Llegim 24/12/2019

El sopar d’empresa

Cinc articulistes de l’ARA amb una sòlida trajectòria literària ens fan un conte de Nadal per compartir amb els lectors. Són Sílvia Soler, Xavier Bosch, Jordi Nopca, Sebastià Alzamora i Empar Moliner. Amb ells, per un dia hi posem més imaginació que fets. I a través seu aprofitem per desitjar bones festes i bona lectura a tots els que ens acompanyeu en l’aventura diària d’explicar el món

i
Jordi Nopca
5 min
El sopar d’empresa

Com que no se m’acut cap idea millor m’he decidit a explicar-vos per què no vaig venir al sopar de Nadal de l’empresa. La meva intenció era ser-hi, igual que cada any, per prendre massa cervesa, menjar tapes d’efectes secundaris perniciosos, intentar comunicar-me amb algú d’altres departaments -explorar mons ignots per a la meva ment, feta només de lletres- i deixar-me portar fins al karaoke més proper per acabar perdent la dignitat provant d’emular balades llatinoamericanes hiperglucèmiques.

Però aquesta vegada no he vingut. És possible que ningú em trobés a faltar: de fet, no vaig rebre ni un sol missatge de cap de vosaltres durant tota la nit. O bé m’havia convertit en algú del tot prescindible o bé al lloc on era no hi havia cobertura. El vespre del sopar, el diari m’havia enviat a la festa que una editorial muntava en un hotel de l’Eixample. Hi vaig anar abans d’hora, amb la intenció de recollir unes quantes anècdotes per anar estructurant la crònica i acabar la feina, si no hi havia cap contratemps, abans de les onze. Treballava a bon ritme, amb un got d’aigua en una mà i el telèfon a l’altra, prenent notes, fins que vaig coincidir amb un dels biògrafs més prestigiosos de Franz Kafka. L’havia entrevistat dos anys abans, però les seves respostes eren tan elaborades que em va quedar mig qüestionari per fer-li. No pretenia reprendre’l en aquell ambient tan sumptuós, però m’hi vaig acostar per saludar-lo i, de passada, arrencar-li un parell de frases per a l’article. El biògraf em va explicar que acabava de publicar una edició anotada dels aforismes que Kafka va escriure a Zürau, a casa de la seva germana Ottla, mentre lluitava contra la tuberculosi. “Hi ha estat mai?”, em va demanar, i com que la resposta va ser negativa, el biògraf em va recomanar escapar-m’hi uns dies com més aviat millor. “Em temo que no trigaran a convertir Zürau en una nova etapa de la ruta turística sobre l’escriptor -va afegir-. L’última vegada que hi vaig passar uns dies vaig desencoratjar el propietari d’un bar que pretenia començar a fer cervesa artesana Kafka. Li vaig dir que era una mala idea, que la cervesa Kafka seria massa amarga per al paladar de qualsevol bevedor”.

Encara vam parlar una bona estona, fins que una de les autores més joves que publica a l’editorial va interrompre la conversa per saludar-me. El biògraf m’estava recordant un dels aforismes de Zürau, escrits feia més d’un segle. “Hi ha dues possibilitats. Fer-se infinitament petit o ser-ho. La primera opció implica...” Em vaig quedar sense saber-ne el final, però a canvi la meva amiga -que viu a Praga des de fa anys- em va explicar que un temps enrere havia passat una nit a la casa de les germanes Brontë i que va ser una de les experiències més estranyes que havia viscut mai, perquè tota sola, tancada a l’habitació d’Emily, hi havia pogut entrar en contacte abans i tot d’adormir-se, i que al dia següent, quan l’havien col·locat davant la càmera per entrevistar-la -havien de rodar un documental sobre les escriptores- havia provat d’explicar què havia vist entre aquelles quatre parets, però cada vegada que ho intentava notava la llengua enganxant-se-li al paladar com un xiclet.

Quan va acabar l’anècdota, l’amiga em va presentar una altra autora de la casa que havia escrit un assaig sobre Egon Schiele i la Viena de principis del segle XX. Mentrestant el menjador de l’hotel s’havia omplert de cambrers que repartien els primers canapès de la nit: aquest senyal implicava que era hora de retirar-me i començar a fabricar la crònica. Em van deixar instal·lar-me en una sala que quedava just al costat del servei de guarda-roba i vaig treballar durant ben bé una hora i mitja en l’article, que vaig enviar, tal com m’havia marcat, abans de les onze. Si m’afanyava a recollir encara podria baixar fins a la cerveseria on se celebrava el sopar de Nadal de l’empresa. Aquesta era la meva intenció. Abans d’anar-me’n, però, passaria un moment pel lavabo.

Va ser allà que la vetllada es va bifurcar cap a un viarany inesperat.

Mentre em rentava les mans, vaig aixecar la vista per comprovar que anava ben pentinat i, al fons del mirall, vaig veure com s’obria una porta i en sortia un escriptor que havia entrevistat feia ben bé una dècada, tot just quan començava a dedicar-me al periodisme. Tan bon punt vaig identificar-lo em vaig girar per saludar-lo.

“Maurici?”, vaig demanar.

Però l’escriptor no era a dins del lavabo. Estava atrapat a l’interior del mirall i se m’acostava des d’aquella altra dimensió: aquell novel·lista havia mort feia gairebé tres anys i jo mateix n’havia escrit la notícia per al diari, compungit perquè el seu últim llibre -una distopia ambientada en una ciutat centreeuropea fictícia- m’havia entusiasmat.

Quan es va acostar prou perquè comprovés que la seva pell tenia un to grisenc i que, a través seu, podia veure les rajoles del lavabo, va brandar una de les seves mans davant meu: el fantasma d’en Maurici Pla em saludava.

“Ja has acabat l’article?”, em va preguntar.

Vaig fer que sí amb el cap. En situacions compromeses d’aquest estil només em surt ser sincer.

“Llavors...”, en Maurici parlava amb cautela, com quan era viu. “Puc fer-te una proposta?”

Vaig moure el cap de dalt a baix un parell de vegades.

I les paraules de l’espectre em van deixar de pedra. Pretenia que travessés el mirall i que l’acompanyés a la festa alternativa de l’editorial, on hi havia pràcticament tots els autors morts del catàleg: premis Nobel com ara Imre Kertész i Nadine Gordimer, els germans Ferrater, Nathaniel Hawthorne, Friedrich Nietzsche -que havia dedicat gestos obscens a Dorothy Parker- i poetes com J.V. Foix, Petrarca i Dante, encara que l’autor de la Comèdia feia estona que havia sortit al jardí a departir amb l’exquisida Louise Labé.

En Maurici es va aturar un moment, com si esperés la petició que vaig fer a continuació, gairebé sense pretendre-ho: li vaig demanar si hi havia el fundador, paraula que vaig fer servir per evitar pronunciar ni el nom ni el cognom del primer editor. En aquest cas va ser el fantasma de l’escriptor qui va assentir amb el cap. Sí, hi era.

Del que va passar a continuació no en puc donar ni una sola pista, però com podeu imaginar em va impedir arribar a temps al sopar de Nadal de l’empresa. Us ho faig saber arriscant-me a fer el ridícul, tot i que després de l’aventura que he viscut, més aviat hauria d’haver-me guanyat el vostre respecte.

stats