LITERATURA CATALANA
Barcelona
Andreu Gomila

"Només quan estiguem morts entrarem a l'Olimp"

Es defineix com a escriptor i poeta, "si és una paraula que encara es pot dir". Així i tot, Andreu Gomila acaba de presentar la segona novel·la, 'Continents' (Empúries, 2016), una aventura lírica, existencialista i intensa ambientada en set ciutats europees i americanes

Andreu Gomila / MANOLO GARCÍA Zoom

Encara que molts el coneixen com a periodista –ha treballat a l''Avui' i l'ARA, i és el director de 'Time Out Barcelona' des de fa sis anys– Andreu Gomila (Palma, 1977) sempre carrega dins seu un escriptor de dimensions notables que es manifesta sobretot en vers, en llibres com 'Diari de Buenos Aires' (Moll, 2007), però també en prosa, el 2010 va debutar en la novel·la amb 'El port. No serà res de mi' (Moll, 2010), i posteriorment va publicar, amb Marta Salicrú, un retrat de l''indie' català, 'Put*s himnes generacionals' (Empúries, 2015). 'Continents' explica la història de set personatges que intenten sobreviure en el món actual: n'hi ha que venen droga o que estudien la música 'grunge', n'hi ha que miren cap al futur i altres de perseguits pel passat. Tots ells volten pel món, de Barcelona a Londres, de Buenos Aires a Zuric. També apareix Felanitx, municipi d'on prové la família paterna de l'autor. Gomila és afable i un punt sorneguer, un gegant que sempre et porta una mica d'avantatge. Pot preveure les preguntes i ofereix respostes imprevisibles. Som a la terrassa de casa seva, situada en un àtic de Gràcia. El pis és ple de llibres. També de joguines. L'escriptor porta una barba considerable. Continua fumant molt, tot i que les pipades que fa als cigarrets són tranquil·les.

Al final del primer capítol de 'Continents' apareix un narrador en primera persona que diu: "Això que he escrit és de debò i tot el que hi ha aquí és meu, forma part de la meva vida, un discurs llenegadís atapeït de persones, música, poetes morts i ganes de viure, encara que el neguit m'aclapari". El lector podria pensar que 'Continents' és un llibre d'autoficció.

Podria ser un llibre d'autoficció però sense la convenció de l'autoficció. Podria dir-te, com Flaubert, que 'Madame Bovary c'est moi', en el sentit que no hi ha cap personatge que sigui jo –ni tan sols el narrador–, però tot el que hi ha aquí dintre ha passat de debò i alhora no ha passat. Tampoc importa que hagi passat. Són set històries on tots els personatges tenen alguna cosa de mi. Fins i tot el més dolent.

Un dels personatges principals de 'Continents' és en Blai Roig, un poeta que ven droga per sobreviure.

És una manera de mostrar que amb la cultura, l'art i la poesia és impossible viure, almenys en uns nivells d'anonimat volgut. Recordo una vegada que vaig anar a veure Joan Perucho i em va explicar que quan era jove Eugeni d'Ors li havia dit: "Escriu, fes la teva vida, però busca't una feina". Perucho li va fer cas. En Blai, que és visceral i temperamental, la manera de sobreviure que té és dedicar-se al negoci de la droga. Vol estar fora del món, d'aquí que la seva manera de sortir-se'n hagi de ser per força il·legal.

Vas debutar molt aviat, amb només 21 anys. 'Un dia a l'infern dels que són' va guanyar el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits. No t'has penedit mai d'haver publicat tan d'hora?

Al final sempre penses que has escrit massa. Si molts de nosaltres fóssim nord-americans no hauríem publicat cap llibre fins als 35 anys. Formar part d'una cultura petita té els seus pros i contres: constantment es necessita saba nova perquè ningú pugui dir 'ei, esteu morts'; paradoxalment t'és més fàcil publicar quan ets jove que quan ets gran. Això vol dir que et pots trobar amb 50 o 55 anys i no tenir ningú que et vulgui publicar. Tenim il·lusió pel 'hype'. La cultura catalana està molt abocada al primer llibre. Al primer disc. A la primera exposició. El que costa és mantenir-se, pel camí queden molts cadàvers, molts autors catalans bons que han mort prematurament.

Per exemple, Miquel Bauçà, un dels autors que apareix al llibre.

Sí. Bauçà en seria un. Joan Vinyoli també. Miquel Àngel Riera. Màrius Torres. Maria-Mercè Marçal. Bartomeu Rosselló-Pòrcel. D'escriptors venerables de 85 anys en tenim pocs. Ara queda Màrius Sampere, que en té 87... i hi va haver en Francesc Garriga fins fa poc. Però no era tan gran quan va morir [als 82 anys].

Per què passa, això?

L'escriptor té el món a la contra i s'ha d'espavilar molt. Hi ha molt d'autor alcohòlic o amb malalties rares, o que mor d'una malaltia inesperada...

Al llibre dius que els catalans no tenim ni l'èpica de la derrota.

Molts escriptors de l'Europa de l'Est han construït l'obra a partir d'un món desaparegut, i això no ho tenim. A nosaltres ens han prohibit, hem perdut totes les guerres possibles i hem escrit en una llengua minoritària que, així i tot, la parlen tantes persones com el danès. Encara es pensa que escriure en català és una qüestió de política: tot ho és, també escriure en castellà. Quan vaig començar a pensar en 'Continents' vaig llegir un llibre que em va fascinar, 'Artistas sin obra', de Jean Yves Jouannais: parla d'aquells autors que han influït tot i no haver escrit res o pràcticament res. Un cas proper seria el de Pepín Bello.

O Pompeu Gener.

Sí, exacte. Fa uns anys es va parlar molt del redescobriment de 'Sugar man', un paio de Detroit que tot i no tenir èxit als Estats Units es va convertir sense saber-ho en un fenomen a Sud-àfrica. La literatura catalana és plena de 'sugar men'.

Però no hi ha ningú que des de fora reivindiqui els autors catalans.

Amb Mercè Rodoreda ha passat una mica això. També passa amb directors de cinema contemporanis o amb artistes com Lita Cabellut o Miquel Barceló. Quan vivia al carrer Moncada, al costat de les grans galeries de Barcelona, l'anava gent a veure d'altres països i els veïns no en sabien res.

A 'Continents' els teus personatges parlen molt bé de J.V. Foix.

Per a mi és el gran escriptor català del segle XX, però és molt difícil traslladar-lo a altres llengües.

En Blai diu: "Mola escriure en català perquè saps que estàs fent servir una relíquia". Per què equipares el català amb una relíquia?

Quan dius a un anglès o a un argentí que la teva llengua té un segle de normalització flipen. Només ens podem comparar –si això és possible– amb l'hebreu, que ha tingut un estat al darrere treballant amb una gran intensitat. Quan va néixer el meu avi el 1910 ningú no sabia com escriure el català. Això té el desavantatge que estàs normalitzant una cosa que encara trigarà molt a normalitzar-se. L'avantatge és que podem explorar-ho tot. Hi ha molt bons poetes catalans com Bauçà, Blai Bonet, Vinyoli o Casasses que són estetes de la llengua. El català es renova contínuament a través de la literatura. És una sort. Potser l'única sort que tenim.

El poeta del teu llibre té 35 anys. M'agrada que no carregui contra les noves generacions d'autors.

Un dels nostres problemes és que pensem que els poetes bons són els poetes que estan morts. Només quan estiguem morts entrarem a l'Olimp. Com que no hi ha estudis de literatura contemporània costa molt arribar als nous valors. A Mallorca sempre hi havia hagut un 'pater familias' que ho controlava tot. Hi va haver Miquel Àngel Riera, Blai Bonet, Baltasar Porcel, i ara hi ha en Biel Mesquida. Quan va morir Porcel deien: i ara què farem, sense un gran mestre? Potser no cal que n'hi hagi. Tampoc cal que el Parlament de Catalunya faci una moció perquè donin el premi Nobel a Miquel Martí i Pol: això ha estat una de les coses més ridícules que hem viscut.

Canvia molt la percepció del sector editorial si te'l mires com a poeta que com a novel·lista?

El món dels novel·listes està molt més professionalitzat. El dels poetes és ple de rivalitats, però és més intergeneracional. Palau i Fabre sempre deia que en comptes d'un editor era més important que et busquessis un amic que fos capaç de guiar-te, d'ajudar-te i d'insultar-te.

A tu t'ha estat més difícil ser reconegut aquí o a Mallorca?

No sóc un autor reconegut. A Mallorca només he recitat una vegada. Va ser al festival de la Mediterrània de Palma. Em va trucar Biel Mesquida i em va dir: "A tu no t'he convidat mai, oi?". Jo no tinc una activitat recitativa gaire acusada. L'únic reconeixement que tinc és que sóc jurat del premi Carles Riba. No vaig ser de la generació dels Imparables, perquè sóc més jove que ells... He publicat quatre llibres de poemes i dues novel·les. No crec que faci cap més novel·la fins d'aquí deu anys.

No et consideres novel·lista.

No. Jo sóc escriptor, i si se'm vol classificar d'una altra manera sóc poeta, si és que és una paraula que encara es pot dir. Un dels meus referents ha estat Blai Bonet. Quan tenia 25 anys deia que no escriuria cap novel·la perquè era per a la plebs, però al cap d'un temps em vaig adonar que Bonet escrivia novel·les com si fossin llibres de poemes i vaig canviar d'opinió.

Diria que 'Continents' té elements que es poden trobar als teus llibres de poemes, però també n'hi ha de teatrals. Els capítols són monòlegs.

Les novel·les s'han de poder llegir en veu alta, com si fossin poemes. 'Continents' és un monòleg perquè sempre hi ha algú que parla, però no hi ha diàlegs. Si he fet vuit o nou versions del llibre ha estat per deixar clar qui parlava en tot moment. Al primer esborrany ja tenia la història. La feina ha estat estilística. Jo tenia una escultura amb un cap i un braç, però no hi acabava d'integrar un cos. Vaig haver de cisellar tot el material que tenia.

No has escrit mai teatre?

El primer que vaig escriure va ser una obra de teatre! [riu] Em vaig presentar a un premi a Mallorca, era l'únic concursant, i així i tot el van declarar desert. En aquell moment em vaig adonar que no servia per a allò.

Vas marxar de Mallorca als 18 anys. Hi has anat tornant però no t'hi has instal·lat mai més. Els teus personatges, en canvi, necessiten tornar a Felanitx després d'un llarg periple pel món.

La teva pàtria és la infantesa. Hi haurà un moment que no necessitaré mallorquitzar la meva obra, però allà hi tinc un univers. Dels personatges importants n'hi ha tres de mallorquins i tots tornen a Mallorca. Felanitx és el poble de la família paterna. És molt mític, però ningú no ha parlat dels seus carrers ni de la gent que hi viu. Miquel Bauçà era de Felanitx, i Joan Estelrich...

També l'Arnau Pons.

Sí. Un amic meu de Felanitx que encara hi viu m'enviava un frase subratllada de 'Continents' que diu: 'Felanitx, aquest lloc tan allunyat de la realitat'. És un lloc molt peculiar, això és veritat. Jo, de fet, no sóc d'allà. Vaig néixer a Palma, però vaig passar molts estius de la meva vida i les festes entre Portocolom i Felanitx: per això m'és fàcil ambientar-hi una novel·la. Em seria més difícil fer-ho a Palma, que és un lloc on realment vaig viure moltes experiències.

Andreu Gomila, autor de 'Continents' Zoom

Andreu Gomila, autor de 'Continents' / MANOLO GARCÍA

A la novel·la hi ha escenaris molt diferents: Ciutat de Mèxic, Buenos Aires, Zuric, Barcelona, París, Londres... Hi ha un gran esforç per detallar geogràficament els espais, però també t'agrada que les accions tensin molt la versemblança.

Si poses un escenari que és real i es pot reconèixer hi pots fer passar qualsevol cosa. Jugues amb dos plans: el terreny realista o costumista i un altre de fantasiós. A 'Qui té por de Virginia Woolf', d'Edward Albee, et posen un sofà, una casa normal i un home i una dona que no paren d'esbatussar-se. És impossible que això passi, però com que tot és tan real t'ho empasses, entres en la convenció. El meu personatge, en Blai, va corrents a tot arreu, però explico cadascun dels llocs per on passa, que són de debò.

En Blai va corrents a tot arreu perquè és poeta, i "els poetes corren".

L'única diferència entre una persona normal i un artista és la velocitat a la qual assumeix la realitat. Quan vaig conèixer Calixto Bieito vaig estar-hi parlant dues hores i vaig tenir la sensació que m'havia xuclat l'ànima. Amb Miquel Barceló em va passar el mateix. Una persona normal té una vida focalitzada en diverses coses: la feina, la família, l'oci, etcètera. Els poetes no viuen la vida al límit però es proven a ells mateixos. Si no corres no et pots provar.

No és un problema ser artista a estones, sense tenir l'opció de viure del que fas?

Abans del segle XX només escrivien els rics. Amb l'eclosió del capitalisme hi ha hagut una petita escletxa perquè alguns escriptors visquin del que fan. Els que s'ho poden permetre són molt pocs. En el món de la literatura hi ha classe alta, mitjana-alta, mitjana i baixa. En el món de l'art hi ha artistes rics i artistes rematadament pobres.

Hi ha un moment en què dius: 'Som un país de miserables'. Quan ho vas descobrir, això?

[riu] Només cal veure la política. L'altre dia hi pensava. És la primera vegada en la història que les Balears, Catalunya i País Valencià tenen governs que no són enemics per naturalesa. Els consellers de cultura no s'han reunit ni una sola vegada per crear un circuit cultural en català. Som miserables, en aquest sentit. També en la generositat cap als artistes: una administració pot encarregar una simfonia a un artista i li pagarà com a molt 10.000 euros; el funcionari que l'hi ha encarregat en cobrarà 35.000 al cap de l'any.

Els escriptors s'han d'espavilar com sigui.

El problema és esperar alguna cosa a canvi. Hi ha escriptors que arriben a una certa edat i es passen el dia enfadats perquè pensen que el país no els ha donat el que ells es mereixien. Això no serveix per a res, el que és important és fer una bona obra. Hi ha autors que prefereixen tenir una bona columna en un diari que escriure una gran novel·la. Gabriel Ferrater té un llibre sobre Carles Riba on recorda que Riba va haver de guanyar-se la vida fent traduccions de llibres infames per a la Bernat Metge que no interessaven a ningú. En aquella època les famílies burgeses tenien una biblioteca, però a Catalunya això no passava, i els escriptors bons eren pagesos com Josep Pla. Encara que Barcelona s'hagi convertit en una ciutat important al món, tot això no ha canviat gaire.

Un dels personatges de la novel·la, en Carles, afirma que la literatura catalana és "imbatible".

Això és una 'boutade'.

Però t'imagino parlant amb entusiasme de literatura catalana quan vivies a l'Argentina.

Sí. Quan vivia a Buenos Aires m'agradava molt veure que hi havia molts més llibres traduïts del català al castellà que no de catalans que escrivien en castellà. Hi havia més novel·les de Mercè Rodoreda i Montserrat Roig que de Rosa Regàs. Per molt que escriguis en castellà no has de ser necessàriament més famós: que el castellà tingui tants parlants no implica que els teus llibres arribin fins a l'últim poble de Xile.

Un dels personatges de 'Continents', la Natalia, vol escriure un assaig sobre els personatges marginals i desapareguts de l'escena 'grunge'. Has triat el 'grunge' perquè també va ser important per a tu?

Jo tenia 17 anys quan va morir Kurt Cobain. El 'grunge' em servia com a coartada per explicar el fracàs: tots els meus personatges són fracassats. El 'grunge' va néixer, créixer i va morir; ningú el reivindica. És un moviment farcit de cadàvers. A banda de la psicodèlia dels 60 no hi ha hagut cap altre moviment amb tants morts. Hi ha un llibre que em va flipar que es diu 'Everybody loves your town: an oral history of grunge', de Mark Yarm [Crown Archetype, 2011]. Al final diu les dates de naixement de tots els músics, i n'hi ha molts que ja són morts. El 'grunge' va servir per capgirar la cultura popular americana i occidental després dels 80, on hi havia Madonna, Michael Jackson i merdes d'aquestes. Va néixer en una ciutat perifèrica, Seattle, i en una dècada es va esfumar. Encara hi ha grups com Pearl Jam, Soundgarden i Mudhoney, però s'han desvinculat del 'grunge'.

Els teus personatges porten vides intenses, com si fossin músics de 'grunge'.

Al principi volia escriure una novel·la de 400 pàgines, però vaig voler marcar la intensitat a través del llenguatge: si el llibre hagués tingut més de 200 pàgines s'hauria fet insuportable. La intensitat lingüística es va traslladar a la vida dels personatges.

També hi ha força sordidesa. A Londres veiem trios i jocs sadomasoquistes. A París hi ha prostitució i clubs d'estriptis.

Això és perquè sóc molt fan de Patrick Modiano. Les seves novel·les passen en hotels i pensions, i els personatges que hi surten mai no saps de què treballen. Les històries sempre són semblants, hi ha un home que busca i una dona absent. Al final de 'Continents' tots els personatges viuen al marge, i tenia la necessitat d'explicar coses que estiguessin al marge de la contemporaneïtat.

L'escriptor i periodista Andreu Gomila Zoom

L'escriptor i periodista Andreu Gomila / MANOLO GARCÍA

Les accions s'encadenen a una velocitat alta.

Així i tot, no passen gaires coses. La sordidesa em servia com a esquer per fer avançar la novel·la.

Jo l'he llegit com un 'antithriller'. És plena d'elements que a les mans d'altres autors es convertirien en un artefacte de misteri. Hi ha morts, drogues, prostitució, persecucions...

Qui llegeixi el llibre seguint la via negra no arribarà enlloc. Als llibres de Patrick Modiano passa el mateix. A 'Diumenges d'agost', una de les novel·les que més m'agrada d'ell, només pots intuir per què ha desaparegut la dona del protagonista.

T'interessa més parlar del turisme de cementiris que del culpable de la mort de la Joana.

És que jo he fet turisme de cementiris. Tinc moltes fotos de tombes.

Vas anar a la tomba de Baudelaire i et va indignar que estigués enterrat al costat del coronel Aupick, l'home a qui detestava tant...

Sí, exacte! [riu] Recordo que em va costar molt trobar la tomba de Samuel Beckett.

Per què ho vas deixar de fer?

Perquè ja les havia vist totes. Així i tot, no he anat mai a veure els escriptors que hi ha enterrats a Barcelona.

'Continents' també aborda les desaparicions i execucions a l'Argentina de la dècada dels 70 i les protestes estudiantils a Mèxic.

Parlo de països que m'han estat propers. Quan vaig començar a treballar de periodista a l''Avui' era a la secció d'Internacional i m'ocupava de política llatinoamericana. Hi vaig passar set anys, i durant aquell temps vaig anar diverses vegades a l'Argentina, a Veneçuela, al Brasil i Mèxic. El millor és que hi anava per treballar, i això em va permetre conèixer molta gent. Així i tot, jo veia que no tenia gaire futur a la secció d'Internacional, i llavors, el 2007, a conseqüència d'un problema intern al diari, Vicent Sanchis em va demanar si volia ser cap d'espectacles. Vaig dir que sí.

D'allà ja vas passar a dirigir 'Time Out' el 2010 i a fer de cap de cultura a l'ARA durant un temps.

Exacte.

Des que vas debutar has treballat sempre de periodista. Quan i com escrius?

Per començar 'Continents' vaig demanar un mes sense sou a la feina. Va ser el 2012. Vaig escriure un 80% del primer esborrany. Llavors l'he anat reprenent per èpoques, però sempre en tongades d'una o dues setmanes. Els caps de setmana no escric: m'ho passo bé.

I els poemes?

Escriure poemes ho tinc molt més incorporat a la vida. Vaig fent-ne, sempre dirigits cap a una banda: no faig reculls de poemes, són llibres amb una unitat.

Hi ha vincles entre 'Carrer dels dies' (Proa, 2012) i 'Continents'?

'Carrer dels dies' era com una novel·la d'iniciació, on parlava de l'abans, del durant i del després d'una vida. La novel·la és una altra cara de la mateixa moneda, i amb personatges.

Què t'interessa, del format novel·la?

Em permet dir el que penso. No em mossego gens la llengua. És més, diria que els personatges del llibre són més extrems que jo. Poden arribar a criticar els recitals del bar Horiginal: jo no ho faria.

Hem parlat de literatura catalana, però a 'Continents' també defenses autors francesos com Albert Camus i Stendhal.

De Camus m'agraden molt els assajos. No sé si va ser quan vaig llegir 'L'home revoltat' o 'El mite de Sísif' que vaig pensar: com pots haver estat tant de temps sense llegir això? Baudelaire també va ser molt important, per a mi. I l'Stendhal d''El roig i el negre'. Em va al·lucinar quan vaig saber que Stendhal s'inventava moltes de les cites que surten a la novel·la. Ho vaig trobar extraordinari.

Hi ha un moment de la novel·la en què en Blai recorda que en un viatge va haver de deixar tots els llibres i es va quedar amb 'El canvi', de Miquel Bauçà.

Això em va passar a Buenos Aires l'any 2000. Durant molt de temps 'El canvi' de Bauçà va ser la meva única companyia.

Encara t'interessa tant, Bauçà?

A mesura que em vaig fent gran m'interessa més, no només per l'ús de l'heptasíl·lab, sinó perquè tot i que no comparteixo cap de les seves idees sobre el món té una manera d'enfocar la poesia i divulgar-la que és acollonant. Bauçà no només fabula i inventa noms: també s'inventa un llenguatge. Ara mateix és un autor que no coneix ningú, igual que l'any 1930 ningú no coneixia Franz Kafka. Estic segur que d'aquí 30 o 40 anys això haurà canviat. Per començar, algú n'hauria d'escriure la biografia, ja sigui per desfer el mite... o per mitificar-lo més.