Campanet (Mallorca)Després d’una vida llarga, intensa i productiva, consagrada a la fe, l’estudi de la història i la defensa i la promoció de la cultura i la llengua catalanes, Josep Massot i Muntaner, el pare Massot, va morir aquest diumenge a la matinada al monestir de Montserrat, on havia ingressat de jove durant la convulsa i excitant dècada dels 60. Tenia vuitanta anys i al seu darrere deixa un impressionant llegat com a historiador, amb una bibliografia de prop d’un centenar de títols, però també com a editor i empresari, gràcies a la seva tasca de més de cinquanta anys al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Randa i Serra d’Or. Com passa amb totes les etiquetes que fan fortuna, a la cultura catalana se sol abusar del terme planià “homenot”, però a Massot li escau. Va ser un homenot, un gegant de rondalla en versió erudit.

Com a historiador i intel·lectual, Massot va ser sempre un home polifacètic i incisiu, d’un poliglotisme notable –llegia, i més o menys podia parlar, una dotzena de llengües– i d’una curiositat que el va portar a treballar sobre temes i personatges tan diferents com el feixista Comte Rossi, el musicòleg Baltasar Samper, el filòleg Antoni Maria Alcover, el carismàtic i complicat Joan Estelrich o el mecenes Rafel Patxot, promotor del Cançoner popular de Catalunya, que Massot es va encarregar de preparar i editar. Els temes que va treballar més a fons van ser la cultura popular tradicional, la Guerra Civil a Mallorca, la història de l’Església catalana, i la llengua, la literatura i la cultura de Mallorca.

Tot i que tenia un aspecte fràgil, com l’estampa clàssica que ens ve al cap quan pensem en la figura d’un monjo savi –la veu suau, la rialleta irònica i educada, les mans fines, la timidesa cordial, la pell pàl·lida–, Massot va ser fins gairebé el final dels seus dies un home d’una enorme energia, capaç d’encadenar unes jornades de treball maratonianes. També va ser un polemista combatiu, que es va embrancar en nombroses querelles al voltant, per exemple, de la figura de Llorenç Villalonga, a qui respectava com a autor però de qui sempre va intentar que no s’oblidés ni es blanquegés l'historial de falangista. Home de conviccions fortes i lleials, Massot no tenia pèls a la llengua. Un cop li vaig preguntar quina opinió li mereixia que la jerarquia eclesiàstica espanyola qualifiqués la unitat d’Espanya de bé moral i comparés l’independentisme amb el pecat. La seva resposta: “Aquesta no és la meva Església. Jo no hi tenc res a veure, amb aquests”.

Ingrés a Montserrat

Quan explicava les raons que l’havien dut a prendre la decisió “fonamental” de fer-se monjo –és l’adjectiu que ell usava–, Massot solia parlar més de factors culturals, morals i sociopolítics que no pas espirituals, potser perquè aquests darrers s’estimava més quedar-se’ls només per a ell. Tot i que provenia d’una família creient i havia estudiat amb els jesuïtes al col·legi Montision de Palma, Massot explicava que les primeres vegades que va pujar al monestir, encara estudiant universitari, mai no li va passar pel cap la idea de quedar-hi. Lector voraç, i ja amb una forta vocació intel·lectual, la seva idea era convertir-se en bibliotecari o fer-se professor de castellà o francès, però a poc a poc la vocació monàstica se li va anar desvetllant. “Com que durant la primera visita a Montserrat m’hi havia sentit còmode –va dir-me el 2019–, vaig continuar venint i aviat ja vaig pensar que aquí podria trobar-m’hi bé”. A Montserrat, el jove Massot, que ja tenia una consciència nacional accentuada i un antifranquisme perfectament definit, va trobar-hi una religiositat que no havia estat contaminada pel nacionalcatolicisme del règim, i també una visió oberta i plural del cristianisme, i un reducte de catalanitat natural i militant. S’hi va sentir com a casa i ho va convertir en la seva casa.

Una família mallorquina

En realitat, Massot va sentir-se com a casa a Montserrat perquè hi va trobar un ambient cultural i religiós similar al que havia tingut a la seva pròpia casa familiar. Fill d’un metge i d’una noia de família benestant, Josep Massot i Muntaner va néixer a Palma l’any 1941, i la seva infantesa hauria estat ombrívola i estreta, com la de tants dels seus coetanis, si no hagués estat pel dens bagatge cultural de la seva família, insòlit en la Mallorca de l’època. Era una família per a qui la música i els llibres eren essencials des de feia unes quantes generacions. El besavi del pare Massot, Guillem Massot i Beltran, era músic, una vocació que va inculcar als seus dos fills, Josep Massot i Planes i Melcior Massot i Planes, l’avi i l’oncle respectivament del pare Massot. A més, com que l’avi i el pare havien viscut, per raons professionals i personals, uns quinze anys a Barcelona, quan van tornar a l’illa van portar amb ells molts llibres i discos d’òpera.

No és casual, en aquest sentit, que la família Massot jugués un paper clau en una certa revitalització de la vida cultural palmesana i mallorquina durant els anys més foscos de la postguerra. A casa dels oncles del pare Massot s’hi celebraven unes concorregudes vetllades literàries, que eren freqüentades per tots els noms rellevants de la literatura de l’illa, des de veterans de l’Escola Mallorquina com Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà i Guillem Colom fins a promeses incipients com Llorenç Moyà i el díscol Jaume Vidal Alcover. També hi acudien, quan venien a Mallorca de visita, escriptors catalans de la categoria de Carles Riba i Clementina Arderiu.

De Barcelona, el pare de Josep Massot, que era simpatitzant d’Unió Democràtica de Catalunya, va acabar duent cap a Mallorca una altra cosa que, a la llarga, acabaria sent tan determinant per al seu fill com els llibres i els discos: el catalanisme.

Una visió de la història

Rigorós, conscient de les complexitats de la realitat i dels éssers humans, el pare Massot sempre va ser partidari de practicar una historiografia valenta i no acomodatícia, en què el gruix de la informació presentada de manera asèptica preval per sobre dels atractius de la narrativa. “Per a un historiador –deia–, la neutralitat és impossible. Els historiadors que es presenten com a neutrals solen adoptar els arguments falsos d’un dels dos bàndols. L’historiador ha de prendre un posicionament perquè, si bé escriu per explicar els fets, els fets també han de ser interpretats, i les interpretacions es fan d’acord amb la concepció del món i de les coses que té cadascú”.

Entre l’extensíssima bibliografia del pare Massot cal remarcar els següents títols: L’Església catalana al segle XX (1975), El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca (1991), Els mallorquins i la llengua autòctona (1972), Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears (1990), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978). També destaca la sèrie Escriptors i erudits contemporanis, que consta de més d’una dotzena de volums. Igual de valuosa per a la literatura catalana ha estat la tasca de Massot com a editor. Gràcies a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, una editorial sense una vocació comercial estricta, molts assaigs sobre religió, història i llengua, així com molts estudis literaris, epistolaris i biografies, han pogut veure la llum.

La feinada valuosa i colossal de Josep Massot i Muntaner, així com el seu compromís amb el país, li valgueren nombrosos reconeixements i guardons. El més important va ser el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2012.