MINÚCIES

Manies

Manies / WIKIPEDIA Zoom

Els escriptors, que solen ser neuròtics segons les teories de Freud, palesen les seves rareses i manies de maneres diverses: en el menjar, en la manera de vestir, en els costums horaris, en l’estri que fan servir per escriure i de moltes altres maneres.

Una de les manies més característiques dels escriptors és la vestimenta que fan servir quan es posen a escriure. Buffon, el gran naturalista francès i home de lletres, per exemple, només podia escriure si es vestia d’etiqueta, com qui va a un banquet de nivell, i, damunt, amb una espasa a la cintura. Alexandre Dumas pare es posava una sotana de color vermell, amb mànigues molt amples, calçat amb sandàlies. John Milton, el gran clàssic anglès, escrivia embolicat en una capa de llana tirant al parrac. Chateaubriand, l’autor de Geni del cristianisme i de les Memòries d’ultratomba, no escrivia sinó que dictava -com els nostres reis de la corona d’Aragó, que potser no sabien ni llegir ni escriure, ocupacions delegades als curials- i ho feia amb els peus nus, caminant per l’habitació. Es refredava molt sovint, perquè és sabut que els refredats s’agafen pels peus i per la calba.

Victor Hugo no escrivia mai un vers ni una línia de prosa sense haver-la dit abans en alta veu: quan veia que sonava bé, ho passava al paper. És una pràctica que sempre va dur a terme Flaubert, l’autor de Madame Bovary, que va arribar a ser conegut pels comerciants que navegaven pel Sena camí de París, atès que Flaubert recitava des del balcó, a la casa de Croisset, a tocar de la riba del riu, tot el que prèviament havia escrit: era la prova de l’oralitat. Hugo, a més a més, lliurava a un criat seu el que havia escrit cada dia, i li ordenava que no li tornés el manuscrit fins al cap d’un temps: és el temps que Horaci aconsella que es deixin descansar els llibres abans de donar-los per bons i fer-los públics.

Montaigne, això és famós, es tancava en una torre de defensa del seu castell, prop de Bordeus, per escriure els Assaigs. Tenia, a les bigues i els cairats del sostre tot de màximes en llengua grega i llatina, per moderar els seus costums i la seva existència. Rousseau, el més progressista dels homes de lletres de la França del segle XVIII, només podia escriure a l’aire lliure i sota la llum intensa del sol. Això vol dir que quan plovia no escrivia. A la Segarra hauria escrit molt més. Schiller només era capaç d’escriure alguna cosa si tenia els peus ficats dins d’una galleda amb aigua gelada: també es refredava sovint.

Vet aquí unes quantes de les manies dels escriptors, aquests éssers particulars del gènere humà.