El 7 de febrer de 2012 Diana Garrigosa i Pasqual Maragall aplaudien entusiasmats Rosa Maria Sardà. El Lliure de Montjuïc estava ple de gom a gom. La Sardà, magistral, hi llegeia les Cartes impertinents de Maria Aurèlia Capmany. Dos dies abans l’ARA se’n feia ressò i il·lustrava l’article amb aquesta fotografia. He demanat a l’amic Aragay que hi torni, i aquí la teniu, amb aquesta mirada única i penetrant, vivíssima.
L’Aurèlia ens va deixar el 2 d’octubre de 1991 més sols, i no només als que teníem la sort de gaudir de la seva proximitat i l’estimàvem. Però des de l’Ajuntament Maragall de l’any 1983 fins a l’Ajuntament Colau d’avui mateix no ha deixat mai de tenir una presència important a la Casa Gran. De manera permanent porten el seu nom el premi Maria Aurèlia Capmany i la sala gran del Mercat de les Flors. Recentment, en l’acte de concessió del premi en la seva trentena edició, l’alcaldessa Ada Colau va parlar de la Maria Aurèlia com “una barcelonina excepcional, escriptora, política i desacomplexadament feminista”, i de l’orgull de “lluitar per la igualtat universal i la justícia de gènere”. Té raó.
En l’acte de presentació dels objectius de l’àmbit de la cultura, el tinent d’alcalde Jaume Collboni, al Mercat de les Flors, afirmava que aquesta ciutat li deu molt. També té raó. Aprofito l’oportunitat per subratllar les paraules de Colau i Collboni i proposar de fer, de manera útil de cara al futur, com ho feia ella, aquest reconeixement. Moltes barcelonines i barcelonins ens hi afegirem amb entusiasme. El seu profund catalanisme obert i inclusiu i la seva humanitat i universalitat són avui un exemple a seguir.
Situar la cultura on es mereix
Mireu què deia Maria Aurèlia de la política: cal “fer de la política allò que ha de ser, allò que significa en la llengua grega: l’exercici responsable del civisme, l’activitat incessant de sol a sol, per tal que la pròpia ciutat sigui el lloc més habitable de la Terra”. Barcelona, “ciutat educadora” i “ciutat refugi”, un lloc habitable a la Terra enmig d’aquesta Europa insolidària. Que gran que era la Capmany! Som-hi! En aquest sentit, en el llibre que avui acompanya l’ARA hi trobareu un diàleg Maragall-Capmany que no només té una gran dimensió històrica: il·lumina el present. Maragall explica que el país del futur ha de tenir la inclusió com a divisa. Són dues personalitats amb visió. Aquesta visió, acompanyada de sentit històric, és el que portava la regidora a anar més enllà de l’administració de béns i activitats culturals. Les seves decisions eren d’una transcendència i importància cabdals: fer de la Virreina la seu de l’àmbit de cultura, clarament al servei de la ciutat. Col·locar la cultura al lloc que mereix. La Virreina no havia de ser només una oficina, sinó un centre cultural viu.
El primer pas de les transformacions va ser impulsar un pla de museus amb visió cultural i urbana i crear no un teatre municipal més, sinó un taller viu d’arts escèniques (la inauguració amb Peter Brook és un indicador de la voluntat que movia el projecte) i fer-ho a Montjuïc: dimensió cultural i urbana avançant de la mà. També es va fer que les publicacions municipals tinguessin sentit i excel·lissin de la mà de Joaquim Horta. I es van tirar endavant moltes altres decisions, de les quals un dia caldrà fer-ne inventari. La Capmany és personalment i públicament inacabable.
Una ironia extraordinària
Els que hem tingut la sort de treballar al seu costat podem dir que n’hem après i n’hem gaudit. La Capmany tenia un sentit de l’humor i una ironia extraordinàries, i una humanitat extrema (només cal recordar com va viure al costat de Montserrat Roig la seva malaltia). Però tornem al sentit de l’humor, impregnat d’aquesta mateixa humanitat. A Cultura de l’Ajuntament hem tingut sort. Teníem uns caps i uns companys que eren dones i homes de cultura abans que regidors o directors. El gran Oriol Bohigas, president d’Edicions 62 i de la Fundació Miró. Ferran Mascarell, que a Menorca fent la mili va pensar a crear una revista d’història, L’Avenç, i un cop a Barcelona ho va fer. Francesc Vicens, Joan Fuster, i companys com l’escriptor Jordi Coca...
Ara, amb el seu permís, explicaré quatre anècdotes que la defineixen. Parla l’Aurèlia: 1) “Carrió, et preguntin el que et preguntin, tu sempre digues el que has de dir”. 2) “Pasqual: has de nomenar en Mascarell per a això de la Casa de Caritat. És un noi que, a més de saber de lletres, sap sumar i restar”. 3) “Joan [Fuster Sobrepere], avui a la ràdio m’han preguntat qui és Pasqual Maragall i jo els he dit: el tercer fill de la Bassi i el Jordi”. 4) “Mira, Coca, quan ja tothom et diu patum és que estàs a punt de fer patam!” La Maria Aurèlia era una dona excepcional. L’alcalde Maragall el dia que en va fer la glossa al plenari va dir: “La Maria Aurèlia ho sabia tot”. És cert.
