A La cerimònia, Sayaka Murata (Inzai, 1979), una de les escriptores més interessants del panorama narratiu japonès, ha decidit reflexionar sobre el concepte de normalitat. Humor i fantasia es combinen en una escriptora entestada a defensar la diferència, les persones que no encaixen en una societat plena de normes prefixades, sovint estúpides. Temes com la família, l’amistat, el sexe, la solitud o l’egoisme planen pels contes de l’autora del bestseller La noia de la botiga 24 hores (2016), uns motius que analitza des d’una mirada tenyida d’estranyesa i de grotesc.

Som davant de dotze cerimònies o rituals de vida ben quotidians escrutats des d’un punt de vista fosc: el menjar, el sexe, la mort, les relacions, el poder, etc. En paraules de Jordi Nopca al pròleg d’aquesta edició: "A grans trets, La cerimònia és un llibre on Sayaka Murata qüestiona una vegada més el sentit i la finalitat de moltes relacions de parella, expandeix els hàbits alimentaris dels seus personatges [...] i dona una segona vida a l’ésser humà". Perquè, en el fons, la normalitat com afirma Murata, no és sinó un tipus de bogeria. La tesi de Murata, doncs, no és cap altra que l’estranyesa és la nova normalitat, la celebració i l’afirmació d’allò extraordinari.

En tots els contes de La cerimònia, l’autora és observadora i té visió d’alçada, un mecanisme narratiu que també caracteritza l’obra de Valle-Inclán. En el cas de Murata, trobem adolescents que adopten empresaris com a mascotes, roba feta amb teixits humans, cerimònies funeràries que acaben amb canibalisme o el costum de fer sexe amb una cortina... unes trames que, d’entrada, poden semblar surrealistes o pròpies d’una ciència-ficció escatològica d’una imaginació trastocada, però que per a Murata són més aviat una convivència literària entre el costum i l’horror. Una absurditat que hauríem d’adoptar com a normal, pròpia de l’absurda condició humana.

Incomodar, aquesta és la principal funció de l’art. Sayaka Murata pretén incomodar el lector perquè s’adoni de les pressions i les expectatives socials que s’exerceixen cap a les dones, sobretot en entorns romàntics, laborals i familiars. Ho fa des d’una mirada asexual, fet que desestima qualsevol judici de gènere. L’instint no existeix, la moral —una mera construcció, com el llenguatge o els rituals— no existeix, repeteix l’autora. El conte que dona títol al llibre, per exemple, està ambientat en un futur indeterminat, quan la societat ja és a la deriva i menjar carn humana ha passat de ser un tabú a un ritual social comú. Els funerals s’anomenen cerimònia de la vida i els assistents es mengen la carn del difunt: "El seu marit és deliciós, senyora Nakao [...] És una tradició d’allò més bonica, no troba? Consumim vida, en creem de nova...", diu un dels convidats a un funeral. El sexe, al seu torn, ja no és un acte brut i íntim, sinó que es practica a la intempèrie.

La capacitat de Murata per combinar humor negre amb temàtiques profundes i serioses crea un contrast interessant que manté l’atenció del lector. La cerimònia es pot entendre com una metàfora de les restriccions socials i les convencions que els individus hem de superar per trobar la nostra veritable identitat, per poc normal que sigui. D’aquí que Murata construeixi personatges femenins víctimes de l’aïllament social o emocional que lluiten entre la persistència i la conformitat.