El catalanisme ha estat durant més d'un segle la proposta política que, sota diferents sigles i tendències, ha aspirat a regenerar Espanya i administrar Catalunya de manera autònoma. Per Germà Bel, només davant d'objectius d'ordre superior -com ara la restauració de la democràcia i la incorporació a Europa-, Espanya ha tolerat el doble objectiu catalanista com a mal menor, però sense entendre'l, ni compartir-lo.
El desencuentro del títol original sorgeix d'aquesta falta de comprensió, d'estima i de projecte compartit (Estat uninacional vs. Estat plurinacional). El desacord és exemplificat per Bel a partir de l'anàlisi de les polítiques educativa i lingüística, de les transferències interregionals, i de la planificació d'infraestructures viàries -amb peatge i sense- i de ferrocarril de mercaderies. Anàlisis que li permeten parlar-nos d'identitat, de (des)igualtat de drets, de benestar material, d'equitat i d'oportunitats de futur, amb una escriptura, marca de la casa, en què es barregen els oficis d'acadèmic, divulgador i polemista.
Reduït a la seva essència, el conflicte vindria donat per una "desconfiança recíproca" que, com a màxim, aspiraria a la conllevancia orteguiana. Suspicàcia sorgida d'una consolidada i estesa percepció dels catalans com a diferents ("Catalunya és Espanya, però els catalans no són espanyols"), i del recel des de Catalunya cap a un estat que no és vist com a propi, ni tan sols com a neutral en les seves actuacions.
Ni el peix al cove nacionalista, ni el federalisme haurien pogut superar aquesta al·lèrgia a la diferència. Esgotades les seves dues estratègies tradicionals d'intervenció en la política estatal, el catalanisme s'hauria vist abocat a la cruïlla plantejada per Albert Hirschman: "La sortida és una reacció d'últim recurs, després que la veu ha fracassat". Perquè, segons Bel, arribats a aquest punt, "ningú no hauria de voler canviar l'altre". Amb tot, és l'ús del mot desengany al títol de la versió catalana el que ens dóna una clau afegida d'interpretació, més íntima i potser més entenedora. Perquè més enllà del ric argumentari político-acadèmic, el llibre és sobretot el relat del particular camí de Damasc del seu autor.
Deixeble acadèmic d'Anton Costas i polític de Joaquín Almunia, Bel va aspirar a ser l'home de Zapatero a Catalunya i va creure en la solució federal. Ambdues esperances es van veure frustrades, en part per les contradiccions internes del seu propi partit, en part per "l'hegemonia cultural i social en el terreny nacional assolida pel projecte del PP [que] va posar a la defensiva el projecte federalista", fins a la crisi de l'Estatut.
Fora ja de la política activa, Bel basteix amb elements acadèmics un relat teleològic que busca dotar de coherència interna una evolució i actuació polítiques, amb l'objectiu de convèncer i autoconvèncer-se. Si Espanya, capital París evidenciava a través de l'anàlisi de la política d'infraestructures el menyspreu dels criteris econòmics (especialment catalans) a favor dels polítics i nacionals espanyols; Anatomia d'un desengany rebla el clau sobre l'esgotament del vincle amb Espanya.
Segons Bel, atès que no hem pogut canviar l'Estat, ni ens vol com som, tot ens abocaria a la recerca d'un de propi i ideal. Però aquesta superació per elevació cau en un cert simplisme. L'historiador Enric Ucelay da Cal ja advertia fa anys contra el maniqueisme, ja que aleshores "la política esdevé un [simple] mecanisme per al triomf de l'ideal" i aquest "solament es pot realitzar quan la societat esdevé com l'ideal".
