Entre una entrevista i la següent, Katherine Pancol surt al carrer i fuma un cigarret mentre observa els vianants. L’horroritza comprovar que “tothom està tancat al seu petit món, sobretot el del telèfon mòbil”. Anys enrere, recorda que “quan una noia de 20 anys portava shorts, els homes xiulaven, admirats, i ara en canvi ni la miren”. Pancol desprèn un perfum que combina notes picants i una base sumptuosa de talc. S’expandeix pel menjador cada cop que es tira enrere el serrell daurat. La novel·lista francesa ha tingut un èxit de vendes poc habitual amb una trilogia involuntària que tenia un animal diferent en cada títol. Vuit anys després de col·locar dos milions d’exemplars en 28 llengües, Pancol presenta una nova història d’amor i quotidianitat, aquest cop sacsejada per la violència masclista. Elles (Empúries / La Esfera de los Libros) està dividida en tres volums que a França ja han superat el milió d’exemplars venuts en pocs mesos.

Va néixer a Casablanca el 1954 i va publicar el seu primer llibre, Moi d’abord, amb 25 anys. Abans d’això, va estudiar lletres a Nanterre.

Vaig arribar a França quan tenia cinc anys. No teníem casa fixa, amb els pares, i anàvem encadenant temporades amb amics. Cada tres mesos, aproximadament, ens traslladàvem. I l’únic que m’emportava en un canvi de domicili era un o dos llibres. Va ser així que vaig descobrir Sans famille, d’Hector Malot [novel·la infantil publicada el 1878]. Els personatges em semblaven vius! Era incapaç de distingir la ficció de la realitat. Al cap d’uns anys les biblioteques municipals es van convertir en la meva segona llar. Vaig començar a llegir alfabèticament. Passar de Balzac a Céline és un gran canvi... [Riu.] El meu amor a la lectura em va portar a matricular-me a la facultat de lletres.

Encara no tenia ganes d’escriure.

No. Allà vaig aprendre a analitzar textos, i també vaig conèixer molta literatura francesa moderna, al mateix temps que rebia nocions de llatí. La universitat va ser una aproximació acadèmica a la literatura.

Va prendre un altre camí aviat...

Sí, però no ho vaig decidir! En la vida pràcticament no he triat res. A principis dels 70 vaig fer de professora de llatí a Suïssa, i més tard vaig anar encadenant petites feines, entre les quals hi va haver la de conductora de toros en una fàbrica. Un dia vaig trobar un antic company d’institut i em va dir que treballava en una revista, Paris Match. Li vaig demanar si hi hauria la possibilitat de col·laborar-hi, i a partir d’aquí vaig començar una altra vida. El periodisme em va ensenyar que no havia d’escriure grans frases. Va ser així que vaig inventar el meu propi estil, al mateix temps que m’adonava que l’observació era crucial. Sempre em preguntava què amagava la persona que tenia al davant, i això només s’aconsegueix estudiant-ne els gestos, el que diu i el que no diu...

Intueixo que a un novel·lista no el trobarem en les respostes en una entrevista, sinó als llibres.

L’escriptor s’amaga als llibres i s’exposa en els personatges [riu]. És veritat que hi ha una transformació de la veritat, una posada en escena: però en tot moment saps què hi ha de tu en cada novel·la que has fet.

Tornem a l’èxit de Moi d’abord.

Va ser una cosa estranya i imprevisible. El sentit de l’humor que hi havia al llibre va trobar una gran connexió amb el públic. Així i tot, jo estava segura que no escriuria res més, i vaig fugir a Nova York. A mesura que les vendes del llibre s’enfilaven -vaig arribar als 300.000 exemplars- rebia propostes insospitades: hauria pogut convertir-me en actriu, en directora de cinema o posar el meu nom a una colònia.

En canvi, va continuar escrivint.

Hi havia una qüestió curiosa. Un any després de traslladar-me a Nova York, em va trucar l’editor i em va dir que “havia d’escriure” un altre llibre per poder pagar els impostos que no havia declarat amb el primer.

Continuava col·laborant per a Paris Match i Cosmopolitan.

Gràcies a Moi d’abord, van fer-me un contracte estrella. Bàsicament consistia a treballar molt poc i cobrar molt [riu]. De totes les entrevistes que he fet, em quedo amb les de gent que s’ha dedicat a alguna de les arts, com les actrius Meryl Streep, Jane Fonda i Jodie Foster. Quan he parlat amb polítics han sigut molt més hermètics... Chirac va ser l’excepció, tenia sentit de l’humor.

I figures com les de Lady Di?

No em va apassionar parlar-hi. Sabia molt bé el que deia, el paper que interpretava.

El 2006 va tenir un altre gran cop de sort gràcies a Els ulls grocs dels cocodrils.

Va ser una sorpresa total. El personatge principal era la Joséphine Cortès, una historiadora especialitzada en l’Edat Mitjana, mare de família, no gaire guapa ni excessivament combativa. Vaig triomfar amb una història d’una gran banalitat!

Amb Elles torna a centrar-se en la família, però ara es fixa en la violència de gènere.

El 2010 vaig veure com un home apallissava una dona en un bar. Em va sacsejar, però al mateix temps em va ser impossible reaccionar. El llibre és la meva resposta. I el més difícil ha sigut escriure sobre els abusos i maltractaments del pare, el Ray. No havia de condemnar el personatge d’entrada, però sí narrar com passava de víctima a botxí.