Reportatge
JORDI NOPCA
Enviat especial a Formentor

“No m’agrada emportar-me un fantasma al llit”

Entrevista a Alberto Manguel, assagista i novel·lista, autor, entre d'altres, d''Una historia de la lectura' i 'La biblioteca de noche'

ALBERTO MANGUEL AL JARDÍ DE L’HOTEL FORMENTOR. / CATI CLADERA / PREMI FORMENTOR 2017 Zoom

“Tinc molt mala memòria per recordar cares, dates i telèfons. Fins i tot m’oblido dels carrers per on he passat. Ara mateix, de fet, si em deixessin sol en aquest jardí, em costaria tornar a l’habitació de l’hotel”. Alberto Manguel (Buenos Aires, 1948) parla amb seguretat fins i tot de les seves mancances, potser perquè la lectura -la seva gran passió- li ha permès portar una vida d’excepció. A punt de fer setanta anys, l’assagista i novel·lista dirigeix la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, una tasca que li exigeix “dotze hores al dia de dilluns a divendres” i també l’ocupa “bona part dels caps de setmana”, però anteriorment ha sigut professor visitant en diverses universitats -entre les quals hi ha la de Princeton, a Nova Jersey; la de Lieja, a Bèlgica, i la Freie Universität de Berlín-, ha treballat com a editor en països com Anglaterra, Itàlia i Tahití i ha escrit una extensa i polimòrfica obra. Entre els seus títols imprescindibles hi ha Guía de lugares imaginarios (1980), Una historia de la lectura (1996) i La biblioteca de noche (2006).

Manguel no havia estat mai abans a Formentor, on ahir a la nit va recollir el premi Formentor de les Lletres després d’un discurs en què va defensar una vegada més la importància de llegir constructivament i críticament. L’entorn era d’excepció: el Formentor Royal Hideaway Hotel compta amb diversos restaurants, una piscina, una cala i fins i tot -els lletraferits quedaran bocabadats- el pi que va inspirar un dels poemes més coneguts de Miquel Costa i Llobera, El pi de Formentor. “Som éssers temporals, i si no tenim records del nostre passat no podem construir el nostre futur -diu Alberto Manguel-. Necessitem les biblioteques per saber qui podem ser i alhora entaular un diàleg amb els difunts. És imprescindible que la lectura i les biblioteques recuperin el rol central en una societat que ara està massa preocupada pel banc i les institucions financeres. La biblioteca ens recorda que som éssers racionals i que hi ha la possibilitat de tenir una societat una mica més justa i feliç”. Per a Manguel, llegir no és una acció passiva, sinó transformadora. “L’art del lector és llegir entre línies -admet-. Això és veritat, però alhora hi ha límit en les interpretacions. Umberto Eco deia que aquesta frontera era el sentit comú. Podríem començar una llarga discussió sobre on creiem que acaba el sentit comú... Però bé, per posar un exemple, quan Herman Melville va publicar Moby Dick es va llegir com una banal novel·la d’aventures marines i ara, un segle i mig després, la veiem com una gran novel·la psicològica i al·legòrica, un mirall del món”.

Redempcions literàries

Alberto Manguel va néixer a Buenos Aires el 1948, però poc després es va mudar amb els seus pares a Tel Aviv. Hi van viure fins al 1955, moment en què van decidir-se a tornar a l’Argentina. Amb set anys, el nen ja havia descobert l’inesgotable poder de la literatura, sobretot gràcies a la seva tutora, Ellin Slowitz, que no només li llegia un conte cada nit -en anglès i alemany-, sinó que el portava a visitar llibreries i li permetia comprar el que volgués. “La literatura té un poder redemptor: a vegades et salva la vida -comenta l’autor-. La primera història que em va meravellar va ser un conte de Wilhelm Hauff, i més endavant em salvarien la vida Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, i moltes altres novel·les, com ara Gaudy night, de Dorothy L. Sayers”.

De tornada a l’Argentina, Manguel ja havia descobert la necessitat d’acumular llibres: havia començat a construir la seva biblioteca. El 1969, amb 21 anys, marxaria del país i començaria un llarg periple nòmada. El 1971 era a la capital francesa. Tres anys després s’instal·lava a Milà, on treballaria a l’editorial Franco Maria Ricci. El 1976 es va instal·lar a Tahití, vinculat a Les Éditions du Pacifique. Entre el 1982 i el 2000 va viure al Canadà. “Per tot arreu on passava acumulava nous llibres -reconeixia ahir-. Com escriu Balzac a El cosí Pons : «Una obsessió és un plaer que ha assolit el nivell d’una idea»”. El somni de Manguel, que combinava l’escriptura d’assajos i articles amb les classes universitàries i l’edició de nombroses antologies -dedicades a la literatura de fantasmes, al misteri, a les històries de pares i fills, a l’homosexualitat-, era arribar a reunir en un sol lloc la seva biblioteca. “Em pensava que no ho aconseguiria mai, però llavors vaig comprar amb el meu company un vell presbiteri de pedra al sud de la vall del Loira: va ser el primer cop a la vida en què tenia tota la biblioteca en un mateix espai”, comentava. En aquells moments estava integrada per 35.000 volums. “No els he llegit tots, esclar, ningú ha pogut llegir tants llibres, però abans d’incorporar un títol sempre el fullejo -diu-. L’única vegada que n’he llençat un va ser American psycho, de Bret Easton Ellis, perquè és una novel·la d’una obscenitat deliberada, especialment cap a la dona; es rabeja en el sofriment i en la violència”.

Perdre la biblioteca

“Durant els anys que vam viure a la casa de Poitou-Charentes no teníem la sensació de ser-ne els propietaris, era un lloc tan meravellós que semblava que només el custodiéssim -recorda l’autor-. Creia que seria la casa on ens estaríem fins al final dels nostres dies, però no ha pogut ser així”. Coincidint amb l’acceptació del càrrec a la Biblioteca Nacional de Buenos Aires, Manguel va haver de vendre’s la propietat francesa i perdre la biblioteca. Explica l’experiència a Mientras embalo la biblioteca (Alianza, 2017), que es pot llegir com el revers -i alhora homenatge- d’un assaig de Walter Benjamin. “Els meus llibres han anat a parar al magatzem de la meva editora canadenca, que ha tingut la gentilesa de cedir-me l’espai -avançava-. Perdre la biblioteca ha sigut una heretgia”. L’escriptor, però, segueix acumulant volums als dos pisos que té, un a Nova York i l’altre a Buenos Aires.

“Soc fetitxista, i això ja no es pot curar -diu-. M’agraden els objectes sòlids i tinc una fascinació pels llibres. No soc un ciutadà del món virtual. Com a director de la Biblioteca Nacional ho he de ser, però com a lector privat tinc altres preferències. No m’agrada emportar-me un fantasma al llit”. L’expressió tranquil·la de Manguel s’enrigideix una mica quan se li recorda la lectura electrònica. “Quan va néixer la impremta va adoptar trets que fins llavors eren característics dels manuscrits, i ara està passant el mateix amb el llibre electrònic, que imita el llibre en format paper -comentava ahir-. La lectura física de llibres no serà suplantada, això és una mentida amb una finalitat comercial”. Lluny d’emetre missatges únicament conservadors, Manguel considera que entre els millors lectors hi ha els nens: “Son molt creatius, se senten lliures de canviar el final, transformar els personatges i reescriure el text. Un nen gai s’atrevirà a llegir Romeu i Julieta com si els personatges fossin Romeu i Romeu. Els adults, en canvi, estem plens de prejudicis”.