La història de la Isabel i en Simon (Bell i Sigh) que, mig any després de conèixer-se, decideixen abandonar la convenció de la ciutat —Dublín—, canviar de vida i traslladar-se a una casa aïllada del camp irlandès amb els seus gossos (en Voss i en Pip), està narrada amb tanta espiritualitat per Sara Baume a Set campanars que enamora. La calma d’aquesta nova vida envoltada de rituals d’una parella de solitaris inadaptats és la força que travessa les estacions (els sons, les olors, la flora i la fauna locals canvien) i fa reduir cada dia l’interès dels protagonistes pel món exterior: només van a ciutat per comprar, a contracor, amb barrets i ulleres. Un confinament voluntari de vuit anys que els portarà a l’autoconeixement radical.

Set campanars és un llibre inquietant, trist i introspectiu. Una ficció domèstica escrita per Baume l’any 2022, però també un poema en prosa fragmentada que eleva la narrativa a una categoria superior, una crònica de la pèrdua, una història de fantasmes i una inversió de la narrativa distòpica en la mesura que l’aïllament és voluntari. La Bell, com la nostra Colometa, toca les coses per apamar-les i fer-les seves. La novel·la fa pensar en Virginia Woolf per la representació del temps en una casa buida i per la reflexió sobre les pèrdues acumulades, i també fa pensar en Elizabeth Bishop pel tractament de la poesia dels detalls. Si alguna cosa es troba a faltar a Set campanars és la connexió emocional entre uns personatges que no dialoguen entre ells. Potser la tria del narrador omniscient en tercera persona, el distanciament voluntari a tots els nivells i els cinc punts de vista de la novel·la no han permès a Baume entrar a fons en la psicologia de la parella ni en cap mena de trama, una mica a l’estil del cinema d'Andrei Tarkovski. La Bell i en Sigh s’entenen més amb la natura que amb els humans i, si ho fan, és de manera molt indirecta i només al final de la novel·la, que és quan realment el lector els coneix de manera íntima. La natura, això sí, la natura forense de Baume, és descrita amb un llenguatge de primer nivell que podria definir com a "bellesa tranquil·la". I la parella té un objectiu comú: escalar la muntanya que tenen davant de casa. Fer-ho els costarà set anys de vida miserable i misantròpica (cada set anys totes les cèl·lules del cos se’ns renoven completament) en una casa deteriorada plena de rates, insectes i desordre, un ecosistema fet a mida. Quan ho fan, observen des de les alçades les vistes imponents, les set pedres verticals, les set escoles i els set campanars i reflexionen sobre la seva vida junts.

Viure un culte a l'amor

L’experiment que proposa Sara Baume és contemplar una parella que mira de viure un culte a l’amor, "una església de dos", una coalició absoluta, una codependència sense diners, sense amics, sense res més que les seves dues presències, dues identitats fusionades en un sol ésser (al cap de set anys ja parlen un dialecte de la seva pròpia creació inconscient) envoltades d’una vista privilegiada, la natura superior i diàfana que els acull i els alimenta l’ànima: un lloc fora del temps. Com si qui narrés fos la muntanya que observa els dos personatges i la interconnexió entre ells (cada capítol comença amb una profecia incomplerta i s’acaba amb un ull obrint-se en algun lloc del paisatge). La lectura, en conseqüència, es torna lenta i meditativa com la vida anhelada pels protagonistes.