BarcelonaNo tots els espies són com el conegut James Bond ni venen del fred. N'hi ha de molt menys glamurosos i molt més pròxims, com hem pogut llegir recentment a les notícies en el cas d'un veí que espiava el polític i activista Jordi Sànchez mentre era president de l'Assemblea Nacional Catalana. S'espien polítics, ens espiem els uns als altres i oferim gratuïtament la nostra intimitat a les grans corporacions a través de les petites pantalles. "Hem regalat la nostra privacitat perquè els algoritmes ens diguin què fer un diumenge a la nit quan estem tristos, què comprar, a qui odiar o a qui votar. La tecnologia ens ha mutat i ens hem convertit tots en espies i espiats, per això el lema d'aquest any de la BCNegra, Espies com nosaltres, no pot ser més oportú", argumenta el director del festival, Carlos Zanón.

La novel·la negra viu un moment esplèndid. Ho explicava fa poc Andreu Martín, un dels convidats de la 19a edició del festival de novel·la negra que tindrà lloc del 5 a l'11 de febrer. "Vinc d'un temps remot en què era absolutament anormal ambientar una novel·la negra en aquest país. Als anys 80 i 90 estàvem molt acomplexats, però ara vivim un moment fantàstic", assegurava durant la presentació del seu nou llibre, Allò que només els passa als altres (Clandestina Crims.cat / Alrevés). Al festival hi participaran 153 escriptors i escriptores provinents de tot el món i de totes les edats.

Les participants més joves

Entre els més joves, destaca la cubana Elaine Vilar  (l'Havana, 1989), que a la seva darrera novel·la, El cielo de la selva (Lava), descriu un món distòpic on les mares són obligades a criar els fills com a futur aliment i no tenen l'opció de no parir. La nord-catalana Lucie Rico (Perpinyà, 1988), que a GPS, publicada en català per ADN amb traducció de Valèria Gaillard, no tan sols incorpora les xarxes socials, sinó que també converteix el GPS en el pertorbador escenari del crim. Un altre autor destacat és Chris Offutt (Kentucky, 1958), que ve per primera vegada a Barcelona. Offutt, que abans de dedicar-se a escriure va treballar en més de cinquanta feines, és guionista de sèries com Treme, True Blood i Weeds, i autor d’una altra col·lecció de relats (Lejos del bosque), de tres obres autobiogràfiques i de cinc novel·les.

El festival posarà la lupa en l''obra de Seicho Matsumoto i en personatges com Lònia Guiu, creat per M. Antònia Oliver. Pels escenaris del festival passaran també Jo Nesbø, Eduardo Mendoza, Juan Tallón, Carles Porta, Sandrone Dazieri, Rosa Ribas, Alicia Giménez Bartlett, Marc Pastor, Andreu Martín, Alan Parks, Rosa Montero, Toni Hill, Jérôme Leroy i Bernard Minier.

"Volem reflexionar sobre com ens hem convertit tots plegats en espiats i en espies", apunta Zanón. El festival ho vol fer a través de mig centenar d'activitats que tindran lloc en escenaris com la sala La Paloma, la Biblioteca Jaume Fuster i el Mooby Bosque (Cinemes Bosque). L'escriptor i director reconeix que la literatura catalana i castellana no té una tradició com l'anglesa en el gènere de l'espionatge. "Si obrim el zoom, hi poden entrar novel·les que parlen de molts dels vessants de l'espionatge, com la vigilància dels grans poders, les xarxes...", detalla Zanón. Hi haurà una taula rodona sobre el cas Pegasus amb el conseller d'Empreses i Treball, Roger Torrent, que fa un parell d'anys va publicar Pegasus. L'estat que ens espia (Ara Llibres).

Zanón destaca també el true crime amb autors com Carles Porta que s'aproxima precisament als assassins que no es veuen: "A vegades és un veí d'allò més gris, de qui mai t'esperaries que fos capaç de cometre un acte tan terrible, algú que observa però que passa d'allò més desapercebut. El que crea paranoia és que l'espia es faci passar per un dels teus. La paranoia de no saber si l'enemic el tens a casa trastoca la ficció", assegura Zanón. "Hi ha casos que tenim massa a prop i potser serien inversemblants per traslladar-los a la ficció, com l'activitat de l'excomissari José Manuel Villarejo", afegeix.

Els convidats a la BCNegra

Jo Nesbø

Jo Nesbø és el guanyador de la 19a edició del Premi Pepe Carvalho. L'autor noruec, nascut a Oslo l'any 1960, publica aquest any La casa de la nit (Proa/Random House), un thriller de terror on un noi de 14 anys afirma que el receptor d'una cabina telefònica que hi ha enmig del bosc ha xuclat el seu amic. Però el jurat n'ha valorat sobretot el seu personatge més addictiu: el policia (o expolicia, depèn) Harry Hole.

Les trames de l'autor noruec funcionen com un rellotge i a Hole li passa de tot. A cada nova entrega està més apedaçat. "En un llibre de Nesbø tenim una, dues, tres línies argumentals, una acurada documentació que ens remet més a un esperit curiós que a un funcionari de l'escriptura, la dosi necessària d'intriga, acció i psicologia dels personatges, així com una mirada a la seva societat que no escatima la crítica a les ferides encara obertes d'un passat que no tothom vol acceptar", assegura el jurat que ha escollit l'escriptor noruec com a flamant guanyador del Pepe Carvalho.

Eduardo Mendoza

Mendoza, que es va estrenar com a novel·lista del gènere amb El misterio de la cripta embrujada (1978), és un gran aficionat a la intriga. "Sempre llegeixo novel·la policíaca alternant-la amb altres novel·les. Abans els protagonistes eren detectius, ara són un grup, una comissaria, una agència... Em molesta que es prenguin tan seriosament el que fan, quan són autèntiques tonteries. Vaig pensar que faria el mateix, però sense dissimular, mostrar que tot plegat és un disbarat", diu l’escriptor. Aquesta va ser la gènesi de Tres enigmas para la Organización (Seix Barral), on una organització governamental secreta, força matussera, ha de resoldre una sèrie de crims.

"No té res a veure amb la realitat, és una novel·la autocontinguda. En cap moment he volgut retratar la Barcelona actual", assegura Mendoza. L'autor s’ho planteja com un joc i va intercalant la investigació amb la vida privada dels nou agents. Fa dos anys, Mendoza va dir que deixava d'escriure, però admet que ha canviat d'opinió perquè li agrada massa. Aquesta vegada s'ha deixat anar: "És un humor desbocat, perquè m'he sentit lliure. Mentre escrivia em sentia com un escriptor retirat que pot fer el que li dona la gana". No preveu més aventures de l'organització que protagonitza el llibre: "Mai he fet gaires plans, però preferiria que no continués perquè em fa por la repetició".

Lucie Rico

A alguns autors els costa anar introduint les noves tecnologies o les xarxes a la ficció, però Lucie Rico hi entra de ple. Rico va néixer a Perpinyà el 1988 i va passar un temps al barri de Gràcia de Barcelona, quan tenia 18 anys, intentant escriure una novel·la que mai va reeixir. Ara viu a París i GPS, publicada en català i castellà per ADN, és la seva segona novel·la. La protagonista, l'Ariane, és una jove periodista a l'atur que té pànic a sortir de casa. Al llarg de la novel·la està obsessivament pendent d'un llum vermell que fa pampallugues i que li indica on és la Sandrine, la seva millor amiga. Rico va començar a escriure GPS després de perdre una amistat. A la novel·la hi ha latents moltes altres angoixes presents a la societat actual. "Hi ha el pànic a l'atur, l'aïllament, i el fet que actualment tots estem pendents del mòbil i percebem el món a través de la petita pantalla. Fins i tot hem modificat el nostre llenguatge", explica. De fet, la novel·la comença quan la Sandrine decideix "compartir la ubicació" amb l'Ariane per convidar-la a una festa. L'endemà desapareix. "Tinc un sentit de l'orientació nefast i sempre m'oriento amb Google Maps, aleshores visc a través de la meva pantalla i és com si estigués fora del món real. El món que ens mostra Google Maps són imatges captades mesos abans i em semblava una bona metàfora", diu Rico, que és una gran lectora de novel·la negra. "Per a mi, una bona novel·la et fa replantejar coses, et permet mirar-ho tot des d'un altre punt de vista, i la novel·la negra em permet això i jugar amb el lector".

Maria Antònia Oliver

Lònia Guiu, la detectiu creada per l’escriptora Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946 - Sencelles, 2022), és el personatge convidat a la BCNegra. Els lligams de l’escriptora mallorquina, que va morir fa dos anys, amb el món de la investigació tenen un rerefons autobiogràfic. Quan l’autora era encara adolescent, va entrar a treballar en una agència de detectius, on s’encarregava simplement de passar informes a màquina. Anys més tard, concretament el 1982, el col·lectiu Ofèlia Dracs, del qual Oliver formava part, va plantejar fer de manera conjunta un conte policíac i així va néixer Lònia Guiu, la protagonista d'On ets, Mònica?, del recull Negra i consentida (1983). Guiu tindria una vida més llarga: Estudi en lila (1985), Antípodes (1988) i El sol que fa l’ànec (1994), que La Magrana acaba de tornar a reeditar. "Quan vaig començar a La Magrana vaig posar-me en contacte amb la Maria Antònia i em va dir que li feia molta il·lusió poder tornar a reeditar tota l’obra de Guiu perquè era un personatge per qui tenia molta estima. Desafortunadament, va morir just quan Estudi en lila va arribar a les llibreries, el febrer del 2022. Els llibreters ho van agrair molt, em deien que en circulaven moltes còpies en PDF. De fet, quan vam reeditar l’obra ens va costar molt trobar-ne un exemplar. L’únic que vam localitzar era a Nova Zelanda", diu Joan Riambau, director literari de La Magrana, Rosa dels Vents i La Campana.

"La Maria Antònia va ser una autèntica pionera. No hi havia detectius dones quan ella va començar a escriure", afegeix. De fet, la mateixa escriptora, en unes jornades literàries que es van fer el 1995, explicava: "Jo cercava dones que escriguessin novel·les policíaques i fins que no vaig descobrir Patricia Highsmith i Margaret Miller no vaig estar tranquil·la. I, a més, després vaig descobrir Amanda Cross, Barbara Wilson, Antonia Fraser, Marcia Muller i, sobretot, Sara Paretsky i Sue Grafton. Són dones que fan novel·les policíaques, amb moltes de les pautes del gènere, però trastocant-les i donant-los un traç feminista. No són novel·les pamflet, però la societat hi és criticada durament des d’un punt de vista diferent". L’escriptora va trencar tots els tòpics dels personatges masculins amb una dona detectiu força impulsiva, que creua els límits, col·lecciona pintallavis, es fica en baralles i té molta més ironia que molts dels detectius masculins. 

Alicia Giménez Bartlett

L'escriptora d'Almansa ja té una llarga relació amb Petra Delicado. La mujer fugitiva (Destino) és el seu tretzè llibre amb l'obstinada i geniüda inspectora de policia. "La Petra sempre la tinc al cap. Té tants seguidors que sempre em demanen que torni. No demanen l'escriptor, sinó la Petra", diu Bartlett amb la ironia que també ha insuflat al seu personatge. La inspectora, amb els anys, també s'ha anat fent gran. "Ha anat envellint i hi ha coses que passen al seu entorn que no entén i això la fa enfadar", explica l'autora, que ambienta la novel·la en el món de les furgonetes gastronòmiques ambulants. "Hi ha joves llicenciats que no troben ni feina ni estabilitat i munten aquesta mena de negocis. És una mostra de la precarietat actual, però també m'atreia aquest món. Viuen dins la societat, perquè paguen impostos i tenen famílies, però a la vegada n'estan fora. Són una mica més lliures", explica. Bartlett va ser pionera també a l'hora d'introduir la dona en el gènere policial. "Les dones sempre hem d'estar lluitant. Quan comencem hem de trobar el nostre lloc i quan ens fem grans som senyores a qui no fan ni cas". L'autora està en plena forma: "L'escriptura em protegeix. Em poso a escriure i em concentro en allò que estic fent i puc fugir d'una realitat que de vegades pot ser molt dura".

Seicho Matsumoto

El festival de novel·la negra recorda aquest any l'escriptor japonès Seicho Matsumoto (1909-1992), considerat el pare de la novel·la negra japonesa i autor d'obres com El castillo de arena i El expreso de Tokio, totes dues publicades per Libros del Asteroide. "Matsumoto va revolucionar el gènere en el sentit que fins aleshores no hi havia hagut grans autors de novel·la negra al Japó i va ser ell qui va popularitzar-lo els anys 60. Va contribuir a la seva fama el fet que les seves novel·les no només són de crims i misteris, sinó que també inclouen un fort component de crítica social i exposen les desigualtats del país, la indefensió dels pobres i la hipocresia dels rics", explica la traductora de l'autor, Marina Bornas. Els seus protagonistes són policies que no segueixen el cànon de superherois, forts, turmentats i impulsius. "Tots són persones normals i corrents que viuen sense luxes. L'inspector Imanishi, per exemple, viu en una casa petita i vella perquè no pot accedir a un habitatge millor. Així l'autor aconseguia que els lectors de l'època se sentissin identificats amb els protagonistes, com si fossin ells mateixos els qui investigaven el cas que llegien", afegeix Bornas. Matsumoto era periodista i no va començar a publicar fins als 42 anys. Tot i això, va ser un autor molt prolífic que va guanyar premis i va arribar a publicar unes mil obres, entre novel·les i assajos d'història antiga i contemporània.