Els àlbums de fotos de la nostra vida contenen ombres d'antany en blanc i negre o esgrogueïdes. Rastres d’amics als quals hem perdut la pista o de familiars que hem deixat de freqüentar. La família!: ens encadena i ens refugia. També records de pèrdues doloroses. I sense solució de continuïtat, somriures de joventut, viatges oblidats, Nadals i aniversaris. Tot enllaçat com una mar de fons que sempre retorna i ens agombola, on passat i present es fonen i ens confonen. "El temps passat i el temps futur, / el que podria haver estat i el que ha sigut / apunten a un sol final que està sempre present", escrivia T.S. Eliot al primer dels seus Quatre quartets publicats entre 1936 i 1942. El final d’Eliot va arribar un 4 de gener de 1965, ara fa 60 anys. Rellegir-ne l’obra completa de la mà de l’edició bilingüe de Josep M. Jaumà (Ed. 1984) és un luxe immortal.

El 1917, un Eliot a les portes de la trentena, quan ja havia canviat els Estats Units per Anglaterra, escrivia a la mare: "El temps no és ni un abans ni un després, sinó tot alhora [...] És com un àlbum de fotos". Eliot havia deixat enrere les imatges sèpia del Mississipi i del Saint Louis de la infantesa, el seu "avorrit destí" d’alumne brillant de bona família i el rigorisme moral de l’Església Unitària impulsada pel seu avi. Va voler fer un camí propi a l’altra banda de l’Atlàntic. Va canviar Harvard per Oxford i es va casar sense avisar la família: a partir d’aleshores viu dos inferns, el del seu matrimoni i el de l’Europa en guerra. Tira endavant treballant al Lloyds Bank i escrivint poesia, la seva passió des d’adolescent.

Amb La terra erma (1922) li arriba l’èxit, el primer àlbum de fotos per aturar el temps. Hi parla del "terra clivellat", de com cadascú vivim en la nostra "presó", del sexe desolat, dels "dròpols hereus dels directors de la City". Arrenca així: "Abril és el més cruel dels mesos, engendra / lilàs en la terra morta, barreja / memòria i desig, agita / les arrels somortes amb pluja primaveral". Uns anys després, el 1928, al poema Animula, confronta "el dolor de viure i la droga dels somnis". Vida, somnis, fotos...

Però la seva obra mestra són els Quartets, que al capdavall li valdrien el Nobel (1948). El segon quartet comença (i acaba) amb Heràclit –"En el meu inici hi ha el meu final", "En el meu final hi ha el meu inici"– i amb l’Eclesiastès, amb un temps per a cada cosa. Al tercer quartet s’endinsa en un temps "més vell que el temps dels cronòmetres": "Entre la mitjanit i l’aurora, quan el passat és tot ell engany, / i el futur no té futur, abans de l’aguait del matí / quan el temps s’atura i no acaba mai; / i la mar de fons, que hi és i hi era des del principi, / fa sonar / la campana". El temps com un viatge fora del temps. Així és un àlbum de fotos: els anys passen, les instantànies romanen fixades, immòbils, eternes.

El quart quartet, que el mateix Eliot considerava el més reeixit, és el de la "dolçor voluptuosa", el de l’esperança escèptica davant la follia humana, el de les oloroses roses que punxen i, al final, el de "tot anirà bé" quan "el foc i la rosa siguin u". I com el temps, esmunyedís, el mateix amb la saviesa. Al poema Dimecres de cendra ja ens havia recordat, de la mà de Sòcrates, que "l’única saviesa que podem esperar assolir / és la saviesa de la humilitat: la humilitat no té fi".

I com que som en vigílies de l’arribada dels Reis d'Orient, éssers fora del temps, tan fotografiats com enigmàtics, acabo amb el seu Viatge dels reis mags, del 1927, publicat pocs mesos abans que Eliot fos batejat a l’Església anglicana. Després de descriure el feixuc periple en ple hivern, fa que un dels Reis ens parli des del fons del seu cor savi: "Tot això succeí fa molt de temps, ho recordo / i ho tornaria a fer, però fixeu-vos / fixeu-vos / en això: ¿fórem menats tot aquell camí cap a un / Naixement o una Mort? Hi hagué un naixement, certament, / en tinguérem l’evidència i cap dubte. Jo havia vist naixement i mort, / [...] / Tornàrem als nostres llocs, a aquests Regnes, / però ja no hi estem a gust, aquí, en el vell sistema, / amb una gent estranya aferrant-se als seus déus. / Tant de bo m’arribés una altra mort!"