Llegim 18/10/2014

Balbucejos del cor confús

Pere Antoni Pons
3 min

“Un director sense guionista és com un Don Joan sense penis”, va dir Carl Foreman, el guionista de Sol davant el perill i El pont del riu Kwai (entre d’altres) quan va saber que els joves representants de la Nouvelle Vague consideraven que els directors eren els autors absoluts d’una pel·lícula. La frase de Foreman, una reivindicació lúcida -i necessària- de la feina dels guionistes de cinema, ve a tomb per comentar Enamorats, perquè justament el seu autor, un total desconegut del públic català anomenat Alfred Hayes (Londres, 1911 - Nova York, 1984), va escriure o va participar en l’elaboració de pel·lícules com Paisà, de Roberto Rossellini; Clash by night, de Fritz Lang, i A hatful of rain, de Fred Zinneman. O sigui que, ja d’entrada, poca broma amb el desconegut Hayes. I un respecte.

En un article aparegut a The Guardian l’any 2005, l’escriptor Paul Bailey oferia un concís i dens perfil de Hayes. Hi recordava que també va ser periodista i poeta, que va ser nominat a l’Oscar en dues ocasions, que almenys quatre de les set novel·les que va escriure mereixerien ser reeditades i, també, que durant la dècada dels 50 va arribar a ser considerat un dels narradors anglosaxons amb més talent de la seva generació. Bailey citava les paraules d’una vella ressenya: “Hayes escriu de manera lluminosa sobre gent que no pot resistir les temptacions que els acabaran destruint”. És una frase força útil per entendre Enamorats, publicada originàriament el 1953, una bona novel·la sobre els inquietants capricis afectius que corroeixen moltes històries d’amor, també un cru retrat de la ruptura d’una relació sentimental vista amb totes les seves dosis de melodrama barat, mesquinesa, gestos cruels, vulgaritat i rancúnies.

El punt de partida d’ Enamorats remet al d’algunes novel·les i contes de Joseph Conrad. Un narrador del qual no sabem res més enllà de les escasses informacions que ell mateix ens proporciona -“A tocar dels quaranta, amb una reputació modesta, uns quants diners al banc...”- es disposa a explicar una història personal a una desconeguda. La història li ha passat fa poc i, a grans trets, es pot resumir així: després de ser durant uns quants mesos la parella d’una noia que tenia gairebé vint anys menys que ell -ja mare d’una filla-, amb la qual estava bé però que no estimava, ella el va abandonar per un altre home -ric, que la va temptar i seduir amb una proposició indecent- i, de cop, ell va entendre que en realitat n’estava enamorat, i va fer mans i mànigues per provar de recuperar-la.

L’estil fluid però alhora deliberadament entrebancat, construït amb frases plenes d’incisos, plecs i matisos, encarna bé l’estat d’ànim fluctuant del narrador protagonista. És una prosa semblant a un llarg balbuceig introspectiu: fa pensar en un home abatut que parla més per a ell que per als altres o bé en un impostor calculadorament victimista. En aquest sentit, com més avancem en el relat més veiem que assistim a la reconstrucció minuciosa -i contradictòria, parcial i inexacta- d’un passat trencadís, que el desencant i la confusió han recobert amb una boira d’atordiment.

Un dels mèrits de Hayes és la manera com dibuixa una relació sentimental feta de passió i de desig, però també d’astúcies, rampells possessius i jocs d’egos. El protagonista narrador diu de la seva estimada: “La trasbalsava la possibilitat que, si em deixava, em sentís més alleujat que afligit”. Per descomptat, també està parlant d’ell. Implacable en la desmitificació de la parella com a aventura romàntica, Hayes ens ensenya un home cultivat i en crisi que s’escorcolla emocionalment però incapaç d’entendre que mai s’aclarirà amb els altres si no s’aclareix abans amb ell mateix. Potent.

stats