Aquesta setmana toca engegar nou taller d'escriptura, per fi amb la possibilitat d'utilitzar una sala de la redacció de l'ARA. Hi ha alumnes asseguts a les cadires, mantenint distància, i d'altres que veiem projectats en una gran pantalla. Ells són els que han preferit connectar-se des de casa. De sobte sembla com si haguéssim fet un salt en el temps, per gentilesa del gran escriptor Kurt Vonnegut, i haguéssim anat a parar en una escola del futur. Som en un relat de ciència-ficció, amb aquestes grans cares estampades a la paret i les seves veus, que surten per un aparell en forma de nau espacial al centre d'una gran taula. On som? Tranquils: es tracta de la primera sessió del Taller d'Escriptura de l'Actualitat de l'ARA.

A poc a poc, la senyu es va acostumant a aquesta barreja de tenir alumnes a tocar i altres a molts quilòmetres a distància. Són coses que els mestres de primària i secundària ja fa mesos que dominen, però al taller ens hi estrenem. Aprofitem l'avinentesa i fem un exercici per als presencials i un altre per als virtuals. Els que tenim de cos sencer surten al pati de l'Eixample i s'entrevisten entre ells. Val a dir que s'hi recreen, encantats de conèixer-se, i s'estan més estona xerrant que escrivint. Els que només mostren la cara han de fer-se un autoretrat, però en tercera persona i amb una afirmació que no sigui certa.

Després tots plegats treballem la versemblança i com es barreja realitat i ficció. N'hi ha que, amb el seu petit text, han aconseguit entabanar-nos, però a la majoria els hem enxampat l'enganyifa: una ha dit que feia teatre i se li ha notat que era un afegit al text, potser perquè se li ha escapat una mica el riure; un altre ha estat designat coordinador d'un menjador benèfic i ha resultat ser una exageració; una ens ha explicat que ja està jubilada, però, de fet, què més voldria ella. Encara li queden uns anys de trescar, ens ha confessat amb veu de pena. Fins i tot n'hi ha un que s'ha empescat un pla perquè no detectéssim la mentida. Ha aconseguit que fos l'ordinador, amb veu femenina, qui ens llegís el seu text i, en aquest moment, la sensació de trobar-nos enmig d'un conte de ciència-ficció ha estat total: una veu robòtica ha sortit de la mininau espacial del centre de la taula i ens ha desgranat el text de l'alumne, a trompicons. Són coses que passen als tallers d'escriptura, i només hi ha un problema: al final de la classe toca apagar les ficcions i no sempre és fàcil tornar a la realitat.