HE LLEGIT NO SÉ ON

Pels carrers de la vida i de l’amor

Pels carrers de la vida i de l’amor / L’ALTRA Zoom

Una aposta arriscada que alguns no ens cansarem d’aplaudir

Retalls de memòries d’una dona que viu i escriu a Nova York. Dos llibres en un. L’aposta de L’Altra Editorial per donar-nos a conèixer Vivian Gornick (el Bronx, 1935) és certament arriscada. Però és una d’aquelles decisions que faran que l’editora Eugènia Broggi es fiqui a la butxaca per sempre més uns quants lectors, entre els quals m’hi compto. Perquè l’Eugènia no ho sap, però m’ha fet un regal a mida: tinc una flaca reconeguda pels relats memorialístics escrits per escriptors, valgui la redundància. Que els signi una autora novaiorquesa, feminista i que es confessa influïda per Natalia Ginzburg és per a mi una suma d’al·licients afegits.

El volum doble que m’ha fet feliç inclou els llibres Vincles ferotges, publicat en anglès el 1987, i La dona singular i la ciutat, del 2015. La traducció ha anat a càrrec de Josefina Caball (i, tot i que sortirà a la venda el juny d’aquest 2017, encara no incorpora les noves normes ortogràfiques del català). Un cop has quedat abduït per la tensió íntima entre la Vivian i la seva mare en el primer dels llibres -“aquesta relació ens matarà a una o l’altra”-, agraeixes girar pàgina i topar, com si fos un punt i seguit, amb una Vivian trenta anys més gran, que té l’edat que tenia sa mare llavors.

De com mare i filla narren els respectius avortaments

A Vincles ferotges, Vivian Gornick passeja pels carrers de Nova York al costat de la progenitora octogenària. Les dues dones conversen, discuteixen, passen revista als records i s’expliquen episodis viscuts com ara com van ser els respectius avortaments. La filla diu: “Vaig avortar amb les cames aixecades i recolzades contra la paret en un pis del carrer Vuitanta-vuit, amb una injecció de meperidina a la vena que em va posar un metge que tenia la consulta a la cantonada del carrer Vuitanta-vuit i la Desena Avinguda”.

La mare assenteix i després deixa anar: “Jo vaig avortar al soterrani d’un club nocturn del Greenwich Village per deu dòlars, amb un metge que la meitat de les vegades, quan et despertaves, ja t’havia posat el seu penis a les mans”. Combat dialèctic d’alt voltatge.

Amb l’amor romàntic injectat com un tint en el sistema nerviós

L’amor és un dels temes d’aquestes memòries. L’amor turbulent entre mare i filla, per descomptat. Però també el de la mare cap al marit que va morir massa d’hora -“de plorar el pare en va fer la seva professió, la seva identitat, la seva imatge”- i el de la filla cap als diversos homes de la seva vida: “Era gairebé com si escollís homes que em farien tornar a aquest estat, deprimida i paralitzada pel fracàs de l’amor”. La mare retreu a la filla que no senti compassió per ella, vídua des dels quaranta-sis anys. La filla retreu a la mare que s’hagi quedat tancada en “la idea de l’amor del papa” en lloc d’haver-se obert a la vida fins a final.

En el segon llibre, Gornick admet: “A mesura que van anar passant els anys, vaig veure que duia l’amor romàntic injectat com un tint en el sistema nerviós de les meves emocions”. Aquí el paper de confident el fa en Leonard, un amic gai de la Vivian. Un altre paper important el té Nova York, la ciutat que la veu caminar amb el pas ferm de qui s’ha esforçat per viure la pròpia vida. Un dia ella passeja per Washington Square i recorda la plaça esplèndida de mig segle enrere, quan era una nena del Bronx captivada per la bellesa del lloc i per les promeses de futur que contenia. Un altre vespre hi torna: veu la plaça tal com és -vagabunds i ionquis inclosos- i se sent a si mateixa tal com és. “He fet realitat els meus conflictes, no pas les meves fantasies, i Nova York, també. En això coincidim”.