Barcelona"El meu secret per continuar escrivint ficció és no escriure, oficialment -diu Sergi Pàmies-. Abans de Sentimental em forçava a fer-ho en un determinat moment del dia, o feia intensius de cap de setmana. Des que van néixer els meus fills, només escric quan puc i quan ho necessito. Penso molt en els contes i dedico menys temps a l'execució".

Una de les conseqüències d'aquesta estratègia creativa és que fa 17 anys que no publica cap novel·la. "En tot aquest temps n'he vist alguna pel carrer, de novel·la, i l'he esquivat", admet, si bé reconeix que fa anys que li volten un parell d'idees pel cap i es resisteix a desenvolupar-les. "Potser sóc un velocista: no sé si sóc un corredor de fons", continua. A Cançons d'amor i de guerra , reuneix 26 narracions que oscil·len entre el parell de pàgines i la vintena -el total no arriba a les dues-centes, com passa en gairebé tots els seus llibres-; com ja passava a La bicicleta estàtica (2010), combina punts de partida autobiogràfics amb narracions en què la quotidianitat pren una volada especial. "El meu sistema de treball correspon a un moment vital, i no a una qüestió literària: això sempre ha estat així, m'agrada que els meus llibres tinguin a veure amb una època determinada -explica-. Al llarg dels anys he mantingut la preocupació per trobar elements fantàstics en el dia a dia. La voluntat de precisió i claredat ja es reflecteix en els primers llibres. Ara sóc més directe, però sense voler ser simple". Sergi Pàmies va debutar el 1986 amb T'hauria de caure la cara de vergonya , i un any després va publicar un segon llibre de contes, Infecció . Les novel·les que va publicar a continuació, La primera pedra (1990), L'instint (1992) i Sentimental (1996) el mantindrien allunyat de la narració curta, que va reprendre amb La gran novel·la sobre Barcelona (1997).

"Diria que el combustible o el motor dels primers llibres era esprémer la satisfacció que donava una idea -recorda-. A partir de Sentimental vaig començar a preocupar-me per les emocions. Coincideix amb la paternitat i també amb la intensificació de l'ofici d'escriure als diaris. Un i altre motiu van fer que, a l'hora d'escriure contes, comencés a crear històries al voltant d'una emoció". El títol del seu últim recull és un dels més explícits pel que fa a aquesta voluntat. "Com ha passat en altres llibres meus, hi ha ironia, a Cançons d'amor i de pluja , però al mateix temps no deixava de preguntar-me si no seria un títol massa monyes . He vençut aquesta por reafirmant-me en la meva metrosexualitat -reconeix, amb un mig somriure-. Al títol hi ha una referència a Cançó d'amor i de guerra , el primer disc en què vaig veure el català escrit. M'agrada que fos una opereta... i també m'agrada aplicat a l'amor. El títol dóna un punt líric i també desconcerta: no és el que s'espera d'un llibre meu". Quan acaba la llarga llista d'arguments, exposats de manera impecable, Pàmies s'atura un moment i afegeix: "Al final, és el millor títol que se m'ha acudit. Aquest és el gran motiu".

Vida privada

Hi ha, per acabar, una raó estructural, en aquesta tria: el volum està travessat per cinc narracions molt breus -que arrenquen amb Primera cançó - en què s'expliquen moments diversos de relacions de parella. "Hi ha tres amors fonamentals, representats al llarg del llibre: el sentimental, el de pares a fills -i viceversa- i l'amor a l'ofici d'escriure". Un dels contes que forma part del primer calaix és Nova York, 1994 (Notes per a un conte) , en què reconstrueix un sopar a casa de Paul Auster i Siri Husvedt. "Aquella nit vaig tenir la percepció que acabava de viure una escena patètica de la meva biografia i vaig anotar la idea d'escriure'n un conte", diu. Ha calgut que passessin gairebé dues dècades perquè Pàmies posés fil a l'agulla. "Durant anys, em semblava una història massa privada, em feia cosa que es pogués interpretar com una fanfarronada -tant Auster com Husvedt són molt bons escriptors-, però sobretot em feia por quedar com un miserable". L'escriptor s'hi va posar després de llegir Diari d'hivern d'Auster, en què l'escriptor fa un exercici d'instrospecció a partir de les cases on ha viscut, entre les quals hi ha la de Park Slope on Pàmies va sopar una nit del 1994. "Em vaig dir: si ell s'hi atreveix tot i ser un autor tan reconegut, per què no fer-ho jo, que sóc un mindundi ?", fa memòria. El seu narrador, hipocondríac, pessimista i obsessionat amb la idea que el taxista és un assassí, acaba trobant la redempció gràcies a la seva parella: "El conte és una cançó d'amor perquè ella m'acaba perdonant tot i que m'he comportat com un idiota".

La sordidesa de la guerra

Al bloc de contes en què Pàmies recorre a l'amor entre pares i fills hi té un gran protagonisme la seva mare Teresa, que va morir el març del 2012. L'escriptora Teresa Pàmies ha motivat narracions com Bufanda , Tornar a casa a peu i la segona part de Dos cotxes mal aparcats . "El motor moral d'aquest conte i el d' El nínxol -en què parlo de l'assassinat del meu tiet Antonio al principi de la guerra civil- és, a part d'explicar una història potent, mostrar com una raó superior per viure acaba interferint en la gent, motivada no tant per les idees sinó per la mateixa biografia. El meu pare Gregorio i el meu tiet Joaquín van decidir-se a donar continuïtat a la vocació del seu germà després que el matessin. Som fills d'una tragèdia: sense aquell element fratricida i sòrdid de la guerra ells no haurien pres una sèrie de decisions. Jo he preservat els meus fills de la memòria familiar fins que han començat a fer-me preguntes. Abans, la política interferia en la vida. Ara hem estructurat la vida al voltant de la felicitat i del comfort dels fills".

A Tothom ho fa , un pare va a buscar la filla de 16 anys a la sortida d'una discoteca i la noia no apareix a l'hora pactada. "Si els pares hem anat a buscar els fills a polígons estranys ha estat per un dèficit de confiança i perquè no hem estat capaços de dir que no. Estic molt content d'aquest conte, perquè el pare recupera l'àmbit de la ficció com a solució del seu problema: que la ficció doni solucions a la realitat és un bon motiu per continuar escrivint".

Pàmies no estalvia dosis de crítica quan parla dels seus coetanis: "La meva generació ha tingut problemes d'opulència. Hem viscut l'època preolímpica, l'olímpica i la postolímpica, els yuppies , la bombolla immobiliària... Durant anys ens hem pogut dedicar a divertir-nos. A la mínima que hem començat a tenir problemes, ens hem pensat que s'acabava el món".

L'humor perd protagonisme

El tercer i últim tipus d'amor present en el llibre és el que Pàmies sent cap a l'ofici d'escriure, present en narracions com Autobiogràfic , La clau del son , El col·loqui i Agraïments . Tots ells, i com ja passava en volums anteriors, són esquitxats per l'humor. "Abans, l'humor podia ser el motor de tota una narració. Ara el trobem en una acotació o en un parèntesi, és un acabat, és l'oli, no el moble en si -explica-. Amb l'edat, el món s'enfosqueix, però no tant com podria semblar. Diria que en la majoria de contes meus el lector pot somriure i passar-ho moderadament malament".