Ens ha deixat Josep Massot i Muntaner (1941-2022), un monjo savi. Que la seva mort hagi coincidit amb la festa del llibre no pot ser un simple atzar. Sempre va viure envoltat i dedicat a la lletra impresa. El seu somriure tímid amagava una determinació de ferro, una capacitat incansable de fer feina, de cremar-se les seves emblanquinades celles en un mar de lletres. Ell sol simbolitzava la continuïtat de Montserrat com a cenacle cultural mil·lenari, com a refugi llibresc. Ell i els seus amics Hilari Raguer –un altre historiador erudit de primeríssim nivell, al qual ha sobreviscut només un any i mig– i Lluís Duch, l’antropòleg i filòsof mort el 2018.

Massot i Muntaner no haurà arribat a viure el mil·lenari del cenobi, però ha estat clau per recuperar per al monestir la seva potència intel·lectual, és a dir, per arribar a l’efemèride amb els deures fets. Des de la modèstia, sempre va sentir que tenia una missió i s’hi va dedicar en cos i ànima: fer història. En un doble sentit. Escriure la història de la Guerra Civil de les Illes i enfortir les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, les PAM, que dirigia des del 1971, mig segle al capdavant d’un segell amb més de cinc-cents anys de trajectòria. Aviat està dit. Era plenament conscient d’aquesta dimensió secular del projecte editorial que pilotava amb una passió que anava per dins, amb una entrega total.

Amb la desaparició de Massot i Muntaner, sumada a les de Raguer i Duch, Montserrat queda una mica orfe de grans referents de saviesa humanística. Eren tres intel·lectuals de solidesa reconeguda, admirable. Massot i Raguer, amb la seva bonhomia i el seu rigor, van saber seduir el gran hispanista anglès Paul Preston, que gràcies a ells va sumar a la seva mirada el bagatge de la historiografia catalana, sovint tan ignorada a les Espanyes. Preston va tenir una gran relació personal i intel·lectual amb tots dos.

Massot i Muntaner deixa un buit i ens llega el testimoni d’una tasca incansable i exemplar. Catalunya i les Illes perden un referent. Descansi en pau.