Mara Faye Lethem (Nova York, 1971) escriu com si obrís amb un ganivet acabat d’afilar la carn tendra —i sovint podrida— de la maternitat contemporània. Traductora a l’anglès d'Albert Sánchez Piñol, Pol Guasch, Jaume Cabré, Jordi Nopca i Max Besora, ara publica en català la seva primera novel·la, Series boja si no ho fessis, traduïda per Míriam Cano. Es tracta d’una història amb un començament típic de comèdia lleugera, plena de rialletes nervioses, de mares al parc i de pares que no entenen res, però que aviat es revela com un sàtira ferotge, un retrat àcid del parany feixista que suposa la perfecció. La protagonista, la Barbara, embarassada per segona vegada, transita un paisatge suburbial que put a iogurts ecològics i ansietat. Totes les mares del seu voltant són impecables, controlades, eficients; ella, en canvi, arrossega la sensació d’estar a punt d’explotar tant de cos com de pensament.

I aquesta és la clau de la novel·la: la fissura entre el que s’hauria de sentir i el que realment se sent, entre el relat edulcorat (i romàntic) de la maternitat i la seva part fosca, física, visceral. Lethem hi posa el focus i les ombres amb una veu que gosa verbalitzar allò que moltes callen per tradició atàvica mal entesa. Hi ha en l’estil de Series boja si no ho fessis una sinceritat brutal, una mena de realisme salvatge que recorda, en to, les novel·les de Rachel Cusk o de Sheila Heti, però amb una ironia més aspra, més mediterrània. El llenguatge és directe, sense maquillatge, amb moments d’humor negre que funcionen com tortures malaies: fereixen però alhora alleugen. El lector riu, però riu incòmode, conscient que darrere de cada escena hilarant s’hi amaga una ràbia antiga. Lethem sap que la maternitat no és només l’instint protector ni la imatge de tendresa infinita, sinó també la pèrdua de control, un embat contra un mateix. I el relat de la Barbara —amb els pensaments ferotges, les contradiccions, la mirada fatigada sobre el món exemplar que l’envolta— és el mirall brut on totes aquestes tensions es reflecteixen.

Una novel·la carregada d'electricitat

El text és d’una agilitat admirable: no hi sobra res, i cada pàgina conté una electricitat subterrània que no passa desapercebuda. Lethem juga amb la incomoditat, amb l’humor que frega el pànic, amb el detall domèstic que es transforma en símbol del desastre imminent. L’ambient de barri residencial és tan fàcil de reconèixer que fa mal: les converses al parc, les tutories, les festes infantils, les parelles que viuen de cara a la galeria. La novel·la és un retrat social de primer nivell i també funciona com una autòpsia emocional. Barbara observa, sent, odia, desitja, dubta. I en aquest caos hi ha una veritat que ressona: la de totes les dones que han hagut de fingir serenitat mentre el món (i el cos) els reclamava alguna altra cosa. Series boja si no ho fessis és un crit que surt disfressat de rialla, una comèdia que s’esberla per dins i ens deixa veure la ferida. I aquesta ferida —crua, brillant, necessària— és, sens dubte, la seva victòria literària.

La Barbara té dos grans trets distintius: els ulls de color mercuri i unes immenses ganes de matar. El títol podria haver estat Una assassina prenyada. Quan la muntanya russa on viatgen les seves hormones pren el control, ella etziba una resposta mordaç a Brian, el marit, pateix un atac injustificat de gelosia contra la Cate o comet uns quants homicidis sense cap problema. Barbara no només assassina cossos, sinó versions d'ella mateixa. El seu gest de tallar el cap al conill de joguina no és un accident, és un preludi. Barbara mata per recuperar el pols, per recordar-se viva entre bolquers i expectatives. L’assassinat no és crim, és rebel·lió: una forma de maternitat alternativa, brutal i lúcida, que despulla la ficció domèstica fins a deixar-hi només la carn i la culpa.