L’assaig també té els seus clàssics i Orientalisme –publicat en anglès el 1978— del palestino-estatunidenc Edward W. Said (Jerusalem, 1935 - Nova York, 2003) és una d’aquestes pedres de toc de la reflexió col·lectiva capaç de crear un concepte i un debat. Des de la crítica literària i la vivència vital, aquest professor de Colúmbia va posar les bases dels estudis postcolonials i va agitar les aigües de la recerca sobre representacions culturals. El concepte orientalisme denunciava com les potències dominants havien creat una imatge a mig camí de l’exotisme simplificador i de la superioritat intel·lectual que era alhora una eina de justificació de l’imperialisme colonial i una forma de crear per contrast el tòpic de l’Occident civilitzat i civilitzador.

El llibre, que encara manté una gran vigència, va generar un enrenou immediat. D’una banda, es van anar succeint les traduccions i les edicions –amb un epíleg afegit el 1994 i un prefaci signat pocs mesos abans que Said morís—. De l’altra, va indignar els que se sentiren assenyalats com a partícips d’aquest maniqueisme de rerefons ideològic, va ser malinterpretat interessadament per alguns com a palanca arabista i va generar interès en nous àmbits de recerca i en geografies impensades. Curiosament, en castellà no va aparèixer fins dotze anys després de la seva publicació. En català Eumo va publicar el 1991 la traducció de Josep Mauri que Tigre de Paper recupera ara.

Com ens recorda al nou pròleg, signat per l’investigador i especialista en descolonització Helios (Ilyas) F. Garcés, el discurs imperialista occidental vers els territoris simplificats com a orientals potser ha evolucionat, però manté l'essència. Així, si al segle XIX l’exotisme se centrava sobretot en el Mediterrani –de la desconeguda Espanya al nord de l’Àfrica i el Pròxim Orient—, ara inclou els territoris de l’anomenat Sud Global. Canvien les geografies, però es manté la voluntat de domini i el discurs legitimador que embruteix l’altre i glorifica el propi i, sobretot, s’interessa per apropiar-se i controlar les seves riqueses, mentre menysté les seves cultures i poblacions.

Desfer mirades imperials i biaixos colonials

Encara avui sobta com, des dels estudis culturals i literaris, Said va desvetllar les múltiples implicacions d’aquests prejudicis institucionalitzats. Com ens recorda ell mateix, “he de demanar al meu lector que no subestimi el tipus de visió simplificada del món que un bon grapat d’elits civils del Pentàgon han creat per a la política dels Estats Units a tot el món àrab i islàmic, una visió en què el terror, la guerra preventiva i el canvi de règim unilateral” són la brúixola omnipresent. Només cal repassar com la majoria dels nostres mitjans tracten els conflictes oberts més enllà de les fronteres de l’autoqualificat Occident.

Orientalisme és un llibre de tesi. En aquest sentit, Said se centra en alguns autors de la gran literatura i en alguns països i exemples concrets. La força del llibre no es troba en la seva exhaustivitat, sinó en la potència de la seva interpretació per desfer mirades imperials i biaixos colonials. En paraules seves: “La meva esperança és il·lustrar l’estructura formidable de la dominació cultural i, de manera específica per a pobles colonitzats anteriorment, els perills i les temptacions de fer servir aquesta estructura contra ells mateixos o contra els altres”.