Cada època té el seu elefant a l’habitació. Aquella cosa evident que no volem veure, aquell problema que ens neguem a identificar, a discutir. Què és el que avui ens passa estranyament inadvertit tot i tenir-ho davant dels ulls? Durant segles va ser el masclisme patriarcal, finalment desemmascarat. També l’abús de la natura, que ara se’ns ha girat en contra. O el racisme, que encara cueja per no dir que senyoreja.

Avui, la immigració —segur que n’hi ha d’altres— és un gran elefant que tenim davant dels nassos i preferim ignorar: l’explotem, no li donem papers, la tenim malvivint entre nosaltres i, per si no fos prou, li donem les culpes del nostre malestar. Ase dels cops i boc expiatori. Quan hi va haver la pandèmia, potser la gent va començar a veure, en el silenci dels carrers buits, tots els elefants invisibles amb els quals convivim. Però ens n’hem oblidat ben prest, oi?

Al llibre Elefants (Empúries), premi Mercè Rodoreda, Toni Güell ha escrit contes en què subtilment, a la manera calderiana, hi apareixen aquestes grans bèsties africanes o índies com a metàfores que sacsegen la nostra normalitat. Presències incòmodes, absurdes, enmig de les nostres vides atrafegades i imperatives. Per exemple la d’un empresari d’èxit, propietari d’un imperi de benzineres, que el dia que l’homenatgen no para de veure l’animal en qüestió. No entén què li passa, es queda embadalit. Potser l’audiència pensa que s’ha fet gran, que està perdent el cap. Però ell, sens dubte, veu l’elefant i se sent profundament desconcertat. Esclar: hauria preferit no veure’l mai.

Com ens il·lustra l’autor, els elefants no són paquiderms, sinó proboscidis. Una altra rara evidència confusionària. Per què tothom va errat? Són cosins germans dels extingits mamuts. I són els animals terrestres més grans que existeixen en l’actualitat. No veure’ls és cosa greu. Com pot ser, per exemple, que no ens adonem que el capitalisme financer, a través dels algoritmes desfermats, està esdevenint una autònoma realitat elefantíaca? Güell s’inventa una societat que surt de la gran crisi gravant el vent amb un impost. I si gravem els algoritmes? No sembla una pregunta tan absurda. Ja ho té, la ficció, que s’avança a la realitat.

L’amistat és, a vegades, també una mena d’elefant. En aquest cas de zoològic: immensa i intocable. El Jordi, protagonista d’un dels contes, pensa que, a diferència de l’amor, que el regirem del dret i del revés, "la por d’escodrinyar l’amistat té a veure amb el fet que, tractant-se també d’una fidelitat indispensable, és la que menys se’ns pressiona perquè formi part de la nostra vida. Cap codi civil ni cap sagrament empenyen a contraure aquest compromís". És exactament el mateix que diu la filòsofa Marina Garcés en el seu darrer assaig, La passió dels estranys.

Al relat Delectació, en una conversa de tren, dos nois i una noia assagen d’imaginar la seva amistat futura, quan el més bell i atlètic sigui un futbolista famós i es presenti a recollir els altres dos amb un Porsche. Tot d’una, també ells es posen a xerrar d’elefants, els d’Anníbal dels quals els va parlar l’Escribano, el profe. Potser per culpa del seu pas per aquí encara "en el campo del insti hay esos hoyos tan grandes". Riuen. Això és l’amistat: ironia surrealista sense papers. Un elefant en la conversa. El rastre intangible que deixa és, tanmateix, inesborrable. L’amistat és l’elefant que ens salvarà?

Elefants està escrit amb elegància i fluïdesa, amb enginy i sentit. Toni Güell ha entrat en la narrativa catalana trepitjant fort, com un subtil i delicat proboscidi que camina pausadament i que, com qui no vol la cosa, ens fa somriure i rumiar perquè veu, i ens fa veure, tant els detalls significatius com els elefants invisibles.