CRÍTICA

Un fetus com a testimoni del món

'Closca de nou' d'Ian Mcewan. Anagrama. Traducció de Jordi Martín Lloret 224 pàg. / 18,90 €

Un fetus com a testimoni del món / GETTY IMAGES Zoom

Comparant l’última novel·la d’Ian McEwan amb l’anterior, La llei del menor, em sorprèn descobrir que aquesta té, en l’edició d’Anagrama en català, dues pàgines menys que la nova, i si dic que em sorprèn és perquè si La llei del menor és una novel·la plena, sucosa, vessant d’idees, de diàlegs brillants, amb un tema apassionant i amb un desenvolupament exemplar, aquesta Closca de nou que ara ens ofereix ens remet al McEwan més facilot, més superficial, més buit i amb menys coses a dir: no és la primera vegada que l’autor britànic ens demostra com omplir 224 pàgines gairebé amb no res.

Crec que McEwan és, entre la brillant generació de novel·listes nascuts a finals de la dècada dels 40 i principis dels 50 (Martin Amis, Graham Swift, Kazuo Ishiguro), el que millor ha sabut empeltar-se en la tradició britànica, al costat de John Le Carré (en un thriller com El inocente ) o de Graham Greene (a qui deu molt una aposta més arriscada com Expiació ). Closca de nou és una referència directa a Shakespeare, quan el príncep Hamlet diu: “Podria estar tancat en una closca de nou i considerar-me rei de l’espai infinit”. També juga amb l’expressió anglesa in a nutshell, que vol dir “resumint, en poques paraules”, adequat també perquè el que fa el narrador del llibre, sobretot al principi, és oferir una mena de diagnòstic del món en què es disposa a néixer. Perquè no ho he dit, encara, però el narrador és un fetus, un fetus dins la panxa d’una mare. I el fill, mentre espera el moment d’aparèixer entre els vius, descobreix que la seva mare està ordint un complot amb el seu cunyat per matar el pare. Sí, això és Hamlet (sobretot perquè l’assassí germà del pare es diu Claude), però també em sobta que s’hagi parlat poc de la referència a Tristam Shandy, on el narrador també comença la seva història dins l’ambient privilegiat d’un paradís amniòtic.

Enginy, però poca profunditat

És un fetus, val a dir, que neix ben ensenyat, perquè de bon començament ja dona gràcies pel fet de ser a punt de guaitar el cap a “L’Europa antiga, escleròtica, força amable, turmentada pels seus fantasmes, vulnerable als abusananos, insegura, destí preferit de milions de desgraciats”, en comptes de, per exemple, a Corea del Nord (ara, pel que es veu, l’ovella negra de la humanitat). El pare és el poeta John Cairncross, que es considera a si mateix un poeta fracassat, tot i que té una petita editorial i “viu de la poesia”, en recita a la seva dona, forma part de jurats i promou la poesia a les escoles. “Se sap mil poemes de memòria”, cosa que no està malament. És un romàntic, algú que encara creu en l’amor, la bellesa, la torre d’ivori. És l’home que la seva dona i el germà han de matar per obtenir una mansió georgiana que té en propietat, valorada en vuit milions de lliures. Com a MacGuffin està clar que podria servir, si la trama ens portés per camins interessants.

Poc després de començar la lectura comprenem que les semblances amb Hamlet, deixant de banda l’assassinat, són poques: ni de trama, ni de tema ni d’evolució dels personatges. John el poeta sembla sempre una mica poca-solta, i ni la dona ni Claude tenen cap grandesa tràgica que ens els faci interessants. I també ens adonem aviat d’una altra cosa: posar de narrador un fetus tampoc és tan bona idea, ja que la seva visió del món sempre és limitada, i les seves reflexions, tot i que porti vuit mesos en una panxa sentint i escoltant, tampoc poden ser d’una gran profunditat, i el que al principi és una ocurrència potser enginyosa acaba sent un llast que no salven ni la brillant prosa de McEwan ni la magnífica traducció de Jordi Martín Lloret.