Sembla que la branca de la humanitat, com va dir Kant, creix torta, i és com si no es pogués confiar gens ni mica en redreçar-la.
És una sensació que ja van tenir els moralistes del segle XVII i XVIII –només cal llegir els Pensaments de Pascal, per exemple, editats en català–; i no sorprèn que, en ple Segle de les Llums, Rousseau i una bona colla d’autors comencessin a dir que els animals es comporten millor que els homes i que són exemple de moralitat. Cert que hi ha animals molt delinqüents, com hi ha homes i dones d’enorme qualitat humana i cívica, però la temptació de prestar atenció a la naturalesa, en general, i particularment als animals, es presenta cada tant a la història de la literatura. Les faules, que són almenys tan antigues com Isop (segle VII aC), ja venen a dir això: els animals són de vegades un exemple de moralitat molt superior al que presenten els homes. Llull també va escriure un bestiari.
En una obra anònima de 1762 escrita en francès, Diàlegs dels animals, o la felicitat, la maga Circe –que en aquest llibre ha convertit la colla d’Ulisses en animals diversos– diu a aquelles criatures que les tornarà a l’estat humà. Però cap ni una vol tornar a ser home. L’ostra, que no tenia casa quan era humà, diu que ara en té una; la serp, que abans era metge, diu que ja no ha d’amoïnar-se, perquè els animals rarament estan malalts; el boc, que havia estat un avar, diu que s’ha alliberat d’una passió molt baixa; l’elefant, que era un filòsof, li diu a Circe: “La filosofia consisteix en la recerca de la felicitat. Si ara soc més feliç que abans, ¿per què hauria de canviar?” Una que s’havia convertit en cérvola i abans havia estat una noia de gran bellesa, diu que no vol tornar a ser dona per no patir les desgràcies del seu gènere. (És clar que l’autor, que devia ser misogin com tothom al seu temps... i força al nostre, hi afegeix que, si de cas, li agradarà tornar a ser dona per poder xerrar una altra vegada.)
És un llibre menor, però ofereix una idea exacta d’un fenomen que es torna a produir: hi ha molta gent –això deu venir de l’escola dels cínics a la Grècia clàssica, paraula que deriva de gos en llengua grega, kyon– que, quan veu el bell comportament de la majoria dels gossos, potser no pensa que voldria ser-ne un, però creu que la seva humanitat seria perfecta si parlessin.
