BarcelonaEl 25 de novembre del 2024, Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) va desgranar en un fil de X els abusos sexuals i de poder que ha patit al llarg dels anys. Aquell missatge va ser fruit de la necessitat de compartir el dolor i l'ha empès ara a transformar-lo en un llibre. Valenta com tu (Destino) és el testimoni d'una dona que ha conviscut amb la violència, que ha estat atacada, que s'ha defensat i que ha patit les conseqüències de plantar cara. Batallé, que també és editora i actualment dirigeix la llibreria Ona, vol que el llibre serveixi per trencar silencis. Per presentar-lo, l'11 de juny reunirà a la llibreria vuit dones de vuit generacions diferents, des de Juliana Canet fins a Pilarín Bayés.

Dius que el llibre és la teva "història de dolor quasi sencera", des que eres nena fins a fer 50 anys. Quin plantejament et vas marcar a l'hora d'escriure'l?

— Endavant. Endavant entenent que els abusos són una xacra a molts nivells, però endavant. Per això el centro en totes nosaltres, en les persones que malgrat tot anem endavant. La nostra vida sencera és un Me Too. La teva, la meva, la de les senyores que passen pel carrer, la de totes les generacions. Part de la lluita és aconseguir que la vergonya canviï de bàndol, però sobretot aconseguir un món on no hi hagi bàndols, ni abusos, ni vergonya. 

La violència apareix des que ets molt petita. Com t’ha definit aquesta realitat?

— Hi ha una experiència molt simbòlica. A finals dels 70 anava a una escola que era en un turó. Quasi sempre hi anava amb autobús, però a vegades pujava a peu. El camí era un bosc. La mare em deia: “Quan facis el camí, posa’t pedres a les butxaques, i que siguin grosses”. Al principi vaig fer-lo amb ella. Vaig entendre molt de pressa que allà hi havia un senyor amb una gavardina, que se l’obria i no hi portava roba. La mare em va dir: “Si no se t’acosta, passa de llarg, però si se t’acosta defensa’t amb les pedres”. Als anys 80 i 90 hi havia exhibicionistes a cada barri. Com m’ha definit? Estic sempre en guàrdia, sempre pendent del que faig i de com serà percebut. 

Relates algunes experiències de violència física i d'altres que són maltractaments psicològics i abús de poder, com ara la relació que vas tenir amb un professor de 28 anys quan tu en tenies 16. Ara escrius: "Hi ha docents que encara entren a classe com qui entra a una subhasta o a un corral".

— Fa trenta anys que soc professora de diferents universitats i, per desgràcia, segueixo veient que això encara passa. Quan jo vaig tenir l’edat d’aquell professor vaig veure claríssim que no es pot fer. Des d’una situació de poder és molt fàcil enamorar persones molt més joves. Amb aquell professor hi havia compartit textos, converses i petons. De cop, ell volia passar a fer l’amor i jo tenia una consciència molt clara que no ho volia. Aleshores no hi havia el “només sí és sí”. Encara ara hi ha la dificultat d’entendre que quan una dona diu que no és no, però en aquella època costava més. 

Una de les preguntes recurrents a l'assaig és: "Què els passa als homes?" Has trobat la resposta?

— M’ho pregunto sobretot amb aquell professor de teatre amb qui tot anava bé. Hi havia una situació correcta d’amistat, de cordialitat, i de cop i volta es treu el membre. Quan tens claríssim que no has donat cap senyal, dius: “Però ara a vostè què li passa?” El que passa és la societat. Hi ha un masclisme i un heteropatriarcat que venen de marca. Soc mare soltera d’un noi nascut el 2004, a casa el feminisme es respira, encaro la vida així. Tenim les portes obertes, hi passen molts nois d’aquesta generació. I malgrat tot veig que tenen trets masclistes, que per molt que piquem pedra continuen existint. 

Per què és important compartir aquestes experiències?

— Després d’explicar-ho a TV3 vaig rebre molts comentaris de dones. Hi ha comunitats en castellà i en anglès de dones que parlen dels abusos, però no n’hi ha cap en català. No podem compartir-ho en la nostra llengua, i això és un altre abús. Des de la consciència que això és només una gota en un mar, volia col·laborar per canviar-ho una mica. Parlant-ne, el dolor es posa en un altre lloc, en el lloc de dir: “Perdoni, és que jo no he fet res. No ens confonguem”. I dir-ho des del somriure militant. No podreu amb nosaltres. Vull compartir amb els altres allò que a mi m'ha ajudat.

L'ajuda a vegades ve de qui menys t'ho esperes. De jove vas viure un intent d'agressió que no va anar més enllà gràcies a una desconeguda.

— Va ser a Braga, feia tres setmanes que hi era per estudiar portuguès. La nit del Mundial del 94, tornant cap a casa després de la festa, em vaig quedar sola anant cap al meu pis. Em van començar a perseguir dos homes. Cridaven que em violarien, coses molt desagradables. Vaig entrar en un portal pensant que quedaria tancat, però no va ser així. Allà vaig tenir una de les pors més clares. Vaig començar a pujar escales, trucant els timbres a les dues de la matinada, cridant ajuda. Una dona d’uns 60 anys em va obrir i, sense dir-li res, va entendre perfectament la situació. Vaig entrar i va tancar de cop. Aquella senyora que no coneixia de res em va salvar la vida. Em va tapar, em va donar una infusió i em va deixar dormir allà. Vull que aquest llibre sigui una mica com aquella porta que es va obrir. Jo intento ser també la senyora que protegirà i obrirà les portes a moltes altres. 

També has obert moltes portes en el món de la literatura catalana: vas fer-ho com a editora en segells com :Rata i La Galera, com a directora de l'Institut Ramon Llull i actualment ho fas al capdavant de la llibreria Ona. Com veus el sector editorial català?

— El llibre i la literatura catalana estan en un moment boníssim. Tenim unes boníssimes generacions, amb la Núria Bendicho, la Natàlia Cerezo, l’Elisenda Solsona, la Roser Cabré-Verdiell, la Irene Solà, etcètera, i projectes com Bàrcino i Adesiara, que estan recuperant grans clàssics amb traduccions espectaculars al català, i la feina de les editorials independents. La literatura catalana està arribant al món, això està millor que mai. El gran problema és l’ús social del català. Estem en una situació molt perillosa. La força i la lluita han d’anar per aquí. És el que intentem fer des d’Ona, perquè comença a ser difícil viure en català a Barcelona.