BarcelonaPaul Auster sap com transmetre als lectors la incertesa del seu present des de la primera pàgina de la melancòlica i lluminosa Baumgartner (Edicions 62/Seix Barral; traducció catalana d'Ernest Riera). El protagonista de la novel·la, un professor universitari de filosofia de 70 anys, primer es crema una mà a la cuina i, poc després, mentre acompanya cap al soterrani el noi que li ha de fer la lectura del comptador de la llum, cau escales avall i acaba estès a terra, derrotat. Seymour Baumgartner és un home que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis.

És inevitable establir un paral·lelisme entre el personatge de Baumgartner i el mateix escriptor. Malalt de càncer des de finals del 2022, l'autor de Trilogia de Nova York ha aconseguit culminar el seu retorn a la ficció –no publicava novel·la des de 4 3 2 1 (2017)– durant les pauses entre les sessions de quimioteràpia i immunoteràpia. La complexa travessia pel que Siri Hustvedt ha batejat amb el nom de "cancerland" ha donat un fruit literari allunyat del memorialisme i de l'autoficció. A la novel·la, en comptes de patir cap malaltia inesperada, Baumgartner s'enfronta als primers senyals de decadència mentre decideix jubilar-se de la docència, es vol convèncer que està enamorat d'una altra dona, la Judith, i pretén escriure un últim assaig. "La vida és perillosa –diu el personatge en un passatge del llibre–, i ens pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Vostè ho sap, jo ho sé, tothom ho sap... i si algú no ho sap, doncs és que no ha parat prou atenció, i si no pares prou atenció, és que no estàs viu del tot".

L'èxit de l'atzar

Al llarg d'una trajectòria literària de cinc dècades, que va començar amb els poemes d'Unearth el 1974, Paul Auster (Newark, 1947) s'ha convertit en una de les veus més populars de la literatura nord-americana contemporània arreu del món. "El vaig començar a llegir quan es va començar a traduir aquí, amb Trilogia de Nova York –recorda Sergi Pàmies–. Aquella novel·la em va enamorar. He tingut la sort de poder viure i escriure en paral·lel a alguns dels meus ídols. Paul Auster seria un d'ells, acompanyat, entre d'altres, de Woody Allen i Martin Scorsese". Proa, segell que comptava llavors amb la direcció editorial d'Oriol Izquierdo, va apostar el 1991 per Auster. Només un any després, Eva Piquer en llegia Leviatan a Nova York. Durant el temps que hi va viure com a corresponsal del diari Avui va continuar aprofundint en la seva obra, i a partir de 1994 ja el va llegir des de Barcelona. "L'hi he llegit gairebé tot –explica–. Durant una època vaig ser una admiradora desacomplexada dels seus llibres. Els defensava davant de qui fos, fins i tot quan ja havia patit el mal dels autors comercials (o precisament per això): esdevenir massa popular per ser considerat un autor de culte".

Va ser a mitjans de la dècada dels 90 quan Auster va començar a triomfar internacionalment. Anagrama (en castellà) va aconseguir una gran repercussió de novel·les com El Palacio de la Luna, Tombuctú i La música del azar, i a partir del 2012 Seix Barral li va agafar el relleu. En català el mèrit és d'Edicions 62 des de fa gairebé tres dècades. "La primera novel·la que vaig editar d'Auster va ser El llibre de les il·lusions, el 2003 –diu Pilar Beltran–. El devia començar a llegir amb Leviatan o la Trilogia de Nova York. Auster té un gran talent per narrar històries. Les construeix a partir d'elements normals que a poc a poc es van envitricollant amb giravolts sorprenents, diguem-ne atzar o destí, que arrosseguen i satisfan el lector".

"Els moments més esplendorosos llegint Auster els he viscut amb El Palau de la Lluna, Leviatan i Diari d'hivern –recorda Pàmies–. Aquest últim, un llibre de memòries que va publicar el 2012, em va fer prendre la decisió d'escriure un conte on reconstrueixo una de les nits més deplorables de la meva vida, la que vaig passar amb la Sílvia, llavors la meva dona, a casa d'Auster i Hustvedt, perquè llavors ella era l'editora de Hustvedt a Circe". Pàmies va incloure el conte Nova York, 1994 al llibre Cançons d'amor i de pluja (Quaderns Crema, 2013). "Era una època en què tenia molta paranoia amb la seguretat i patia per coses per les quals no havia de patir –diu–. Portava dies molt nerviós i vaig sabotejar la vetllada a la casa dels Auster-Hustvedt a Park Slope. Ells van ser extraordinàriament amables. Jo no em vaig saber comportar com un bon consort".

Tenir fe en la ficció

L'influx d'Auster en la ficció escrita a Catalunya no s'acaba en Sergi Pàmies. També Enrique Vila-Matas li va dedicar una narració: No soy Auster, editat per Alfabia el 2008. Vila-Matas, lector i amic del nord-americà, també l'ha visitat en diverses ocasions a Nova York. Ja ha devorat Baumgartner. "Auster té el detall de continuar apostant per l'estupor estrident que provoca la realitat –assegura– i manté una fe incondicional en la ficció, així com una fe no menys incondicional en l'amor". Un altre lector de llarg recorregut del nord-americà és Rodrigo Fresán. "Auster és un escriptor que creu en un ordre secret de les primeres coses, en una melodia de l'atzar, en una trama segons la qual qualsevol vida pot arribar a ser una bona història si es llegeix amb cura i sense prejudicis", explica. El periodista i crític literari Antonio Lozano, que segueix l'autor des de Trilogia de Nova York i l'ha entrevistat dues vegades a Brooklyn, destaca que "l'anècdota inicial dels seus llibres sempre atrapa" i que el seu estil "flueix amb una naturalitat encisadora". A més del domini del ritme narratiu, per a Lozano, Paul Auster excel·leix en la creació de personatges: "Són propers i identificables, i sovint es troben una sorpresa pel camí, un gir vital xocant, que els llança a una aventura de redempció i descoberta d'ells mateixos que voldríem per a nosaltres".

"Connecta amb lectors molt diversos perquè és un escriptor empàtic –opina Pilar Beltran–. Busca seduir qui el llegeix, ja sigui a través de la intriga o de la densitat humana dels personatges, sempre amb una prosa clara i d'encanteri que vol atrapar i no avorrir. Baumgartner és una novel·la escrita des d'una tendresa absoluta, protagonitzada per un home que des de la mort de la seva dona fa el que pot per tirar endavant". Sergi Pàmies la llegeix estupefacte, aquests dies: "Feia molts anys que no gaudia tant amb l'inici d'una novel·la de Paul Auster. És com un germà gran que m'explica el futur. Jo també començo a ser vell i a arrossegar alguns problemes físics, igual que en Seymour". Antonio Lozano connecta Baumgartner amb la "trilogia d'homes fuetejats" que l'autor va presentar a principis del segle XXI a El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l'oracle (2004) i Bogeries de Brooklyn (2005). "Les tres històries partien de moments tràgics en les vides dels protagonistes, a qui la creació i l'art salvaven d'alguna manera, en el sentit de reconnectar-los amb la vida i motivar-los", fa memòria. Seymour Baumgartner es troba en un altre moment: "Els projectes literaris no li acaben de sortir, i ja no té la possibilitat de trobar-se amb cops màgics o inesperats que introdueixin novetats en la seva vida. En canvi, la seva força vital i espiritual neix de mantenir l'escalfor dels bons records, començant pels de la seva dona morta, i sembla entendre que el llegat més important que deixem és l'amor. En aquest sentit, em sembla el seu llibre més tendre i profund, íntim i confessional". Tant de bo no sigui l'últim que escriu.