En temps de governants incultes, cretins i amorals, val la pena fixar-nos en els qui almenys van cercar bons companys de viatge. Es pot ser ric i poderós sense caure en l’arrogància ni la frivolitat. L’emperador Marc Aureli, influït per un dels seus antecessors, Adrià, va tenir com a model l’estoic Epictet.
Epictet (el nom simplement vol dir "comprat"), nascut a Turquia al voltant del 50 dC i venut de nen com a esclau, ja d’adult va aconseguir comprar la seva llibertat i esdevenir mestre a Roma, fins que finalment va marxar de la capital (potser arran de l’expulsió de filòsofs decretada per Domicià) i es va establir a la ciutat de províncies Nicòpolis, al nord-oest de l'actual Grècia.
Epictet va ser l’últim gran representant de l’estoïcisme, el corrent de pensament aparegut a la Grècia antiga del segle IV aC. L’altre estoic famós de l’època romana, contemporani seu tot i que força més jove, és l’emperador Marc Aureli, de qui s’han conservat les Meditacions. Tots dos van escriure en grec (bé, d’Epictet, com veurem, ens han arribat escrits interposats). L’un i l’altre creien que per dur una vida bona, que no és el mateix que una bona vida, el primer que calia era pensar bé i actuar desapassionadament, amb serenitat, amb llibertat interior. No estar pendent ni dels béns materials ni de les opinions alienes.
D’Epictet ens ha arribat un manual en forma de síntesi dels seus pensaments, redactat pel seu deixeble Flavi Arrià, així com unes breus Dissertacions. Epafrodit, llibert i secretari de l’emperador Neró, va ser l’amo d’Epictet i sembla que l’hauria maltractat (va anar coix tota la vida) però també l’hauria deixat estudiar. Per cert, Epafrodit és qui havia ajudat Neró a suïcidar-se l’any 68. Un altre emperador, Adrià, viatger inveterat i hel·lenitzat, és probable que visités l’humil Epictet a Nicòpolis, on vivia frugalment i cuidava un nen adoptat.
Tot això ho explica David Hernández de la Fuente, que ha editat i comentat el Manual de vida d’Epictet, publicat per Arpa, i que ens recorda que el famós estoic va acabar sent recuperat pel cristianisme a la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement, i va influir així des d’Erasme de Rotterdam a sant Ignasi de Loiola, de Joan Lluís Vives a Montaigne i Quevedo. Aquest darrer, seguint l’estoic, va escriure "que solo el sabio es rico y libre; que no es capaz de injuria, ni puede ser vencido". "Deia Ciceró que el millor de la vida és aplegar natura i llibres, i si a això hi afegim família i amistat, passarem de la millor manera el temps que ens quedi", escriu Hernández de la Fuente.
Trump, Musk i companyia són d’una altra mena. No semblen gaire proclius a cap forma d’honestedat intel·lectual que els porti a un mínim grau d’humilitat. Si una llibertat exerceixen és la de menysprear i escarnir els qui no combreguen amb la seva visió d’un món on l’únic que realment compta és poder per fer-se ric al marge de qualsevol idea de bé públic, culpabilitzant els que no se’n surten com a dèbils, inútils i aprofitats. La seva és una suposada meritocràcia gens estoica ni ètica.
Epictet, sens dubte, hauria estat blanc de la seva ira ideològica. Impertorbable, davant la desfermada egolatria de personatges així, els hauria advertit suaument, sense alterar-se: "Un cop has sobrepassat la mesura no hi haurà límit". I encara, com qui no vol la cosa, hauria deixat anar als dos campions de les fake news: "L’àrea més necessària de la filosofia és l’ús pràctic de les seves doctrines com, per exemple, el no mentir [...]. Mentim malgrat tenir a mà la demostració que no s’ha de mentir". I per acabar, com qui no vol la cosa, els hauria preguntat: "De quin profit series a la teva pàtria si acabes convertint-te en una persona desvergonyida i gens de fiar?"
Esclar, Trump i Musk l’haurien fulminat i condemnat a l’ostracisme, cosa que naturalment Epictet s’hauria agafat amb estoïcisme: "No demanis que les coses succeeixin com vols que ho facin, si no millor demana que les coses succeeixin com succeeixen, i tot anirà bé".
