BarcelonaFa anys, i sobretot gràcies a la feina de la Càtedra Josep Pla, l’aparició de nous volums amb inèdits de l’escriptor empordanès s’ha convertit en una constant. Ha passat amb els tres dietaris telegràfics, La vida lenta (2014), amb els retalls de prosa inèdits de Fer-se totes les il·lusions possibles (2017), amb els epistolaris amb Gaziel (2018) i Jaume Vicens Vives (2019) i ara, finalment –fins a la propera novetat–, amb la descoberta del manuscrit original català i inacabat d’Història de la Segona República espanyola, set capítols escrits entre el 1937 i 1938, traduïts, represos i ampliats en castellà a partir del 1939.

Fins ara només se'n coneixia la versió que Destino va publicar en quatre volums entre el 1940 i 1941. “Entre el 1940 i 1945, abans de poder reprendre les edicions en català, [Pla] posava al mercat, en castellà, una varietat de títols, en gèneres diversos –alguns d’especial qualitat i de molt d’èxit, com Viaje en autobús (1942)–, a més de les regulars i molt llegides col·laboracions a Destino i Diario de Barcelona”, escriu Maria Josepa Gallofré i Virgili, especialista en Josep Pla i autora del primer pròleg del volum, on detalla el trajecte invers del llibre: no ha sigut fins vuit dècades després de la publicació en castellà que no s’ha descobert que es basava en un treball inacabat en català, que l’escriptor no va incloure a l’obra completa publicada a Destino a partir del 1966. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, signa un segon pròleg on posa en dubte que, “com s’ha escrit sovint”, l’autor “renunciés al llibre o que el rebutgés per les raons que fossin, fàcilment imaginables, ni tampoc que no es plantegés reeditar-lo, retraduir-lo al català o adaptar-lo algun dia”.

Historia de la Segunda República española havia quedat, en paraules de Gallofré, com “un llibre a part, maleït”, “una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida” del prosista i periodista Pla. Per què? Per ser tan “políticament i ideològicament militant” en contra de la causa republicana. “En tant que balanç propagandístic en uns moments de guerra civil, pretén convèncer del final ineluctable del procés històric que judica amb tanta duresa”, conclou Gallofré.

Una història accidentada

Pla va començar el manuscrit a Roma i el va acabar segrestant

segrestantJosep Pla es va posar a escriure la història de la Segona República per encàrrec de Francesc Cambó. “Des del meu punt de vista, Pla no és un reaccionari que s’oposa a la Segona República –explica Valentí Puig, que ha dedicat llibres a Pla com L’home de l’abric (1998) i l’extens pròleg de La Segunda República española (2006), on es recollien les cròniques parlamentàries de l’autor entre el 1931 i 1936 per a La veu de Catalunya–. En aquells anys, Pla evoluciona en paral·lel a Cambó, des d’una posició que primer voldria una república construïda per tothom, seguint el model francès, però més endavant, a partir de la radicalització, defensa una solució autoritària transitòria”.

Puig assegura que un llibre pendent d’escriure és el “d’aquells intel·lectuals conservadors que, com Pla, van haver de marxar del país amenaçats”. Recorda, en aquest sentit, una anècdota: “Un anarquista de l’Empordà va anar a veure Pla a Palafrugell i el va advertir que el vindrien a matar des de Barcelona. Gràcies a la seva parella del moment, Adi Enberg, filla del cònsol suec, van poder tornar a la ciutat i embarcar cap a Marsella. Pla va demanar a l’anarquista com podia pagar-li aquell avís, i ell va respondre: «Dona’m dues pessetes, que necessito anar de putes»”.

Des de Roma, i a finals del 1937, Pla es va posar a treballar en aquella història per al seu mecenes. “Cambó demana un llibre a Ramon d’Abadal i a Gaziel sobre la història moderna d’Espanya des del 1812 fins a la Segona República, que acabarà apareixent el 1940 signat per Eduardo Aunós, i un altre a Josep Pla centrat en el període 1931-1936 –diu el filòleg Jordi Amat, que a El llarg procés (2015) estudia les vicissituds del catalanisme a partir de l’esclat de la Guerra Civil–. Durant el conflicte, Cambó es proposa combatre intel·lectualment el republicanisme a través de dues vies, la propaganda pura i la revisió del passat recent. Això parla de la intel·ligència de Cambó a l’hora de veure que el que importava era el control del relat”.

“A mesura que Pla acabava els capítols de la seva història de la República, els enviava a Montreux per tal que Cambó els fes mecanografiar, els llegís i els hi retornés”, escriu Xavier Pla. Quan va acabar el setè capítol, que arriba fins a l’abril del 1933, les desavinences entre l’escriptor i Cambó van fer que l’autor i Adi Enberg, que havien estat “expulsats, per raons desconegudes, d’un país indeterminat: Itàlia? Suïssa? França?” –es demana l’investigador–, emprenguessin el retorn cap a l’Espanya franquista sense passar per Roma, amb el manuscrit o una còpia en una maleta. “En una carta amarga a Joan Estelrich de gairebé dos anys després, Cambó reclamava la propietat intel·lectual del llibre i acusava Adi Enberg d’haver-se emportat clandestinament [...] una còpia mecanografiada de l’obra”, recorda Pla.

Pla i el falangisme

A les mans d’Ignacio Agustí, el llibre es transforma

La Historia de la Segunda República española que es va llegir el 1940 a Destino descrivia els anys anteriors a la Guerra Civil “no des de l’òptica lligaire [de la Lliga Regionalista de Cambó] sinó des d’uns paràmetres més acostats als falangistes”, explica Jordi Amat a El llarg procés. Xavier Pla recorda que, tot i ser “fidel a Cambó”, Josep Pla estava “disposat a trobar indissimuladament altres mentors o protectors”. Un d’ells va ser el financer mallorquí Joan March, “un dels principals suports econòmics dels militars sublevats”. “Fins al 1938, Pla va estar en l’òrbita reaccionària de Cambó, però un cop van trencar relacions, i en aquest punt March hi va tenir un paper clar, es va anar acostant al falangisme, la facció que l’acolliria a Burgos –diu Amat–. És així que passa a formar part de l’òrbita del falangisme intel·lectual”.

La proximitat amb Ignacio Agustí va permetre signar un contracte amb Destino per publicar el projecte en quatre volums. En l’informe presentat a la censura abans de la publicació del llibre, Agustí reconeixia la feina prèvia que havia fet com a editor: “He pulido, limado y recortado a mi antojo” la Historia de la Segunda República Española. “Les supressions, canvis, ampliacions van ser fets en un context de guerra acabada”, fa memòria Maria Josepa Gallofré.

Entre les diferències que Xavier Pla detecta entre el manuscrit original i l’edició castellana del 1940-1941 hi ha la reducció, “en favor de la crònica històrica”, del “to literari d’un autor com Pla, que no oblidava mai de presentar-se com a «testimoni presencial» i «observador directe»”; l’eliminació “de la perspectiva catalanista del manuscrit; “es rebaixen o s’ometen directament les referències a Catalunya, que passa a ser designada, en ocasions, com «la región catalana»”. Afegeix també “comentaris agressius que no sabem a qui s’han d’atribuir”, com ara una valoració sobre el primer decret de la República: “Este decreto de tipo humanitario aumentó la criminalidad de modo indicible”.

Aquestes i altres diferències entre edicions permeten comprovar que, en el trànsit al castellà i en el primer règim franquista, la catalanitat de Pla es va esfumar enmig d’un exercici propagandístic contundent. ¿Hi va arribar a haver una literatura franquista en català?, es demana Xavier Pla, reprenent la pregunta que s’havia fet August Rafanell a Notícies d’abans d’ahir (2011). “La resposta, una vegada més, sembla negativa –escriu–: "L’adhesió al franquisme excloïa de l’esfera pública, indiscutiblement, la llengua catalana”.

Cinc perles del text català

“Tothom juga les seves personals il·lusions al cavall de la República, passant per sobre de les ruïnes de jerarquies, partits i organitzacions destrossades per la Dictadura. Tothom [...] espera que, a República vinguda, es treballarà menys i es guanyarà més, cosa que assegurarà l’ascensió social còmoda i fàcil, obturada ara per la presència de la monarquia”.

“Primo de Rivera perdé una ocasió potser única per plantejar el problema català”.

“Macià arriba a Barcelona. No passa res. L’organitzador del cop de Prats de Molló és considerat com un representant del més grotesc quixotisme [...]. La policia, però, el deté i la inversió sentimental comença [...]. Quan Macià torna a Barcelona, la seva personalitat i màrtir d’heroi ja ha estat formada. L’ha formada el Govern”.

“Companys la proclamava [la Segona República], en aquell mateix moment, a Barcelona davant els vianants astorats de la plaça de Sant Jaume... Hi havia a Espanya una gran exaltació però la davallada no s’havia iniciat”.

“«¡Que se vaya! ¡Que se vaya! ¡Muera el rey!» Més que una manifestació política, sembla una mala tarda de toros en qualsevol arena del país...”