BarcelonaJoël Dicker (Ginebra, 1985) explica que amb cada llibre nou es marca un repte, i que aquesta vegada l'objectiu era posar-se a la pell d'una criatura. La Joséphine, la protagonista de La catastròfica visita al zoo (La Campana / Alfaguara, amb traducció d'Imma Falcó), és una "nena especial", precoç i amb la llengua llarga que es veu empesa dins d'una aventura esbojarrada acompanyada dels seus companys de classe. El llibre parteix d'una inundació aparentment provocada que desencadena una sèrie d'esdeveniments inesperats amb el ritme que Dicker ja ha demostrat en best-sellers anteriors, com La veritat sobre el cas Harry Quebert (2013) i El llibre dels Baltimore (2016).

La faixa del llibre diu que aquesta història s'adreça a "lectors de 7 a 120 anys". Per què ha volgut eixamplar el seu públic?

— No ho vaig decidir abans d’escriure el llibre. Com he fet en ocasions anteriors, em vaig deixar portar. He tingut narradors adults, homes i dones, en primera i en tercera persona. Aquesta vegada volia provar de donar veu a una nena. El canvi de to em va agradar. No va ser una qüestió estratègica sinó més aviat orgànica. Quan escric, vull ser autèntic.

Quina és la principal diferència de la Joséphine en relació amb els altres narradors?

— La veu d’una criatura dona més llibertat. M’atreia aquesta espontaneïtat de paraula, la manera diferent de comprendre les coses i d’explicar-les i, sobretot, la relació amb els adults. En aquesta novel·la parlo de la democràcia, la diversitat, la tolerància. El mateix llibre explicat des del punt de vista d’un adult seria moralitzador, semblaria que estic emetent un judici. La nena, en canvi, pot dir el que li dona la gana.

Els adults són els dolents de la història?

— És un llibre sobre adults amb una narradora que és una nena. Els protagonistes són un grup de nens, però mai estan sols. Sempre estan parlant o observant un adult. Per això el llibre té dos nivells de lectura: el del lector infantil i el de l’adult. No faig una crítica gratuïta al món dels adults sinó una reflexió sobre com ens canvia la mirada quan ens fem grans. Per què perdem la tolerància, l’obertura de mires, l’alegria de viure que tenen els infants? Ells mai es resignen, sempre fan preguntes i ho volen entendre tot.

Vostè és pare d'un nen de sis anys. Com l’ha influït?

— L’altre dia el meu fill em deia que li sembla que el Sol explotarà i la Terra desapareixerà. Ell volia entendre per què podria passar això, estava preocupat i intrigat. Recordo que quan jo era petit també em preocupaven aquestes coses. Ara m’és igual i penso que, si passa, estaré mort i ja està. Quan et fas adult, el que li passarà a la Terra o el que els passarà als altres si no hi ets et resulta bastant indiferent.

Com recorda la seva infantesa?

— Era un nen curiós i una mica rebel, sobretot pel que fa a la meva relació amb els professors. No tenia problemes amb l’autoritat, però de petit no acceptava que un professor fos mediocre o que no aprofundís en una idea.

De fet, al llibre llança diverses reflexions al voltant de l’educació. Quina mirada té sobre aquesta qüestió?

— D’entrada, l’escola és un lloc de vida, perquè és l’espai on les criatures passen la part més gran de la seva infantesa. Estaran més hores a l’escola amb els professors i els companys de classe que no pas amb els pares i els germans a casa. Però de vegades s’oblida la importància de l’escola, el fet que és un lloc cabdal per al nostre futur. Els pares compten amb l’escola perquè els resolgui tots els problemes per educar els fills, com per exemple el tema dels telèfons mòbils, però no tot correspon a l’escola.

La democràcia explicada als nens és un dels grans temes de la novel·la. Per què n'ha volgut parlar?

— Perquè tothom s’omple la boca amb la democràcia, però a l’hora de la veritat no tenim gaires ganes d’assumir les nostres responsabilitats. No sé com està la situació a Catalunya. A Suïssa hi ha eleccions sovint, però no hi ha gaire gent que exerceixi el seu dret a vot. Em sembla increïble. Hauríem de tenir una taxa de participació del 95%, però no arribem ni al 50%. A Ginebra estem per sota de 35%.

És un tema generacional? Els joves voten menys?

— Els joves se senten més desconnectats de l’aparell polític del qual formen part. No es pot dissociar l’aparell polític de la gent que vota, i em sembla que aquest és el gran problema que tenim. S’ha produït una fractura entre els ciutadans i l’aparell polític, quan en principi haurien d’anar de bracet. Per què hi ha tan poca gent que va a votar? Potser és que el sistema no funciona, i precisament per això hem de qüestionar el model democràtic.

Quins referents literaris li han servit per construir aquesta història?

— Totes les novel·les que m’han agradat tenen un impacte. La lectura és una construcció de nosaltres mateixos, dels autors que hem llegit al llarg de la vida. De petit, Roald Dahl va ser important per a mi i pensant en ell he tingut ganes d’escriure llibres. D’adolescent vaig descobrir Ken Follett i el plaer de passar pàgines per saber-ne més. Ken Follett em va portar a Zweig i a Klaus Mann. És la màgia de la literatura, que et connecta amb coses diferents. Els llibres que no m’agraden també són font d’inspiració, perquè em permeten veure què no em convenç i per quin motiu.

Al final del llibre explica que un motor per a aquesta novel·la va ser veure com algunes llibreries que coneixia havien tancat. El món està deixant de llegir?

— Sí, i em preocupa molt. Llegir ens dona eines per construir la nostra vida, per comprendre l’altre. Tot això està en joc. Ser lector és tenir poder sobre un mateix, tenir eines per no deixar-se manipular en un món de xarxes socials, d’imatges i notícies falses. M’inquieta que la gent, i sobretot els joves, estiguin tot el dia amb el telèfon. M’inquieta veure pares que en un restaurant donen el mòbil als nens perquè es posin a mirar la pantalla. ¿Oi que no li donaries un got de vi al teu fill perquè es relaxi? Doncs per què li dones el mòbil? Aquest ús dels telèfons en les criatures ens hauria de preocupar a tots.