Barcelona"Prometo que, a partir d'ara, s'han acabat els llibres llargs", diu Paul Auster amb un somriure des de casa seva, a Brooklyn. A La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral) -que no es publicarà als Estats Units fins a finals d'octubre-, l'escriptor nord-americà ha necessitat un miler de pàgines per reivindicar la vida i obra d'un autor que ha passat a la història de la literatura per una novel·la breu, La insígnia roja del coratge, publicada el 1895.

Al llarg d'una trajectòria extensa i metamòrfica, Auster ha tocat pràcticament tots els gèneres literaris. Ha estat gràcies a novel·les com Trilogia de Nova York (1987), Leviatan (1992) i La nit de l'oracle (2003) -plenes de coincidències, imprevistos i un vernís agradable d'humor- que s'ha guanyat milions de lectors arreu del món. Però l'autor nord-americà ha publicat també poesia, llibres de memòries, volums de correspondència -com Ara i aquí, on conversava amb el Nobel J.M. Coetzee- i guions cinematogràfics. Al seu currículum, on abunden també els pròlegs i articles, li faltava encarar-se amb l'assaig llarg. És el que ha fet ara, revivint l'univers de Crane, mort als 28 anys víctima de la tuberculosi just a l'inici del segle XX, sense haver pogut conduir mai un cotxe, contemplar un avió enlairant-se, sentir la ràdio ni veure una pel·lícula projectada en una pantalla gran. Tot i que la seva experiència era la d'un món anterior a la modernitat, la seva obra s'hi va anticipar. Auster aconsegueix transmetre les ganes de rellegir-la.

Després de l'extensa 4 3 2 1 (Edicions 62, 2017) va quedar buit d'històries i va recórrer a la vida d'un autor com Stephen Crane. Per què?

— M'ho vaig passar molt bé, escrivint aquest llibre. Endinsar-me en la vida i obra de Stephen Crane va ser similar a intentar entendre un dels meus personatges amb totes les seves complexitats emocionals i intel·lectuals.

Amb Crane comparteix el fet d'haver nascut a Newark, el gust pel beisbol i per la literatura. La seva, però, va ser una vida molt breu, que es va acabar als 28 anys. Vostè, a aquella edat, encara no havia publicat cap novel·la.

— És veritat. Però escrivia seriosament des dels 15 anys. Llavors ja sabia que, tard o d'hora, acabaria dedicant-me a la literatura.

La història de Crane és la d'algú que s'intenta obrir camí en el món de les lletres a través del periodisme.

— Jo, el primer que vaig publicar van ser articles, traduccions i poemes quan era a la universitat. Vaig debutar amb un llibre de poemes, Unearth, als 27 anys, i en vaig escriure tres més fins que vaig escriure La invenció de la solitud [1982]. Si hagués mort als 28 anys com Crane, el meu impacte com a escriptor hauria estat nul. L'única que m'apreciava de debò pel que escrivia llavors era la meva mare.

Hi ha pocs autors tan precoços com Crane.

— El cas més sonat va ser el de Rimbaud. Pràcticament va escriure tota la seva poesia quan encara era adolescent. Va ser un geni, un dels grans... Georg Büchner va ser un altre exemple: encara que va morir als 23 anys, va aconseguir obrir nous camins al teatre europeu. Mary Shelley va escriure el primer esborrany de Frankenstein als 19 anys! I Francis Scott Fitzgerald va causar sensació amb la seva primera novel·la, als 24 anys, En aquest costat del paradís.

Compara Scott Fitzgerald amb Crane perquè tots dos van triomfar a la mateixa edat. Acaba sent una condemna, l'èxit precoç?

— No hi ha cap norma que ho certifiqui. Charles Dickens també va tenir molt d'èxit amb la seva primera novel·la [Pickwick], publicada quan tenia 24 anys. I la seva carrera no va deixar de créixer des de llavors. Scott Fitzgerald i Crane són diferents perquè són americans, potser. Amèrica destrueix la gent que estima, és una cultura que devora els seus fills. Però cal no oblidar que el gran problema de Scott Fitzgerald va ser l'alcoholisme, i el de Crane la seva mà foradada. Era incapaç de controlar les despeses, tot el que guanyava s'ho gastava immediatament. Vivia sempre endeutat. Creia que quan s'arriscava és quan estava més viu, ja fos visitant els suburbis, al camp de batalla o al fons d'una mina de carbó.

Es fixa tant en l'èxit precoç de l'obra com en "aquella estrella que s'apaga". I es queixa que l'obra de Crane ja no s'estudiï.

— Va excel·lir en moltes formes literàries tot i viure pocs anys. No és només l'autor d'una novel·la com La roja insígnia del coratge, sinó que en va escriure dues més que eren excepcionals, i també relats boníssims que van influir, entre d'altres, Hemingway, Sherwood Anderson i Francis Scott Fitzgerald. Com a poeta va ser tan radical i estrany que encara ara és a l'avantguarda: et deixa de pedra. Als instituts nord-americans ja no es llegeixen clàssics com Hawthorne i Crane. En primer lloc, perquè els clàssics s'han deixat de banda, en general. També perquè el llenguatge d'autors com Crane és massa difícil per als estudiants d'avui. Es prefereix donar a llegir llibres accessibles i mediocres. Anem enrere, als Estats Units, pel que fa a les competències en lectura i escriptura.

Es pot revertir, aquest procés?

— Els gustos canvien, i no sempre van cap a millor. Això em deprimeix bastant. Ara hi ha molts estímuls com per poder continuar llegint com es feia abans. Internet ha obert moltes portes, però també és una gran forma de perdre el temps. No te n'adones i de cop has passat sis hores navegant...

Stephen Crane va ser contemporani d'autors com Henry James, Ralph Waldo Emerson i Walt Whitman. Els Estats Units començaven a ser una superpotència mundial. També literàriament.

— Ara també hi ha autors molt bons, als Estats Units. El problema que tenim és la cultura que hem creat. Ni els escriptors ni la literatura formen part dels temes de debat del país. Si ara sortís al carrer, aquí a Brooklyn, i demanés al primer que passés qui és Don DeLillo, no sabrien què respondre. Fa cinquanta anys, si hagués preguntat per Norman Mailer tothom m'hauria pogut dir que era escriptor.

Continua havent-hi estrelles de la literatura.

— Sí, però ara tot s'enfoca, per desgràcia, des del punt de vista dels diners. Quan llegeixes un article sobre llibres al New York Times, mai no és sobre algú que vengui 200 exemplars. Confonem l'èxit comercial amb el triomf artístic. El problema és que l'espai que es dedica als llibres dolents deixa fora els llibres bons.

Els Estats Units en què va viure Crane estaven marcats per l'esclavisme i el genocidi dels pobles indígenes.

— Ho estan encara ara. Seguim igual més d'un segle després. Totes les nacions que han estat potències colonials -des de França a Bèlgica passant per Espanya- han comès crims salvatges. El problema dels Estats Units és que l'esclavatge i el genocidi són al naixement mateix del país. L'esclavatge va començar sent un tema dels colonitzadors de l'imperi britànic, però un cop es van unir els estats -el meu és el primer país inventat del món, segurament- va passar a ser un problema nostre. Els Estats Units mai no han acceptat oficialment el seu paper ni en l'esclavatge ni en el genocidi dels pobles indígenes. A diferència d'Alemanya, on pots visitar el Museu de l'Holocaust, aquí no hi ha cap centre que recordi els crims del país.

Els Estats Units s'han tornat a polaritzar durant els últims anys. S'ha arribat a parlar d'un clima prebèl·lic.

— La polarització hi ha estat sempre. La guerra civil no s'ha acabat mai del tot, la lluita continua. El bàndol sudista, que en teoria va perdre la guerra, mai no s'ha rendit i continua ben viu.

La societat que va viure Stephen Crane i la d'ara no són tan diferents, en aquest punt.

— Hi ha altres aspectes que acosten els seus llibres al present, com ara la gran divisió entre rics i pobres. La seva obra va il·luminar els racons foscos d'Amèrica, és un bon motiu per continuar-la llegint.

Crane sempre serà un autor jove. Vostè el va començar a llegir als 15 anys, i hi ha tornat a la setantena.

— Soc un autor vell, però no estic acabat! Escriure és el mateix combat i és tan difícil ara com quan vaig començar. No m'he cansat de les aventures que et pot donar l'escriptura.

Quins plans té, ara? Se sent amb forces de tornar a la ficció?

— Després del llibre de Crane he acabat dos nous projectes amb un fotògraf, Spencer Ostrander, que és també la parella de la meva filla Sophie. El primer es dirà Blood Bath Nation [Nació banyada en sang] i he escrit un assaig d'un centenar de pàgines sobre les armes de foc als Estats Units -un problema que ningú toca ara mateix- que anirà acompanyat de les fotos de l'Spencer. Va estar a una trentena de llocs per tot el país on hi havia hagut tirotejos massius. Va fer-ne més de 26.000 fotografies... i n'hem triat acabat triant 84.

I el segon projecte?

— El segon projecte surt del primer. L'Spencer va anar a diversos funerals de víctimes d'armes de foc. Un dia, a Brooklyn, va connectar especialment amb una dona a qui li havien matat el fill d'una ganivetada. A partir d'aquí va conèixer la família. A la mateixa casa hi conviuen quatre generacions, que van arribar fa dècades des de l'illa de Saint Vincent, a les Antilles. És un projecte sobre el dolor i devastació que provoca l'assassinat d'un fill en una família. Les poques persones que de moment han vist els retrats de l'Spencer han plorat. Jo he escrit els textos del llibre, que sortirà al maig.

Això és tot?

— No. He tornat... a la ficció. He escrit un relat còmic d'una vintena de pàgines. I continuaré en aquesta línia. Prometo que, a partir d'ara, s'han acabat els llibres llargs. De moment.