ELS LLIBRES I LES COSES

Realment, algú sap què és l’amor?

Realment, algú
 Sap què és l’amor? / AVALON Zoom

No pararem mai de preguntar-nos què és l’amor, oi? Suposo que és més insondable que la mort. Sí, molt més. Al capdavall, la mort s’esdevé amb una precisió implacable. I després ve el misteri. Però l’amor és un misteri en si mateix. Hi és i no hi és, creix i es transforma, estimem durant un instant i l’instant sempre retorna. Té moltes cares: Stendhal parlava de l’amor-passió, l’amor-gust, l’amor físic i l’amor-vanitat. Estimem de tantes maneres! L’amor és sexe, és desig, és amistat, és bellesa i tendresa, és seducció i excitació, és suma de contraris, però és també anul·lació d’iguals, i llavors esdevé covardia, comoditat, esclavatge. L’amor ens fa sentir vius i a vegades moriríem per amor, ens allibera i ens encadena. No parem de buscar-lo, de pensar-lo i de fer-lo. Però en realitat en sabem tan poc!

Henri-Pierre Roché va escriure quan ja era gran, als 74 anys, la novel·la de la seva vida, Jules i Jim : perquè el va consagrar (això sí, un cop ja desaparegut, gràcies a la pel·lícula de Truffaut) i perquè hi explicava els seus amors. Abans de morir, Roché va voler posar sobre el paper l’increïble triangle que durant anys l’havia unit al seu amic Franz Hessel i a la dona d’aquest, la pintora Helen Hessel (de soltera, Helen Grund). Jules i Jim, publicada per Adesiara en traducció de Maria Cirera, és una planera confessió sobre l’amor i la llibertat. Els personatges són com déus i deesses de l’antiguitat, eternament joves, que juguen sense regles al fantàstic joc de l’amor. Innocents i cruels, passionals i generosos, sempre assedegats de l’altre, infidels però imantats, la seva vida és una festa inacabable, tràgica. “S’estimaven, però no es posaven d’acord en res..., ni tan sols en l’amor”, escriu Roché. “Aconseguim les dones, però elles ens posseeixen”, diu Jules (Hessel) al seu amic Jim (Roché). “Els homes són palla dins del foc ardent de la bellesa de les seves dones”, pensa Jim. I “la vida ha de ser com unes vacances interminables”, proclama l’ardent Kathe (Helen), una dona que fa olor de mel.

L’amor ho és tot i no és res. Com un rogenc crepuscle ennuvolat, sempre canvia, mai no és igual. I tanmateix mai no ens cansem de mirar-lo. Jules i Jim ens parla d’això, és com mirar un cel lluminós, increïblement bell, d’una alta intensitat poètica... on es va congriant una sensacional tempesta. Una tempesta per excés d’amor. Si és que algú sap què punyetes és això de l’amor.