BarcelonaLa referència a la “fraternitat” esmentada pel president Illa al seu discurs de Sant Esteve no va agradar a tothom. Una societat democràtica com la nostra permet, si no fomenta, aquest dissentiment. Tanmateix, no podem oblidar que, en l’ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix fàcilment en el si d’una societat.

Per això en plenes festes nadalenques la paraula més lògica en el discurs del president, agradés o no, era fraternitat i no amistat. L’amistat, que va ser una paraula d’enorme valor en la Grècia clàssica (philia), va ser substituïda, a la religió cristiana, per la germanor (del grec adelphos): a Grècia designava més aviat els membres d’una mateixa comunitat, però el cristianisme la va transformar en paraula de caràcter universal. Els capellans no s’adrecen als fidels amb l’expressió “estimats amics”, sinó “estimats germans”. La fraternitat es va convertir en un element fonamental de la moral cristiana, i més encara de la catòlica, religió que pren el nom de la veu grega katholikos, que té a veure amb la universalitat, no amb la tribu.

Quan Torras i Bages, home fidel al país i admirat per molts catalans, va encunyar l’expressió “Catalunya serà cristiana o no serà” –lema gravat a la façana del monestir de Montserrat–, no pressuposava que tothom aniria a missa cada diumenge: només volia dir que els fonaments de la nostra societat eren cristians, i que sobre aquests fonaments s’havia d’inspirar tot ordre social i polític al país.

És legítim pensar que amb l’enemic (real o imaginari) no cal practicar la fraternitat –que en política vol dir pacte, diàleg, contractes, entesa, convergència o divergència–, sinó tot el contrari; però com que el contrari de la fraternitat és l’odi i, en última instància, la guerra, arribaríem a la conclusió que amb aquells amb qui no volem practicar la fraternitat –o no podem perquè ells tampoc no volen practicar-la– no es pot fer altra cosa que brandar les armes. No és cap utopia. A Catalunya, les diverses ocupacions franceses, i d’altres, es van resoldre amb guerres d’independència. Però per a això cal tenir un exèrcit tant o més poderós que el de l’enemic.