Carles-Jordi Guardiola, que ha estudiat en diverses ocasions la vida i l’obra de Carles Riba, acaba de publicar un llibre a l’Editorial 3 i 4 en què repassa diversos aspectes poc coneguts de l’activitat editorial i literària del nostre poeta. A Carles Riba. Retrat de grup hi surten gairebé totes les persones que van tenir contacte amb el poeta, en especial les dues que el van ajudar a subvenir les necessitats d’una família nombrosa que mai va viure en l’abundor: Francesc Cambó i Josep Janés. Si feien bullir l’olla cada dia va ser, sens dubte, gràcies al fet que Riba, que es confessava mandrós, va ser un treballador infatigable. Va viure pocs anys, però va deixar una obra extraordinària en els camps de la creació literària, la traducció d’autors clàssics i moderns i la crítica literària.
Això sí: tota la gent que el va conèixer, i que jo he conegut després, coincideixen a afirmar que era una persona difícil. Era un home tan dotat i tan superior a la mitjana del país -com Foix, com Carner, que eren simpàtics-, que es va construir, o li van construir, una personalitat alada, sacerdotal, mítica, en vida. I ell es va deixar admirar. Aquest caràcter sorrut, potser cregut i tot, esquerp i misantrop, tenia poc a veure amb el primer home que el va ajudar, i van fundar una càtedra a la Fundació Bernat Metge, annexa a la tasca editorial que va començar, per a glòria de Catalunya, l’any 1925: Francesc Cambó.
Cambó va ser un dels realistes i pragmàtics més grans que ha donat el país. Quan estudiava la carrera en una pensió de Barcelona falcava la taula, si ballava, amb pessetes de l’època, ja que considerava que, així, els diners acomplien dues funcions: afermar la taula, i deixar els diners on a cap lladre se li acudiria buscar-los.
Ja a l’exili l’un i l’altre, Riba va voler visitar Cambó al seu lloc de residència a la ciutat de París. Poc temps abans hi havia hagut una gran trifulga entre els dos, perquè Riba va voler, durant la guerra, que la Generalitat es fes càrrec del fons de la Fundació, i Cambó no se’n refiava ni poc ni gaire. Doncs bé: Riba va enviar a Cambó un missatge en què li deia que, ni que fos per raons sentimentals, textualment, li agradaria de retre-li visita. Cambó estava tan enfurismat pel que acabo d’explicar que no el va voler rebre. Si a Riba, en comptes de voler visitar-lo “per raons sentimentals”, se li hagués acudit dir que el volia veure per raons comercials o mercantils, és més que probable que Cambó l’hagués rebut.
Els homes de lletres encara no han entès que un home de negocis no es mou mai per raons sentimentals, sinó per motius pràctics o utilitaris.
