A pesar que la moral cristiana ens ha ensenyat a no agafar res dels altres i a donar el que ens sobra, el cert és que les civilitzacions que s’han bressolat a la Mediterrània han actuat, quant al furt, de maneres molt diverses. A Grècia robar era un delicte molt castigat, amb l’excepció que un amo robés alguna cosa a qualsevol dels seus esclaus. Com que els esclaus no tenien res, aquest privilegi va ser inexistent.

A Roma, en canvi, la llei que va predominar cap al final de la República i en vida de quasi tots els emperadors, va ser: “Roba tot el que puguis”. Els saquejos que feien els romans a tot arreu on guanyaven una batalla o una guerra encara són llegendaris. Era un temps en què a l’enemic, com diu el proverbi, no se li donava ni aigua. Molts militars destacats en terres de conquesta agafaven tal quantitat de béns i de riqueses que, quan tornaven a Roma -passant per un arc de triomf que, en grans ocasions, s’edificava expressament-, sumant-hi el fet que l’emperador els feia amos de moltes vessanes de terres conquerides i de cases luxoses a la ciutat mateixa, no calia que fessin res més a la vida que dedicar-se a l’oci filosòfic. Fins i tot Ciceró, que era recte i auster, va arribar a posseir tantes cases nobles, a Roma i a d’altres llocs de la península, que de vegades costa de creure que s’hagi convertit en el gran model de ciutadà romà. La propietat era una cosa sagrada, a Roma, com ho és encara a tot el món romanitzat, gràcies al fet que nosaltres hem edificat els nostres sistemes legals sobre la base del de Roma.

Però hi havia una excepció molt curiosa. Quan un ciutadà lliure de Roma assistia a un banquet ofert per un amic seu, era tradició robar, un cop acabat l’àpat, el tovalló que un havia fet servir: només un. (És clar que, de convit en convit, un podia fer-se un joc sencer d’estovalles i tovallons, que, al seu torn, li serien robats quan ell invités els amics.)

A l’extrem oposat d’aquest costum ritual hi ha el famós potlatx, estudiat pels antropòlegs, practicat en diverses tribus de la costa del Pacífic de Nord-amèrica i el Canadà. Això consistia que un home ric de la tribu, sovint el més ric, repartia tots els seus béns entre tots els altres membres de la tribu i es quedava, literalment, en pilotes. Llavors havia de pidolar, casa per casa, per rebre aliments, roba, joies i el que fos. A canvi d’això, la tribu el convertia en l’home més sagrat i més poderós, després dels déus locals, de la colla.

Perduren els dos costums: robar pel fet que un no té res, o molt poc, i oferir regals a la gent per assegurar-te que t’estimaran més.