M’aïllaré de tothom fins a la insensibilització. M’enemistaré amb tot el món: no parlaré amb ningú”. Aquestes paraules que Franz Kafka va escriure al Diari el 15 d’agost del 1913 devien ressonar dins del cap de Reiner Stach (Rochlitz, 1951) mentre treballava en els tres volums de la monumental biografia Kafka, que van aparèixer en alemany entre el 2002 i el 2014. El projecte que tenia entre mans era tan ambiciós que va haver de passar llargues temporades de concentració per poder encaixar l’incommensurable trencaclosques de dades -més de 20.000 estudis acadèmics i llibres de tota mena- i donar-hi una forma assequible i llegidora. Fins i tot en els períodes d’aïllament, Stach va treballar amb una “paraula màgica” al cap, empatia. “T’ajuda allà on la psicologia i l’experiència fracassen -escriu-. Una vida, per molt ben documentada que estigui empíricament, continua sent misteriosa si el biògraf no desperta en el lector la disponibilitat i la capacitat de compenetrar-se amb un personatge, una situació, un ambient”.

La vida de Kafka és tan estranya com algunes de les millors narracions que va escriure. Va treballar en dues companyies d’assegurances de Praga fins que es va retirar als 39 anys a causa de la tuberculosi que acabaria amb ell el 3 de juny del 1924, un mes abans que fes 41 anys. Des del punt de vista de les “hedonistes societats occidentals del segle XXI” va tenir un periple vital “un pèl inacabat i absurd”: els seus viatges van ser escassos -si no es tenen en compte les estades a Berlín, va passar només 45 dies a l’estranger-; va tenir “relacions amoroses” amb un total de sis dones, amb qui va conviure menys de sis mesos, sense tenir en compte els “contactes sexuals amb prostitutes”; va escriure uns 40 relats, però va ser incapaç d’acabar cap novel·la.

“Si la mirem des de fora, la vida de Kafka és, sens dubte, anodina -diu Reiner Stach-. Es va passar a casa els pares pràcticament tota la vida, tret de les estades als sanatoris i d’algun viatge. Va estar a París, a Zuric, a Venècia, Verona, Milà, Viena i Budapest. Sovint s’oblida que va viure la Primera Guerra Mundial tancat a Praga. No podia sortir del país. Això complicava encara més la seva relació amb Felice Bauer, que havia començat el 1912 i s’acabaria el 1917”. Stach distingeix entre la vida exterior i la vida interior de l’autor de La metamorfosi. “Podem parlar d’una doble vida de Kafka. Les diferències entre l’una i l’altra són considerables -admet-. Interiorment tenia una vida riquíssima. Quan parlo de Kafka amb estudiants els dic: «Sabeu com pensava? Com vosaltres quan heu pres alguna droga». Si quedava amb algú en un cafè, Franz Kafka no només escoltava la persona que tenia al davant sinó que també estava atent a tots els processos que li passaven per dins”. Aquesta capacitat es comprova a la correspondència i al Diari de l’autor, que van anar apareixent pòstumament perquè l’escriptor Max Brod -jueu i de parla alemanya instal·lat a Praga, igual que Kafka- no va respectar el desig del seu amic, que li va demanar abans de morir que cremés tots els papers que havia deixat. En vida, Kafka havia publicat només narracions, el gruix de les quals ocupava unes 350 pàgines. L’obra completa supera les 3.000.

Viatjar fins al fons d’un mateix

“El que nosaltres vivim en somnis i en estats d’alteració de la consciència Kafka ho experimentava durant el dia -continua el biògraf-. Ell era capaç de dialogar entre el conscient i l’inconscient, i això queda reflectit a la seva prosa. Al Diari hi ha una imatge recurrent quan parla de les llargues sessions d’escriptura: diu que va cap a «la profunditat»”. Van ser les anotacions autobiogràfiques de Kafka les que van cridar l’atenció de Reiner Stach. “A diferència de les narracions, no necessitaves cap interpretació teòrica per entendre el Diari -diu-. Així i tot, vaig trigar a decidir-me a escriure la biografia. Primer vaig estudiar matemàtiques, filosofia i literatura, i vaig fer d’editor durant anys. La meva tesi va ser sobre el mite eròtic en l’obra de Kafka”. La sexualitat és un dels punts que analitza a fons en les gairebé 2.400 pàgines de la biografia. “Als seus llibres, les escenes on es parla de sexe són totalment fredes i, en general, horribles -admet-. ¿Kafka va arribar a viure el sexe de manera feliç? La resposta és afirmativa. El que passa és que, a l’època en què va viure, la sexualitat estava marcada i enverinada per la por. Les dones tenien pànic a quedar-se embarassades, perquè això significava el final de la seva vida social i laboral. També hi havia la por -compartida amb els homes- de contraure la sífilis, que en aquells moments era una malaltia amb un alt percentatge de mortalitat. Els nois i noies creixien tenint pànic del sexe”.

Una de les raons de l’èxit literari de Kafka després de la seva mort és que els gustos van canviar a favor seu. “A principis del segle XX, els lectors no estaven acostumats a llegir fragments -diu-. Cent anys després, la nostra actitud ha canviat”. Fins i tot les novel·les inacabades de Kafka - El procés, Amèrica i El castell - estan molt ben valorades. “Durant els últims anys de la seva vida es considerava un autor fracassat perquè no aconseguia superar l’espontaneïtat a l’hora d’escriure -explica Stach-. El seu mètode és l’oposat al de Thomas Mann, que començava valorant una idea, creant una trama i imaginant uns personatges en el seu context històric: només quan tenia tot això es posava a escriure. Kafka feia al revés, li venia una imatge al cap i automàticament l’escrivia. A partir d’aquesta primera imatge pensava si podia desenvolupar-la en forma d’història o no. Si no se’n sortia, aquell text es quedava com un fragment. A vegades, aquesta manera de treballar li funcionava: un dia, per exemple, va pensar en un jove transformat en un gran insecte, i d’aquí va treure una obra mestra”. L’últim intent de Kafka d’escriure una novel·la va ser El castell. La va començar el 1922. “Va ser totalment incapaç de guiar la trama cap al final que tenia pensat”, comenta Reiner Stach.

Tot i la incompleció de la seva obra -o potser, en part, gràcies a ella- Kafka s’ha convertit en un dels grans referents literaris del segle XX. “És un autor que no descansa mai. No se li escapa ni una sola frase, ni una dissonància semàntica, ni una metàfora dèbil -diu el biògraf-. Ni tan sols quan és a la platja escrivint postals”. Tan aviat podia ser “entretingut i encantador” com “esquerp i depressiu”. “Era hipersensible al dolor, però també era més agut que els altres en les observacions”, diu Stach. I la seva prosa, que estava influïda pel “llenguatge burocràtic de l’oficina on treballava” no va perdre “la comicitat pròpia del cine mut, que no era cínica -a costa dels altres- sinó situacional”. Els personatges de Kafka són, sovint, antiherois perduts en un món incomprensible, angoixant i inhumà.

La vitalitat de Kafka a les llibreries

_

El procés

Proa, 2016

Han passat 50 anys des que Gabriel Ferrater va traduir El procés per a Proa. L’editorial ha commemorat l’efemèride reeditant la novel·la de Kafka. La va començar el 1914 i la va deixar inacabada, igual que Amèrica i El castell. Explica la peripècia de Josef K. per esbrinar de què l’acusa la justícia, instància inaccessible i indesxifrable.

_

Cartas a Milena

Alianza Editorial, 2016

La periodista Milena Jésenska va ser la penúltima relació de Kafka. Només es van veure dues vegades, però es van escriure nombroses cartes entre el 1920 i el 1922. Aquesta nova edició d’Alianza -traduïda per Carmen Gauger- inclou les deu missives que va recuperar l’última edició alemanya -del 1983- i una seixantena de passatges censurats.

_

Cartas a Felice

Nórdica, 2013

La relació més llarga de la vida de Kafka va ser amb Felice Bauer. La correspondència entre el 1912 i el 1917 en ressegueix els alts i baixos. En una de les cartes més representatives -del juny del 1913- Kafka li deia que si l’acceptava com a parella guanyaria “un home dèbil, insociable, taciturn [...] l’única virtut del qual és que t’estima”.

_

Kafka

Quaderns Crema, 2012

Pietro Citati -encara en actiu als 86 anys- ha dedicat assajos al Quixot, els Evangelis, Marcel Proust i Giacomo Leopardi. El que va escriure sobre Kafka -que va publicar per primera vegada el 1987 i va revisar vint anys després- és una aproximació singular en què vida i obra s’entrellacen, descobrint correspondències insòlites.

_

La metamorfosi

Sembra Llibres, 2016

Marta Pera ha sigut, de moment, l’última traductora de la nouvelle més coneguda de Kafka (anteriorment se n’han ocupat Jordi Llovet, Joan Fontcuberta, Jaume Creus i Ignasi Pàmies). Arrenca quan el jove Gregor Samsa es lleva un matí transformat en un insecte gegant i és una història sobre el rebuig de la diferència.

_

La metamorfosis

Editorial Herder, 2016

La col·lecció La Otra H de Herder ofereix adaptacions al gènere manga de clàssics de la literatura universal, com ara el Faust de Goethe, El príncep de Maquiavel i la Divina Comèdia de Dante. La versió de La metamorfosi -que va aparèixer al setembre- barreja la història de la panerola Gregor amb elements de la vida real de l’autor txec.

_

Los amores de Franz Kafka

Ed. Subsuelo, 2015

L’estudiós Nahum N. Glatzer va dedicar tot un llibre a analitzar la vida amorosa de Kafka. A més de Felice Bauer i Milena Jésenska hi ha Julie Wohryzek, Grete Bloch i Dora Diamant. El retrat que en fa és el d’un home insatisfet, ple de dubtes i recelós davant el compromís: creia que això l’obligaria a deixar d’escriure.

_

La grandeza de la vida

Tusquets, 2015

El novel·lista alemany Michael Kümpfmuller va recrear a La grandeza de la vida l’últim any de vida de Kafka, durant el qual es va enamorar de Dora Diamant, de 25 anys. Estaven disposats a marxar a viure a Palestina, però per a l’escriptor encara era més important que tots dos tenien la intenció de conviure respectant la llibertat de l’altre.