BarcelonaDesprés d’una hora llarga d’entrevista, Jordi Amat (Barcelona, 1978) ens mostra primeres edicions de ‘L’home que es va perdre’, de Francesc Trabal, i de ‘Vida de Manolo’, de Josep Pla, dos dels llibres de la dècada dels 20 del segle passat que el seu avi, el periodista Manuel Amat (1909-1985), havia llegit amb molt d’interès. Llicenciat en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona, Amat s'ha interessat per connectar passat i present -tenint sempre al cap l'afició per la lectura i el periodisme del seu avi- a través de biografies i llibres d’assaig entre els quals hi ha ‘Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (La Magrana, 2009), ‘El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània’ (Tusquets, 2015) i ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet' (Edicions 62, 2017). Compagina l'escriptura d'assajos amb la crítica literària i el periodisme d'opinió a 'La Vanguardia'.

A ‘La confabulació dels irresponsables’ (Anagrama) analitza la tensió entre Catalunya i Espanya dels darrers anys. Molt abans de l’aplicació de l’article 155, del referèndum de l’1 d’octubre i de les manifestacions hi va haver la reforma de l’Estatut que va impulsar Pasqual Maragall i que va inaugurar un llarg procés encara obert.

Vas començar a treballar en el text que finalment publiques ara, ‘La confabulació dels irresponsables’, aquest estiu, pensant en una conferència que finalment vas fer el 7 de setembre. No podies imaginar la violència policial de l’1 d’octubre, les manifestacions unionistes posteriors i els empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i de part del govern de la Generalitat.

Quan, a partir del setembre, l’espanyolisme -que hi era- es va articular i a més va sortir al carrer, la situació estava tan polaritzada que es va assumir que hi havia mostres de feixisme que apareixien i que fins llavors estaven tancades a l’habitació de les rates. Es va plantejar tot d’una manera tan crua que no hi va haver un judici sobre les feres que havien tret al carrer. Hi ha un bé que s’ha convertit en superior i que consisteix en exterminar el separatisme. Tota vegada que això, acabi com acabi, els que vivim aquí haurem de seguir convivint, preferiria que les mostres de feixisme fossin residuals i no les veiés pel centre de Barcelona. Entenc que algú digui: "Si això hi era, que surti". Però quan es trenca el consens surten els monstres. A la ‘polis’, el millor que podem fer és que els monstres no participin del debat públic. Les posicions enfrontades sí, naturalment, però les formes de violència, siguin les que siguin, impossibiliten el debat públic.

Tornem al 7 de setembre. Vas llegir un text que era una mena d’epíleg d’’El llarg procés’, assaig que havies publicat a Tusquets el 2015. Quan vas acabar la conferència dius que et va caure un xàfec considerable, literal però també metafòric. El que va passar al Parlament el 7 de setembre no va tancar res, sinó que va obrir una via de tensió ascendent.

Jorge Herralde em va proposar abans de les vacances fer un llibre sobre el que estava passant i en un primer moment em vaig atrevir a dir que no, tot i que després vaig saber corregir la resposta. Des que havia publicat ‘El llarg procés’ havia anat donant voltes a una sèrie de mancances d’aquell assaig amb la intenció d’escriure’n alguna cosa. Em va semblar que el títol de l’assaig, una vegada havia acceptat la proposta d’Herralde, podia jugar amb el títol que va canviar la trajectòria de l’editorial, ‘Una confabulació d’imbècils’, de John Kennedy Toole.

Des de la reforma de l’Estat, Catalunya i Espanya ha viscut “la confabulació dels irresponsables”, segons escrius al teu nou assaig.

Moltes vegades, durant els últims anys, el relat ha estat el més important de la política: aquest és un dels assumptes sobre els quals valia la pena reflexionar. El procés té un relat molt potent, però sovint el contrast amb la realitat no acaba d’encaixar, perquè la realitat és molt més complicada que un relat que té la intenció d’interpel·lar a la majoria. El relat oficial és acrític amb qui l’elabora i naturalment a la realitat tots som responsables que hagi passat el que ha passat. Qui té més responsabilitat, però, és qui té més poder.

Un dels episodis als quals dediques més espai és el de la sentència del Tribunal Constitucional del 27 de juny del 2010 en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat en referèndum el 18 de juny del 2006.

La gent normal no llegim les sentències del Tribunal Constitucional, però a la manifestació de rebuig de la sentència hi va haver una gentada enorme que és fruit d’un moviment que feia anys que s’havia posat en marxa i que tenia un recolzament amplíssim. La sentència no va fecundar el naixement d’un canvi ideològic, sinó que el va accelerar.

El 2010 es va fer visible el desengany i el 2012 hi va haver una manifestació encara més multitudinària. Tu mires enrere, fins al moment en què Maragall va proposar impulsar un nou Estatut.

Per entendre aquesta mutació evidentíssima del corrent central de la societat catalana, que era catalanista -li semblava bé el model autonòmic- fins que va decidir que ja no li era útil i va esdevenir sobiranista, cal intentar entendre quines han estat les conseqüències del lideratge polític tan dilatat per part de Jordi Pujol. El pujolisme va ser explícitament nacionalista i això va implantar un model cultural determinat com ho hauria fet un altre govern. El moment en què les elits van percebre que el desenvolupament de l’estat autonòmic no donava més de si va ser quan hi va haver dos líders nacionalistes governant, Pujol i Aznar. Davant d’aquesta tessitura, que o era bona pel govern central o per l’autogovern català, va sortir una proposta alternativa al sistema, que era la de Maragall. Així va acabar impulsant-se l’Estatut, encara que hi ha la conjuntura tàctica d’oposar-se a Convergència o que fos el punt de trobada entre PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya.

Quan es van posar a treballar en l’Estatut es va fer sense ser-ne conscients del que s’estava impulsant, i si n’eren conscients ho van fer fatal. L’Estatut havia de donar resposta a l’empat tràgic que s’havia creat en el desenvolupament de l’Estat autonòmic tal com s’havia pactat durant la transició: va anar malament per diversos motius, però el més important -a llarg termini- és que Madrid si no vol pactar no pacta, per tant, s’ha d’escollir el moment ideal per plantejar la negociació. A més, però, Maragall -que és qui té la idea de la reforma-, no pilota aquest Estatut: a la ponència del Parlament hi va haver una pugna entre ERC i CIU per veure qui anava més enllà, i això sí que em sembla molt típic de la dinàmica del procés, era la tensió entre les dues forces més nítidament catalanistes, allò que Enric Juliana n’hi diu "el combat de judo", entre uns que intentaven no ser substituïts i uns altres que els volien substituir. Aquesta rivalitat partidista ha tingut conseqüències que van més enllà dels partits, i d’aquesta manera es va fagocitar la reforma de l’Estatut. El text final es va convertir en un problema.

Un problema?

Va sortir de Barcelona sabent-se que seria molt difícilment assumible pel Tribunal Constitucional i després es va trobar que l’hegemonia a Madrid no era la del partit governant, el PSOE, sinó que era la de l’aznarisme. La reforma es converteix en un element de desgast del socialisme de Zapatero, que s’afegia al desgast -que va ser bestial- contra qualsevol reforma important del govern: hi havia manifestacions contra el matrimoni homosexual, contra l’avortament, contra l’assignatura d’educació de la ciutadania... La manca de lleialtat del PP aquells anys va ser enorme, es va convertir en una força antisistèmica.

Va començar la guerra mediàtica.

Hi va haver plataformes mediàtiques histèriques que volien crear un clima de tensió bestial argumentant que s’havia trencat el consens del 78. Van ser ‘El Mundo’, ‘Libertad Digital’, ‘La Cope’... Des d’un punt de vista retòric i de discurs sabotegen el discurs del 78: es presenten com a abanderats d’aquell consens però alhora el van sabotejar. Van ser els anys ‘neocon’ espanyols. Fins i tot José María Lassalle va arribar a escriure que "fregaven el feixisme", com assegura a l’assaig ‘Contra el populismo’ (Debate, 2017). En aquell moment d’enorme tensió va quedar incrustada la peripècia de l’Estatut, que era una bona idea que va continuar malament i va acabar pitjor. El PP també creia que usant altres mecanismes al marge de la majoria parlamentària podria aconseguir el que volia, que era la voluntat de forçar que el Tribunal Constitucional es pronunciés d’una determinada manera. La planta territorial no es va tancar amb un acord parlamentari sinó amb una revolució al Tribunal Constitucional.

Bona part dels problemes actuals es troben no només en l’ambigüitat de la Constitució tal com es va plantejar el 1978 sinó també la manera com el Tribunal Constitucional en un determinat moment, concretament el 2010, va actuar de forma partidista.

Els mals del sistema present no els atribueixo fonamentalment al procés de transició sinó a la degradació de l’Estat del 78. Hi ha, d’una banda, la corrupció –sobretot convergent, socialista i per part del PP–; també la partitocràcia de les institucions, que haurien d’estar al marge dels partits tant com fos possible. La sentència va ser discutible. El que no ho va ser, va ser el procés de degradació mentre es va debatre i quan es va pronunciar. Aquesta degradació òbvia es va convertir en argument polític per part del sobiranisme.

El 2010 a Catalunya manava Montilla, i va ser ell qui va advertir de la "desafecció" dels catalans.

Què passa quan permets que els elements centrals de funcionament d’un sistema es podreixin? Passa que el sistema se’n ressent, i si no el saps regenerar, tens un problema. Així i tot, aquest Estat que no s’ha sabut regenerar finalment s’ha reafirmat gràcies al procés. Això és un desastre, perquè en algun moment vam pensar que el sistema del 78 s’enfonsava, i ara en canvi hem de convenir que l’Estat està més fort que fa sis mesos. Les enquestes diuen que les forces que han impugnat la idea de ‘règim del 78’, tant aquí com a Madrid, estan en retrocés. En canvi, una peça de reforç de l’Estat com és Ciutadans està en fase ascendent. Podríem fixar una nova fórmula química: tot allò que el procés toca es converteix en merda.

Mendoza exposa els estereotips catalans i espanyols

L’altra novetat de la setmana en relació al processisme és 'Qué está pasando en Cataluña', d’Eduardo Mendoza. El premi Cervantes es proposa una mirada crítica –en comptes d’àcida, és més aviat agra– en relació als estereotips que els catalans tenen dels espanyols i viceversa. El novel·lista se sent legitimat per escriure aquest recull de reflexions més aviat precipitades perquè viu durant gran part de l’any a Londres. Afirma que durant el règim de Franco, “el uso del catalán no estaba prohibido, pero sí tutelado, lo que es casi peor”. Desmunta la idea del seny i la rauxa (“no quiere decir nada”, escriu) i recorda com era un català segons l’imaginari franquista:“Laborioso, algo lerdo de expresión, bastante tacaño. Sus modales son toscos”. Al final, Mendoza parla clar:“No hay razón práctica que justifique el deseo de independizarse de España”.

El procés ha desencadenat una altra sèrie de processos, però al llibre també recordes com hi va haver un precedent de l’Estatut: el pla Ibarretxe va ser rebutjat -i humiliat- el dia 1 de febrer del 2005 al Congrés dels Diputats.

Hi ha una enorme diferència entre el pla Ibarretxe i l’Estatut, i és l’enorme consens amb què l’Estatut del 2006 va sortir del Parlament: fregava el 90% de suport. El pla Ibarretxe, en canvi, es va aprovar amb una majoria pelada. En la crítica necessària al que ha estat la degradació del ‘règim del 78’ és la impugnació del concepte de consens, com si això del consens fos negatiu. Sense consens no hi ha política. El consens només és una cosa negativa si no integra el dissens! El pla Ibarretxe no tenia una majoria àmplia. Els resultats del 27 de setembre del 2015 no donen una majoria àmplia al sobiranisme.

Però a l’inici del procés, aquesta majoria àmplia, com a mínim parlamentària, sí que existia.

Aquí sí.

L’Estatut va ser votat després en referèndum. Hi va haver una participació del 48,9% dels electors. El 73,2% d’ells hi va votar a favor.

Si haguéssim sabut abans d’anar a votar que allò va ser revisat de la manera com es va revisar potser hauríem votat diferent. Posem-nos en la hipòtesi que el que es va votar era anticonstitucional. Entesos: llavors què en fem, de tota aquesta gent que hi estava a favor? El PP es va desentendre d’aquest problema, perquè ells tancaven la planta no a través del Congrés sinó a través de la sentència del Tribunal Constitucional. Per què es va esmenar la plana d’algú que havia complert tots els procediments legals per aprovar un Estatut?

És el que va passar.

Es va crear un conflicte de legitimitat de règim quan aquesta gent que va complir tots els procediments no va rebre una resposta adequada. Tard o d’hora, els catalans han de votar en una votació excepcional.

Què vol dir, això?

No serien unes eleccions autonòmiques normals, i haurien de servir per desfer aquest nus que s’ha creat. Que el sistema del 78 no hagi entès que per la seva renovació cal desfer aquest nus fa que s’arribi a aquesta situació de profunda anomalia institucional, on innegablement estem. Hi ha un fet infamant, que és tenir membres del govern a la presó, i després hi ha l’anomalia de l’aplicació del 155. Donar una resposta que no sigui retornar l’autogovern, el lloc on l’Estat i Catalunya es troben, només perpetuarà el problema.

Per tant, aquesta votació no té res a veure amb la que es farà d’aquí menys de tres setmanes, el 21 de desembre. És una votació on s’hauria de respondre sí o no a una pregunta?

És una votació excepcional on una negativa dels votants catalans donaria lloc a una altra votació. O podria ser la celebració d’un referèndum, que veig altament improbable. Penso que si no hi ha aquesta votació extraordinària que resolgui el curtcircuit que es va crear amb l’Estatut, no es resoldrà res. Desconec com ni quan es formularà aquesta pregunta extraordinària. Sí que sé que el ‘demos’ català no té prou força per trencar el règim del 78, i que així i tot s’ha d’expressar en una votació perquè la seva veu li va ser negada a través de la sentència del Tribunal Constitucional. Fins llavors la tensió continuarà, i la tensió desestabilitza la societat.

Entre altres de les situacions que expliques al llibre hi ha la violència de l’1 d’octubre i els empresonaments. Fins a quin punt creus que aquestes ‘opcions’ no han contribuït a engrandir encara més la distància entre la visió unionista i la independentista? Hi ha un bloc que pega i reprimeix i l’altre que rep.

N’hi ha un que reprimeix per la força i l’altre que assumeix que per tirar endavant el seu projecte polític s’ha de saltar la llei i no té prou força per imposar el que es resol. Josep Fontana ho ha dit més d’una vegada: "Hi ha independència per guerra o per acord". És evident que no volem una guerra i és evident també que el govern central no està disposat a organitzar un referèndum. Mentre aquí no hi hagi una majoria molt qualificada de votants que ho sol·licitin, a Madrid tiraran milles. Si l’única possibilitat que tens de tirar endavant un projecte polític és plantejant una legislació alternativa i implementant-la però no tens la força que cal per fer efectius els resultats, no només la majoria sinó la força -i l’Estat és força- has de repensar el tempo de l’ambició del teu projecte polític.

Davant l’enorme desafiament plantejat de manera pacífica i democràtica, l’Estat, per preservar la seva unitat, està disposat a degradar-se. Va ser això el que vam veure d’una manera repugnant l’1 d’octubre: ni volem ni hem d’estar disposats a acceptar formes de violència com les d’aquell dia, això forma part d’un món que no és el nostre. Tampoc podem tolerar els empresonaments dels líders de les entitats sobiranistes ni dels membres del govern. Actuant d’aquesta manera, l’Estat de dret es degrada. La paradoxa és que degradant-se es consolida. No sé si d’aquesta repressió n’hem sortit més reforçats o no. Sí que sé que pel camí és que podem anar perdent coses. L’exigència del retorn dels béns de Sixena de fa uns dies constata que l’aplicació de l’article 155 no és només una via de retorn de les institucions catalanes a la llei, sinó un mecanisme sinistre per ajustar comptes. El drama d’aquesta història és que el que hem constatat és que el 155 és possible. Contra ell, el projecte de la independència, com que no té prou força, queda bloquejat, i l’autogovern català s’afebleix. Crec que la independència és il·legal, i que si has comès il·legalitats hi ha unes conseqüències, però en una situació com la nostra calia una magnanimitat que l’estat espanyol no està oferint.

L’únic polític que defineixes al llibre és Artur Mas. Dius que és un “vanitós ferit”.

Artur Mas es troba en una situació legal i econòmica del tot injusta. Ara, això és el més important. Una altra cosa és el judici que calgui fer sobre la seva acció política des del 2005. Hi ha diversos moments de la seva actuació que em semblen negatius. Per exemple, la reacció a la denúncia del president Maragall sobre la corrupció de Convergència i Unió: no va negar l’acusació, però en canvi va respondre fent xantatge a Maragall, i això em sembla reprovable. Em sembla també institucionalment reprovable haver llimat el text de l’Estatut saltant-se el president de la Generalitat. Era ell qui va redactar el text final el 2007, i llavors va dir que allò era un estadi d’un procés polític més ampli: em sembla que no és el contracte que s’havia establert amb els seus votants.

També critiques el discurs del 10 de setembre del 2012, just abans de la manifestació.

Va ser un discurs profundament divisiu: identificava la institució només amb els que es manifestarien. Durant la crisi, Mas va implementar una sèrie de polítiques econòmiques que no em semblen criticables. Més endavant, en el judici del 9 de novembre, Mas podia declarar des del seu despatx, però va preferir qüestionar l’estat de dret en un moment en què s’estava negociant si ell seria president o no. Va anunciar que l’autogovern es podia situar fora de la llei incomplint el que dictés la sentència. En part volia guanyar-se el favor de la CUP.

Però no ho va aconseguir.

Exacte. Dos mesos després Carles Puigdemont es convertia en president de la Generalitat. Totes aquestes fites de Mas tenen a veure amb un afany legítim per la presidència, que tenia i encara té, però que no han estat bones pel conjunt de la ciutadania.

Com valores el paper d’Esquerra Republicana de Catalunya? Oriol Junqueras va agafar protagonisme però es va saber mantenir també en un segon pla.

És una virtut del personatge que crec que ha estat perjudicial, no pel que fa a les seves expectatives com a governant -s’ha quedat permanentment a la banqueta esperant el seu moment mentre els altres jugaven-, però sí perquè les idees d’Esquerra han acabat capil·laritzant tot el territori i esdevenint la força hegemònica. Deixant de banda el que és més urgent, que és l’alliberament dels presos i la recuperació de l’autogovern, el judici sobre el pas de Junqueras per la conselleria d’economia serà sever.

Abans em deies que qui tenia més responsabilitat és qui tenia més poder. La persona més poderosa a Espanya ara mateix és Mariano Rajoy, el president del govern.

Rajoy ha estat en aquesta història des del primer moment i és el principal responsable de la situació que vivim.

Hi ha veus que es queixen que Rajoy no ha actuat en molts casos, que ha estat massa dèbil.

Puc pensar que Rajoy ha actuat amb una certa moderació, però també ha actuat amb zero audàcia. Tenint en compte que ell era el màxim responsable del problema que s’ha creat hauria d’haver tingut un mínim d’audàcia i de compromís perquè no es produís una situació que posés en perill la situació institucional espanyola. Va permetre que anessin passant els anys sense tenir una posició activa de resolució d’un problema.

El 2014, després de publicar ‘El llarg procés’, devies rebre comentaris crítics d’una banda i de l’altra, perquè et vas col·locar en una posició que no es trobava alineada amb cap dels dos blocs majoritaris.

Les úniques hòsties que importen són les dels teus. Ho vaig passar malament fins a un cert punt, però no m’ho vaig prendre catastròficament: si no m’haguessin insultat per Twitter hauria estat lamentable. En la polarització del debat, és normal que a algunes persones els molesti determinat punt de vista. Aquests dies pensava en la Patrícia Gabancho arran de la seva mort. Abans de conèixer-la, tenia el prejudici que era algú a qui era impossible que li agradés ‘El llarg procés’. Vam coincidir signant llibres per Sant Jordi el 2015 i em va dir que hi havia coses que les veia com jo i d’altres que no. Em va demanar que féssim un debat a l’Ateneu i vaig acceptar. Va ser una experiència molt agradable i de societat adulta. Per aquesta mena de trobades va valdre la pena fer ‘El llarg procés’. També hi va haver atacs i estigmatitzacions, esclar, però així és la vida.

Els atacs no van ser prou furibunds perquè deixessis de fer aquest llibre.

A la gent que va llegir ‘El llarg procés’, el llibre va molestar tant. Ara bé, després que sortís alguna entrevista, com la que em va fer el Carles Geli per a ‘El País’, em van arribar a dir falangista i tot [El titular de l’article era: "La revista ‘Destino’ va fer més pel catalanisme que ‘Serra d’Or’”]. Com havia de generar polèmica una discussió sobre revistes dels anys 40?

S’ha de ser valent, per dir el que es pensa actualment, a Catalunya?

Valent? No em sento vivint en una situació de manca de llibertat, i com que he estudiat molts contextos de manca de llibertat puc dir que el que passa ara no requereix ser valent. El que era valent era publicar un llibre de poesia en català a la dècada dels 40. Incòmode sí que m’he sentit. Però és que ser adult és incòmode.

‘La confabulació dels irresponsables’ s’atura a finals de novembre, però d’aquí a tres setmanes hi haurà unes eleccions i uns resultats. Tot lector que llegeixi aquest assaig pensarà en què pot passar el dia 22 de desembre, després de les eleccions.

El que hauríem de demanar als que ens governaran és una cosa tan senzilla com que les coses es facin bé. Què vull dir amb això? Les coses no es podran fer bé fins que hi hagi gent a la presó ni mentre l’aplicació del 155 no s’aturi. Els objectius de curt i mitjà termini, que són els que pot desenvolupar el partit o partits que governin –en una legislatura que ja veurem com de curta o llarga serà– haurien de ser la recuperació de l’autogovern i fer el possible des de les institucions perquè la situació econòmica millori, que es corregeixi el que ha passat els darrers mesos. Em sembla que això és el més necessari. No tinc un altar a casa, però si el tingués hi hauria una foto de Raimon i una altra de Josep Fontana. En una entrevista recent va dir: “Cal tenir objectius realistes, plantejar coses que es puguin aconseguir”. El Procés ha de fugir del relat i tornar a la realitat.