’infern n’és ple. I les llibreries, es podria afegir. D’acord que un protagonista quasi autista, alt i lleig i que no ha fet res més a la vida que conviure amb la seva mare hauria de generar empatia per part d’un lector potencial. D’acord que arrencar el llibre amb la mort de la mare, i per tant amb el problema més gros que es podria trobar l’home de 38 anys, hauria de ser un bon desencadenant. I d’acord que les històries de perdedors, gent “rareta” i fora de l’estàndard acostumen a tenir encant i a vegades molt d’èxit. Però una bona idea pot quedar espatllada pel to equivocat. I potser aquest n’és un exemple. Estructurar el llibre en forma de cartes sense resposta adreçades a Richard Gere és una idea original, però arriba un punt en què, si la qüestió epistolar no té una funció narrativa clara, perd força, i s’intueix que fins i tot l’autor n’estava fart, de la idea, i que es limita a signar al final de cada capítol.

Entre la ironia i el tremendisme

Dibuixar personatges i situacions estrambòtiques pot no ser suficient: una voluntària de biblioteca que s’amaga darrere dels cabells, un germà mig boig que vol anar fins a Ottawa per veure un misteriós “Parlament dels Gats”, teràpies de grup en sales de color groc: res de tot això no és un problema per se, però s’hi converteix des del moment en què el to es posa a oscil·lar -i el pitjor de tot és sospitar que ho fa sense el control de l’escriptor- entre la ironia i el tremendisme. Hi ha elements que funcionen irònicament, com ara el detall de “l’homenet” que viu dins de la panxa del protagonista i que li clava cops de peu cada vegada que no fa el que hauria de fer, o frases tan bèsties com “ella volia el conte de fades però el que va tenir va ser un tumor cerebral”. I també hi ha una dona maltractada físicament pel seu xicot, una altra a qui van violar uns desconeguts a la vora d’un riu i un excapellà alcoholitzat per culpa d’un amor impossible. Tot plegat fa que sigui difícil entendre com és que tot està tenyit de conceptes com el de serendipitat, karma o equilibri mundial entre el nombre de coses “bones” i “dolentes” que ens passen. Com anava allò?

stats