Barcelona"Ets la primera persona que entra en aquest estudi, a banda de la família", comenta Àlex Broch (Barcelona, 1947) a l'entrada del pis de l'Eixample dreta que, des de finals de la dècada dels 80, ha anat sent colonitzat per piles i piles de llibres. El crític literari i editor català calcula que n'hi deu tenir uns 5.000, tot i que aquesta només sigui una part de la seva biblioteca, que s'expandeix també a la casa d'estiueig de Bellaguarda i, en menor mesura, al lloc on viu. "Dec tenir una de les col·leccions més importants de crítica literària de la ciutat", afegeix amb la boca petita quan s'accedeix a l'antic menjador de l'immoble, on hi conviuen centenars de volums de temàtiques tan diverses com la semiologia, la història cultural, l'antropologia, la mitologia i la lingüística. "Si algú ocupés el pis, em quedaria completament desarmat, perquè aquí dins hi ha totes les meves eines de treball", continua. Les eines i també els llibres que ha escrit –entre els quals destaquen Literatura catalana dels anys 70 (Edicions 62, 1980) i Forma i idea en la literatura contemporània (Edicions 62, 1993)–, les nombroses revistes i publicacions en què ha col·laborat, les col·leccions editorials que ha dirigit i els set volums d'Història de la literatura catalana, coeditats des del 2013 per Enciclopèdia, Barcino i l'Ajuntament de Barcelona. El projecte, el més ambiciós de tots els que ha capitanejat, s'hauria de tancar el 2027, coincidint amb el seu vuitantè aniversari.

Des que va començar a treballar el 1961, als 14 anys, ja no ha parat.

— No. Però he anat canviant de feina. Als 14 anys vaig entrar a Henkel Ibérica, una casa de sabons. Jo hi feia feina administrativa. Entrava a les vuit i plegava a les cinc. Llavors me n'anava fins a l'Escola Industrial, on estudiava el batxillerat nocturn fins a les deu de la nit.

Encara li van quedar ganes d'anar a la universitat, on va estudiar filologia hispànica.

— El departament de català encara estava en construcció. Pensa que jo soc un fill absolut de la postguerra. Molta gent de la meva generació acabaria revoltant-se contra l'educació franquista. Necessitàvem una ideologia de combat. El marxisme va ser majoritari. Ara les coses són molt diferents: la ideologia que hi ha és d'anticorrupció i efectivitat.

Alguna vegada ha explicat que a casa dels seus pares no hi havia gaires llibres.

— Dos o tres. Vinc d'una família humil del barri de Gràcia. El meu germà i jo vam poder estudiar als escolapis de Balmes perquè el meu avi, que era tramviaire, un dia va portar un bisbe o algú de la cúria barcelonina i li va demanar si hi hauria la possibilitat d'aconseguir una beca. Ens la va acabar aconseguint.

Va ser a la universitat que va descobrir què era la crítica literària, si no ho tinc mal entès.

— El primer que em va parlar de crítica literària va ser un dels meus professors, Antoni Vilanova [1923-2008]. Em va descobrir l'estructuralisme i els formalistes russos. Va ser ell qui em va obrir la porta de la reflexió teòrica. El tema m'interessava tant que vaig arribar a demanar al catedràtic José Manuel Blecua si podia fer créixer aquella especialització. Recordo que em va respondre: "Usted lo que me pide es una universidad americana". En aquells moments, la literatura que s'ensenyava aquí tenia a veure sobretot amb la història i amb l'estilisme.

El 1973, l'any que va acabar la universitat, va trobar una nova feina.

— Sí, em vaig convertir en mestre de primària durant tres anys gràcies a la família Salvat. En aquells moments ja coneixia en Ricard, però vaig treballar amb la seva germana, la Neus. En Ricard Salvat, que tenia fama de ser un home de tracte difícil, almenys entre els professionals del teatre, em va adreçar també a la revista Canigó, que s'editava a Figueres. Allà hi vaig començar a fer crítica teatral. El teatre em va salvar la vida: vaig orientar-me professionalment com a crític gràcies a en Salvat, i em vaig jubilar molts anys després, com a professor de l'Institut del Teatre.

Les crítiques de Canigó van ser les primeres, llavors?

— Poc després, en Joan Anton Benach, del Correo Catalán, em va cridar per ocupar-me de la crítica literària. M'hi vaig dedicar des del 1974 fins al 1987, primer al Correo, després a l'Avui, i no em vaig retirar fins que els vincles amb el sector editorial van ser massa forts.

Quan va començar a col·laborar amb La Magrana el 1980 encara feia de professor de literatura espanyola.

— Vaig presentar-me a les oposicions el 1977. Primer vaig fer de professor nocturn a Martorell, després a l'institut Sant Josep de Calassanç, de Barcelona. Sempre vaig ensenyar literatura castellana en català. No vaig tenir cap problema amb ningú per aquest tema.

A La Magrana treballava amb Carles-Jordi Guardiola.

— El seu encàrrec va ser que convertís en literària una editorial fins llavors molt política. Vaig potenciar la col·lecció de narrativa Les ales esteses, incorporant-hi autors com Jesús Moncada i Maria Antònia Oliver. Quan vaig veure que hi havia la possibilitat de donar embranzida al gènere policíac en català vaig impulsar la col·lecció La negra.

El 1988 va canviar La Magrana per Edicions 62. Fins al 1995 va ser la mà dreta de Josep Maria Castellet.

— Ell em va demanar que rejovenís el catàleg. Als 80 havien anat sorgint editorials joves com Quaderns Crema, Columna i Empúries. Calia ampliar el catàleg de noms que s'havien anat solidificant durant els anys 60 i 70, com ara Calders, Pedrolo i Rodoreda, amb veus renovadores com les de Jordi Coca, Isabel-Clara Simó, Jaume Fuster i Julià Guillamon.

Jordi Coca, Isabel-Clara Simó, Jaume Fuster i molts altres van ser companys de generació.

— La meva generació va vèncer el franquisme gràcies a la literatura. Vam ser la baula de la continuïtat de la llengua. Si hagués viscut en un país sense conflicte lingüístic, hauria volgut dedicar-me a la creació. Tinc un dietari de formació inèdit que ocupa 16 llibretes. El vaig començar als 14 anys i el vaig mantenir fins als 26. Algun dia m'agradaria dedicar-m'hi per si val la pena publicar-ne una antologia.

Al damunt de la mateixa calaixera on té una foto seva amb dos gossos i una de la seva mare n'hi ha una de J.V. Foix. Per què?

— Vam ser una generació que ens vam fer amics dels que ens precedien perquè ens havien salvat els mots.

"Salvar els mots", l'expressió de Salvador Espriu.

— Sí. He sigut espriuà i foixià, però no carnerià. Això últim es paga, a Catalunya.

Per què?

— La literatura no és innocent. A vegades la comparo amb el metro: cal fer-te espai per entrar-hi i sobretot per seure-hi. Ara mateix, per exemple, ens trobem en un procés malintencionat de minimització del que vam aportar la generació dels 70. En el capítol d'Història de la literatura catalana que estic escrivint aquests mesos lligaré el col·lectiu Ofèlia Dracs amb Antonio Gramsci. Es podia ideologitzar els lectors a través de la literatura. En castellà hi ha un cas claríssim de l'època: Manuel Vázquez Montalbán. Les seves novel·les entretenen però tenen un posicionament polític clar.

Els seus vincles amb el món editorial continuen fins ara mateix.

— Després d'Edicions 62, el 1998 vaig arribar a Proa. Amb l'Isidor Cònsul vam triplicar la producció i vam engegar diverses col·leccions fins al 2007. En aquells moments, Proa encara penjava d'Enciclopèdia, i des d'allà em van encarregar dos grans projectes: el Diccionari de la literatura catalana, que es va publicar el 2008, i Història de la literatura catalana, del qual ja n'han aparegut set volums. El vuitè hauria de sortir el 2025, si tot va bé. El novè, el 2027. Encara dubto si arribarem fins al 2010 o fins al 2012, per fer-hi entrar el Jo confesso, de Jaume Cabré.

En Cabré ha estat un altre company de generació molt estimat.

— Sí. Hem estat i som molt amics.

Al llarg d'aquesta conversa han aparegut moltes amistats i companys que ja no hi són.

— Tinc l'angoixa de pensar que algun dia me'n vagi a dormir i ja no em desperti. Tinc tants fronts oberts, tanta feina pendent... i no he compartit gaire amb ningú com acabar-la. Estic en una edat que vaig veient el declivi dels altres. En qualsevol moment em pot tocar a mi. Si mai hagués d'escriure res sobre aquest present meu el títol el tinc clar: "El dolor de la memòria".

En tot aquest temps mai no ha deixat d'escriure, però fa temps que no publica cap assaig llarg. L'últim devia ser Miquel Martí i Pol, lector i crític [Curbet, 2013].

— Sempre he tingut altres projectes que han passat per davant de l'obra pròpia. Ara mateix tinc com a mínim cinc llibres al cap, però he de trobar el temps per posar-m'hi. Quan vaig publicar Sobre poesia catalana [Proa, 2006] volia reunir un centenar de crítiques sobre narrativa escrites entre el 1974 i el 1984: portaria per títol La novel·la de la transició. Però em vaig posar amb el Diccionari i després amb la Història de la literatura catalana, i primer he d'acabar tot això.

És una pena que el Diccionari no es pugui consultar on-line.

— Sí. A banda de les 3.000 entrades d'autors, n'hi havia més de 400 dedicades a obres i una seixantena a personatges. Aquest últim punt m'interessa molt: m'encantaria poder desenvolupar el concepte d'antropologia literària en un llibre. A grans trets, la literatura mira cap endins o cap enfora, és a dir, cap al jo o cap al nosaltres. És teoria del coneixement de la condició humana.

Des que va començar a dedicar-se a la crítica, ¿diria que la literatura catalana s'ha aconseguit espolsar les etiquetes de "mediocre" i "provinciana" que mencionava en una conversa amb J.M. Sala Valldaura als anys 80?

— En aquells moments hi havia una minorització interessada de la comunitat lingüística colonitzada. La idea encara existeix, només cal veure determinats suplements de diaris per confirmar-la, o sentir segons quines opinions. Quan vam publicar el Diccionari, en Jordi Llovet va fer un article dient que la literatura catalana, en comptes de merèixer un diccionari de 1.250 pàgines, en tenia prou amb un de 200.

Va dedicar assajos a la literatura catalana dels 70 –la de la seva generació– i la dels 80. Com és que no va haver-hi cap volum sobre els 90?

— El tinc pensat, és la peça que falta. Durant els 10 anys que vaig ser professor de literatura contemporània a la Universitat Rovira i Virgili [1995-2005], vaig anar donant-hi voltes, però no li he acabat de donar forma. També tinc un llibre pendent sobre l'obra de Josep Maria Castellet; em queda analitzar la seva aportació com a memorialista...

Vostè deia fa un moment que el colonialisme cultural continua. Així i tot, ¿diria que estem millor que quan va començar a descobrir el món del llibre?

— Sí. El sistema literari català té una articulació i una potència que abans no tenia. Als anys 70 es publicaven unes 700 novetats cada any. Ara són més de 6.000. El nostre sistema literari és més fort i està més protegit que llavors. Hi ha autors de qualitat de totes les generacions, també entre els joves. La continuïtat està assegurada.