Crítica
PATRÍCIA GABANCHO

La droga també era una festa

La droga També era una festa / PERE TORDERA Zoom

Jordi Cussà és un cas a part en el panorama català. En primer lloc per la torrencial capacitat narrativa, que es concreta en una llarga llista de títols de diversos gèneres, incloses nombroses traduccions. Però també per l’ambició literària, la necessitat de fer una obra total a partir d’un domini extraordinari de la llengua i l’expressivitat: és un home que no fa gaire cosa més que escriure, sense obtenir el ressò que persegueix i sense deixar-se vèncer per aquesta sensació de fracàs. Com no podia ser altrament, Cussà és gairebé un autor de culte: esquiu i solitari, va construint el seu univers literari des del seu refugi berguedà, al marge de tot, insensible a les modes i a les etiquetes. Aquesta fidelitat d’un grup escàs de lectors ve donada per la seva primera novel·la, ara reeditada, Cavalls salvatges (L’Albí), una obra lluminosa i diferent: és l’epopeia d’un grup de joves -“la generació dels pringats”- dels anys vuitanta i a comarques, immersos en el submon de la droga. Un tema difícil per a la literatura catalana, que es mostra poc permeable al retrat dels ambients marginals, o marginats, no pas per pudor sinó per una mera qüestió lingüística. Vull dir que li costa retratar mons on el català no sol ser la llengua hegemònica perquè és complicat donar-los versemblança, cosa que no deixa de ser un complex innecessari. Cavalls salvatges aporta ara un pròleg lúcid de Matthew Tree.

Aquest, el de la droga, és un món difícil de compartir i fàcil de mitificar. Són joves abocats a una existència al caire de l’abisme, una vida buida i alhora lleugera, sense cap mena de compromís, moguts només per la necessitat de col·locar-se amb qualsevol mena de potinga combinada amb dosis torrencials d’alcohol. És difícil explicar des de dins aquest món sense que esdevingui sòrdid. Cussà ho aconsegueix perquè s’estima els personatges, que són ell mateix. Els entén. Els acompanya. Li mereixen respecte. I aquesta és una de les claus de la fascinació que exerceix aquesta novel·la, que pren el títol d’una balada trista dels Rolling Stones. Anys després, Cussà reprendria el tema amb Formentera Lady (LaBreu, 2015). Les dues novel·les comencen simbòlicament amb un enterrament. Sabem que aquesta gent coqueteja amb la mort mentre busca viure un xic més intensament que els altres. De fet, en les dues novel·les es percep la manca de substància d’aquestes vides, en què només compta la supervivència econòmica justeta -sovint a partir del tràfic-, les relacions esporàdiques, els canvis constants perquè res no és definitiu excepte l’addicció.

Imaginació i sentit de l’humor

Formentera Lady és més lleugera que Cavalls, més distanciada, més irònica. Tot i que també remet a l’experiència de l’autor, sembla més tributària de la imaginació i del sentit de l’humor, més un joc. Cavalls és densa i seriosa, un desafiament al lector: aquest món existia i tu no el veies, mentre els ionquis anaven caient, l’un rere l’altre, de sobredosi o extenuació física. És un món tacat de mort. En el fons, Cussà narra una recerca desesperada de veritat i d’escapament, tot alhora. Narra una epopeia sense voler ser transcendent. Ho fa sense dramatisme, tal com era, sense moral, sense judici. Són simples històries que es creuen en un punt de la geografia i del temps: només els veurem durant una estona, els personatges, però en aquests instants són reals, autèntics, estan vius. En el fons, Cavalls és la redempció de l’autor, que en retre homenatge als amics se salva ell mateix de la condemna que l’amenaça. Se salva de la memòria dels temps foscos.

Cussà fa d’aquest món una festa literària. La seva capacitat per domesticar la llengua és proverbial: en fa el que vol, inventa paraules, registra el vocabulari sencer de la droga en català, ajunta mots, endega imatges enlluernadores, juga. Si no hi hagués a Cavalls tanta pirotècnia verbal, tants registres, tantes veus, el llibre seria insuportable. Ara és un puzzle de recursos literaris al servei d’un món tancat i devastat. L’operació és magnífica i l’autor se’n surt amb tots els honors. Mentre llegim sentim la pietat que Cussà sent per la pròpia joventut extingida.