BarcelonaLa concessió de l'últim premi Nobel de literatura a Annie Ernaux ha reobert, una vegada més, el debat sobre les particularitats de l'autoficció, una de les mutacions més populars –i, alhora, mal coneguda– de la literatura del jo, gènere que també inclou les memòries, els dietaris, les cròniques i els llibres de viatges.

"Vivim en un boom de llibres que parlen del jo. S'hi narren avortaments, divorcis, dols, pèrdues de fills i tota mena de processos traumàtics. En molts casos es venen aquests llibres com si hi hagués una feina de novel·lar la matèria narrativa, quan no passa així. L'autoficció va per una altra banda: no és una modalitat de l'autobiografia, sinó de la novel·la", explica Xavier Pla, filòleg i professor a la Universitat de Girona, que acaba de publicar l'assaig El soldat de Baltimore (Lleonard Muntaner), on recull una cinquantena llarga de textos que aprofundeixen en els matisos de l'escriptura centrada en un mateix. A partir de llibres recents d'autors com Emmanuel Carrère, Martin Amis, Joan-Daniel Bezsonoff, Florence Aubenas i Javier Cercas, Xavier Pla ofereix una mirada panoràmica a una pulsió literària que arrenca de molt enrere i que es troba en tradicions literàries d'arreu del món.

Un pacte imprescindible

La ficció pot acabar provocant trets i divorcis

"La novel·la amb autoficció sempre fa que el lector estigui en estat d'alerta –comenta l'autor, que a finals d'any publicarà l'ambiciosa biografia de Josep Pla en què fa anys que treballa–. Introdueix una certa ambigüitat i sospita. El lector tot sovint es demana: Ha passat de debò, el que m'estan explicant?". En aquest punt, el filòleg i professor recorda que l'obsessió per aquesta pregunta pot acabar sent problemàtica. Per il·lustrar-ho fa referència a l'anècdota que motiva el títol de l'assaig. "Stendhal explica a Racine et Shakespeare [1823] que durant una representació a Baltimore de l'Otel·lo de Shakespeare, durant el cinquè acte, quan Otel·lo està a punt de matar Desdèmona es va aixecar un soldat de la butaca i va clavar un tret a l'actor mentre cridava: «Que no pugui ser mai dit que en la meva presència un maleït negre haurà matat una dona blanca»". Aquell espectador, a més de cometre un delicte, havia esmicolat la invisible quarta paret teatral. "Pot semblar un cas extrem, però encara ara apareix periòdicament algun actor que explica que la gent l'insulta quan va pel carrer perquè interpreta el dolent –recorda Xavier Pla–. La literatura juga amb les aparences, màscares i capes superposades, i l'autoficció ho fa molt especialment".

En el cas de l'autoficció –neologisme que va popularitzar el francès Serge Doubrovsky a la novel·la Fils (1977)– l'autor fa servir un narrador en primera persona que juga a confondre's amb ell. Allò que el lector llegeix és un relat de ficció que pot coincidir, en part, amb les vicissituds personals de qui ha escrit el llibre. Passa, entre molts altres casos, llegint París no se acaba nunca (2003), d'Enrique Vila-Matas; Res no s'oposa a la nit (2012), de Delphine de Vigan, i el sextet La meva lluita, de Karl Ove Knausgård. "Tant me fa si les coses van passar així o no", reconeixia l'autor noruec el 2015, en relació a la veracitat del que explicava.

"A Knausgård, el material d'aquests llibres i l'enrenou que van provocar li van costar el divorci –adverteix Xavier Pla–. Un altre cas recent que demostra el poder de la literatura és el d'Emmanuel Carrère, que va haver de treure totes les mencions a la parella del narrador abans de publicar Ioga per evitar problemes amb la llei". El resultat era l'absència al text final d'un dels principals motius del naufragi personal del protagonista. "La crisi conjugal, tal com l'havia descrit, no era feridora ni ofensiva –explicava l'escriptor amb motiu de la traducció catalana del llibre, publicada a Anagrama–. Ella em va exigir que l'eliminés, i és per això que al llibre hi falta alguna cosa. L'absència del divorci a Ioga és una manera prou justa de descriure el final d'un amor".

Mirar-se el melic o extirpar-se'l

Tres estratègies narratives: Kafka, Proust i Cartarescu

En la mirada retrospectiva que proposa, Xavier Pla localitza trets autoficcionals en novel·les com El procés, de Franz Kafka, publicada a títol pòstum el 1925 ("que el protagonista es digui Josef K no és un detall en absolut menor", escriu), i també dedica diversos textos a la Recerca de Marcel Proust, escrita entre 1907 i 1922. "El que fa autèntica la novel·la de Proust és la seva versemblança i credibilitat, no els detalls autobiogràfics que s'hi puguin identificar –explica Pla–. Barthes recordava en un assaig que l'autor, poc abans de morir, es va dedicar a eliminar la paraula Marcel de les proves. La Recerca indaga sobre el jo, però el jo defuig identificar-se com a Marcel".

Un cas recent que ha enlluernat l'autor d'El soldat de Baltimore és el de Mircea Cartarescu, autor de novel·les com Solenoide i la trilogia Encegador (en català a Periscopi). "La literatura no es fa mirant-te el melic, sinó conjurant-lo i, si cal, extirpant-lo per analitzar-lo millor –diu–. Cartarescu concep la literatura no com un reflex de la vida sinó com un instrument per potenciar les relacions amb ella".

El cor de Baltasar Porcel

Alguns exemples d'autoficció en la literatura catalana recent

Veritat i honestedat són dues de les paraules que s'acostumen a relacionar amb la literatura del jo. "André Gide escrivia, a les seves memòries [Si le grain ne meurt, 1924] que l'única manera de dir la veritat era a través de la novel·la –recorda Pla–. Qualsevol altra forma implica falsificacions i distorsions".

En literatura catalana recent, a més de citar autoficcions amb una repercussió notable com Germà de gel, d'Alicia Kopf (L'Altra, 2016); Sis nits d'agost, de Jordi Lara (Edicions de 1984, 2019), i les novel·les de Llucia Ramis, Xavier Pla dedica articles elogiosos al vessant autoficcional de Francesc Serés –amb una menció especial a La pell de la frontera (Quaderns Crema, 2014)–; a Una família, de Toni Sala (L'Altra, 2021), i a L'art de portar gavardina, de Sergi Pàmies (Quaderns Crema, 2018). "Un dels autoretrats en clau novel·lesca més descarnats i gairebé desagradables que recomano llegir és El cor del senglar, de Baltasar Porcel [Edicions 62, 2000] –diu Xavier Pla–. No hi ha narcisisme ni complaença en el que explica d'ell, dels ancestres ni d'amistats com Llorenç Villalonga, Camilo José Cela i Josep Pla. A partir del senglar i el porcell, es descriu com un animal nocturn, salvatge, capaç de menjar qualsevol cosa. A diferència de molts autors del present, en comptes de mirar-se el melic, Porcel el conjura".

En casos com els dels Viatges a peu de Josep Maria Espinàs –cicle de 20 llibres que va arrencar el 1957 i es va tancar el 2009–, Xavier Pla destaca "la capacitat d'observació del narrador". El jo del caminant es dissol sovint en els altres: "Es meravella al davant de cada element de la realitat". Relaciona l'autor català amb la visió humanista i sovint de denúncia social que han practicat Günter Wallraff, Florence Aubenas i Svetlana Aleksiévitx.

Ser fidel a la veritat íntima

La relació entre un mateix i fets històrics

El vincle entre la intimitat i la història també interessa Xavier Pla, que analitza com s'hi aproximen autors com Éric Vuillard, Joan-Daniel Bezsonoff, Philippe Sands i Javier Cercas. "Soldados de Salamina és un llibre de capçalera en aquest sentit, perquè el narrador es diu Javier Cercas, hi apareixen personatges reals en un moment de la història molt concret, la Guerra Civil Espanyola, però en canvi és una novel·la –recorda Pla–. Enzo Traverso, a Passats singulars [Afers, 2021] és crític amb autors com Cercas o Jonathan Littell, que incorporant la història a les novel·les acaben fent revisionisme".

Un altre exemple particular és el de Joaquim Amat-Piniella. "K.L. Reich (1963) és una referència ineludible de l'anomenada literatura concentracionària, al mateix nivell que les obres de Primo Levi, Jean Améry o Jorge Semprún –explica Xavier Pla–. En comptes d'explicar la seva experiència personal en diversos camps d'extermini, entre els quals hi havia Mauthausen, va optar per la novel·la". Al pròleg del llibre hi ha un paràgraf on Amat-Piniella explica per què en comptes d'unes memòries escriu una novel·la: "Ens ha semblat més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura". I afegeix: "Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses, estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva".