BarcelonaManuel Vázquez Montalbán (1939-2003) deia que la tercera universitat de la seva vida havia estat la presó, i va ser aquesta la que va acabar esperonant la seva literatura. Després d'estudiar filosofia i lletres i de passar per l'Escola de Periodisme de Barcelona, l'escriptor va ser condemnat, el 1962, a tres anys de presó per haver participat en una vaga de suport als miners d'Astúries. A dins d'una cel·la va créixer la idea per a la seva primera novel·la, Los papeles de Admunsen, escrita entre l'ingrés a la Model i el 1965.

El llibre, que l'autor va deixar llegir a l'editor Josep Maria Castellet i que, posteriorment, potser va presentar al premi Biblioteca Breve –"són només suposicions: no sabem res en ferm", afirma el seu fill, Daniel Vázquez Sallés–, no ha vist la llum fins ara, i ha estat gràcies a la troballa del filòleg, professor i especialista en l'obra de Vázquez Montalbán José Colmeiro. "Hi vaig topar mentre preparava l'edició crítica de Galíndez", ha recordat aquest dilluns precisament al Centre Cultural de la Model, allà on hi havia hagut la presó.

L'atzar va fer que Colmeiro trobés "el mecanoscrit complet d'una obra inèdita" entre les més de 70 caixes que contenen tots els papers i altres documents de l'escriptor, dipositats per la família a la Biblioteca de Catalunya el 2016. "Fins llavors ningú en tenia notícia, de Los papeles de Admunsen", afegeix l'estudiós. Ni tan sols Anna Sallés, parella de l'autor, ni el fill. "Quan em va trucar el José l'any passat per anar a prendre un cafè em vaig ensumar que havia descobert alguna cosa –diu Vázquez Sallés–. No m'esperava que fos de la magnitud d'aquesta novel·la. Los papeles de Admunsen m'ha permès descobrir el pare d'abans que jo nasqués. És un viatge en el temps que no només em permet mantenir viva la imatge del pare, sinó engrandir-la".

Recuperar la llibertat a mitges

Los papeles de Admunsen està protagonitzada per un jove escriptor que, igual que l'autor del llibre, ha passat una temporada entre reixes per motius polítics. Un cop recuperada la llibertat, Admunsen no es pot guanyar la vida practicant el periodisme que voldria, sinó que ha de redactar eslògans enginyosos per a una empresa publicitària. "Del Vázquez Montalbán dels 60 se'n conserven poques coses –diu Colmeiro–. Aquesta novel·la és com una caixa negra on es conserven bona part dels temes que més endavant van anar apareixent en la seva obra". L'especialista cita la importància de "la política i la memòria", però també "la fascinació per la literatura artúrica", present en llibres com Erec y Enide (2002), que Navona recuperarà l'any vinent. "Ens permet recordar què significava la lluita clandestina en ple franquisme –afirma Vázquez Sallés–. Després de la temporada que va passar a la Model i a la presó de Lleida, que al final van ser 18 mesos en comptes de tres anys, el pare tenia prohibit escriure articles de caràcter polític, però, en canvi, va signar molts articles en revistes de moda amb el pseudònim de Jack el Decorador".

Una crítica al patriarcat

El protagonista de Los papeles de Admunsen és un alter ego de Manuel Vázquez Montalbán. "És una primera novel·la de qualitat i molt moderna, la primera baula de l'etapa més experimental de l'autor, que no s'acabaria fins al final del franquisme", fa memòria José Colmeiro. El collage, la metaliteratura i l'abundància de referències culturals –musicals, cinematogràfiques i literàries– caracteritzen aquests primers anys de l'escriptor, que inclou llibres com Manifiesto subnormal (Kairós, 1970), els poemes d'Una educación sentimental (El Bardo, 1967) i fins i tot la primera novel·la de l'inspector Carvalho, Tatuaje (Batlló, 1974).

"Los papeles de Admunsen és una història lluminosa sobre la derrota i el desencant", continua el fill de l'autor. Ernest Folch, editor del llibre, el descriu com a "impactant i emocionant", i remarca també que anticipa "aspectes crucials en l'obra de Vázquez Montalbán com ara el compromís polític". Colmeiro recorda el retrat que fa la novel·la "de les contradiccions internes d'una societat en procés de transformació", la de principis dels 60: s'hi pot veure el contrast entre l'entrada del "consumisme i la comunicació de masses" i la "manca de llibertats del règim", les tensions entre "lluita clandestina i claudicació", i també "una visió crítica del patriarcat sistèmic tradicional, amb exemples d'assetjament sexual i violència de gènere confrontats amb els intents d'emancipació de la dona i la llibertat sexual".