Cees Nooteboom, l'escriptor viatger que es va enamorar de Menorca, mor als 92 anys

BarcelonaFa més de cinquanta anys que l'escriptor neerlandès Cees Nooteboom (1933-2026) trobava la pau i la inspiració creativa a l'illa de Menorca. "És el lloc on he escrit bona part dels meus llibres i poemes", reconeixia fa sis anys, quan va rebre el premi Formentor per la seva prolífica i apreciada obra, des de la seva casa a Amsterdam. En aquells moments, Nooteboom, que acabava de fer 87 anys, no va poder viatjar a l'illa veïna a la seva per recollir el guardó per motius de salut, però encara va tenir forces per recordar els orígens d'una obsessió per escriure que es va materialitzar en una cinquantena llarga de llibres que el van convertir en una de les figures literàries de Països Baixos més reconegudes internacionalment. En la seva bibliografia hi ha, com a mínim, tres títols disponibles en català, La història següent (2004), Perdut el paradís (2006) i Desviació a Santiago (2010), tots tres publicats per Bromera.

“Quan et converteixes en escriptor? ¿És gràcies a la lectura o a la vida?”, es demanava Nooteboom en un volum d'entrevistes que li havien fet al llarg de la trajectòria. Tot seguit recordava com la Segona Guerra Mundial havia marcat la seva generació –en la qual despunten també autors com Gerard Reve, Albert Cornelis i Tonke Dragt– i el va afectar personalment. “Els meus pares es van divorciar l’últim any de la guerra –recordava–. Per culpa de la gana que es passava a la Haia, el pare, que va morir en un bombardeig d’avions britànics el mateix 1944, ens havia enviat a la mare i a mi fora de la ciutat, perquè allà encara hi havia aliment. La nostra casa de la Haia va ser destruïda en aquell mateix bombardeig; encara conservo a la retina la imatge d’aquella muntanya irreconeixible de pedres”. Aquest podria ser un dels orígens de l’escriptura de Nooteboom, que es ramifica en gèneres literaris com la novel·la, l'assaig, la crònica, la prosa autobiogràfica i la poesia. També podria haver començat a créixer quan portava diners “a ancianes de l’alta societat”, mentre treballava en un banc –dels 17 als 19 anys–: “Em desviava per passar per un bosc on m’aturava al costat d’un rierol per pensar, i a vegades em sembla que la meva escriptura va començar allà, sense escriure ni una sola paraula. M’asseia allà i pensava; era una forma d’absentisme i clandestinitat que ara sé que forma part de l’escriptura”.

Un autor amic dels cactus

Una de les grans passions de Nooteboom al llarg de la vida van ser els viatges, que van motivar i nodrir bona part dels seus llibres. Així, El Buda tras la empalizada (1986, en castellà a Siruela) va partir d'una estada a Tailàndia, Perdut el paradís (2006) estava ambientada a São Paulo, Hotel nómada (2002, en castellà a Siruela) recollia estades en països com Gàmbia, Mali, el Sàhara, Bolívia i Mèxic i Desviació a Santiago (2010) s'estructurava al voltant dels nombrosos viatges que, des de Menorca, va fer durant anys per diversos punts de l'estat espanyol. “En Cees ha mantingut una actitud de nòmada i viatger durant tota la vida –comentava Isabel-Clara Lorda Vidal, que ha traduït una vintena de títols de Cees Nooteboom al castellà, amb motiu de la concessió del premi Formentor–. Aquesta actitud és gairebé espiritual. A Menorca hi té un jardí mediterrani que és el lloc del repòs des del qual continua escrivint. El nomadisme de Nooteboom s’ha fet interior: s’ha girat cap endins. A vegades, quan parlem em diu que tots els seus coneguts tenen Facebook i Twitter, però que, per a ell, els seus millors amics actualment són els cactus del jardí”.

Tot i la seva prolífica obra, aixecada amb la convicció que "escriure és, al cap i a la fi, endarrerir la mortalitat", Nooteboom ha acabat morint, als 92 anys, a Menorca, l'illa que s'estimava tant.