A diferència dels Quaderns d’Àfrica (Galàxia Gutenberg), que tenien els seus anys i les seves experiències a Mali, al País Dogon, com a element cohesionador de totes les notes i fragments que s’hi aplegaven, i a diferència també dels Quaderns de l’Himàlaia (Galàxia Gutenberg), en què els viatges pel Nepal i l’Índia feien aquesta funció d’argamassa, Miquel Barceló (Felanitx, 1957) ha posat a De la meva vida tota classe de materials esparsos, desconjuntats, a la fi únicament relacionats entre ells perquè tots tenen a veure amb un aspecte o altre de la seva vida: família, poble i illa natals, projectes creatius d’envergadura, passions, gustos, viatges, rutines, persones importants, descobertes o exploracions de naturalesa existencial o estètica... L’efecte és, al principi, desconcertant. A poc a poc, però, tot plegat va prenent la forma no tant d’una autobiografia el·líptica i trossejada com d’un poderosíssim autoretrat múltiple, dinàmic i en centrifugació.

Barceló és un artista que té una relació fecunda i apassionada amb la literatura, però a la vegada sempre que pot deixa clar que la seva és una obra plàstica poc o gens literària: no incorre mai en al·legories, només durant els anys 80 va conferir un toc narratiu a algunes de les seves pintures, i, artísticament, no li interessen ni els símbols ni les idees... També sempre que pot deixa clar que llegir l’alimenta i l’envigoreix humanament i creativament, però que només escriu quan no pot pintar. Aquesta jerarquia d’oficis o de vocacions o de disciplines queda perfectament plasmada fins i tot en els llibres que publica, també a De la meva vida. Tot i que hi ha molt de text, l’autèntic cor de l’obra, l’eix al voltant del qual tot orbita, és la part visual: les fotografies familiars o personals, les fotografies preses al llarg de dècades per diversos fotògrafs potents i autorals i, sobretot, les reproduccions de les seves obres (pàgines de quaderns, aquarel·les, dibuixos, ceràmiques, quadres...).

Això no vol dir, en absolut, que la part literària de De la meva vida sigui menor, negligible o pobra. Al contrari: Barceló és un escriptor eficaç, que no cau mai en la pedanteria ni en la filigrana innecessària. És un escriptor que sap donar als seus textos una textura alhora delicada i esquerpa, una substància poètica i informativa, un alè llibresc i vital. Escrit en tres tipografies diferents, que distingeixen les notes del mateix artista a les imatges triades, els comentaris orals transcrits per Collette Fellous (responsable de l’edició original francesa) i els extractes dels nombrosos quaderns de l’artista, el llibre és ple de fragments vibrants, de reflexions fortes, d’anècdotes vives i divertides, d’aforismes de vegades lírics i de vegades irreverents.

La relació complicada amb el pare

Particularment destacables són els textos que dedica a la seva mare, que va ser qui de petit el va iniciar en la pintura i amb qui sempre es va entendre molt i amb qui va col·laborar creativament proporcionant-li motius perquè ella els brodés, i al seu pare, a qui el va unir una relació més complicada (les friccions de la masculinitat mallorquina quan s’encarna en dos homes de mons i èpoques diferents) però a qui evoca amb gràcia i gratitud. “Mon pare i jo vàrem estar enfadats durant molts d’anys, uns anys molt difícils. Tot i així, abans em va ensenyar els noms dels arbres, els aucells, els peixos. Dels peixos que pescàvem i dels que no. Més tard, durant els darrers anys de la seva vida, vàrem tornar a estar molt units, organitzàvem un jardí, venia a ca nostra a plantar arbres”.

El fragment que acabo de citar, més enllà de mostrar-nos el Barceló més íntim i menys monstruós (ell mateix es compara amb Frankenstein i Dràcula, i expressa sense embuts la seva admiració per pintors tan paradigmàticament monstruosos com Picasso i Pollock), és un dels passatges centrals del llibre. M’atreviria a dir, fins i tot, que és una de les claus hermenèutiques de la seva personalitat i de la seva obra. Aquest recórrer a la naturalesa (els animals, els arbres) i a la realitat primigènia (el desert, les coves) per reparar o per guarir-se, per escapar-se del que l’atrapa o el disgusta, per existir i per crear pletòricament i a lloure, ha sigut sempre, i continua sent encara avui, una constant en Miquel Barceló.