Barcelona"Hi ha pocs crims que tinguin un càstig pitjor que donar-se totalment a algú altre", va escriure Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949). Aquest procés de donar-se a l'altre en què consisteix l'amor ha marcat la novel·la durant més de dos mil·lennis. L'exploració d'aquest sentiment –sigui romàntic, fraternal, tràgic, impossible o fins i tot tòxic– ha anat sovint acompanyat del càstig cap a la dona, segons recordava la filòsofa i escriptora francesa al seu assaig.

En la tradició occidental, l'epopeia homèrica va assentar, entre els segles VIII i VII aC, les bases de l'amor a partir de dues situacions molt diferents: d'una banda, el trasbalsador rapte d'Helena per part de Paris a la Ilíada; de l'altra, l'enyor serè de l'absent Ulisses per part de la seva esposa Penèlope a l'Odissea. La data fundacional de la novel·la es remunta a l'últim terç del segle I aC. Com no podia ser d'una altra manera, la primera pedra d'aquest gènere va ser, sobretot, una història d'amor. Cal·lírroe, de Caritó d'Afrodísias (que es podrà llegir a finals de maig en català a Adesiara, traduïda per Jaume Almirall), comença amb l'enamorament de dos joves a Siracusa. Poc després de casar-se, el marit sospita de la infidelitat de la seva esposa Cal·lírroe i l'apallissa amb tanta brutalitat que la donen per morta. Així i tot, quan un escamot de pirates obre la tomba per robar les joies de la difunta descobreixen que està viva i se l'emporten, tret de sortida a tot un seguit d'aventures marítimes. Ja en la primera novel·la de la història l'amor hi apareix no només com una passió idíl·lica: també comporta violència, i qui l'exerceix, com passarà majoritàriament més endavant, són els homes.

L'aventura d'estimar

Durant l'Edat Mitjana van abundar les peripècies, infidelitats i conspiracions

Les grans peripècies van estar relligades durant segles a l'amor. Per exemple, a través de pastors com Dafnis i Cloe, de Longus, novel·la escrita al segle II dC: "Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig de mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella", llegim en la traducció que va fer Jaume Berenguer el 1963 per a la Fundació Bernat Metge. L'amor també va ser un assumpte central en la vida dels cavallers: en aquest sentit, cal tenir present el triangle que conformen el rei Artús, la seva esposa Ginebra i l'amant d'ella, el cavaller Lancelot, figura introduïda per Chrétien de Troyes al segle XII. Encara en la tradició medieval tardana va arribar la primera gran novel·la escrita en català on l'amor i el sexe van tenir un paper fonamental, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Publicada el 1490, combina les gestes de l'heroi amb les conspiracions íntimes per evitar que prosperi la relació entre Tirant i Carmesina.

Les reminiscències de la novel·la de cavalleries, sumada a la sublimació de l'estimada tan present a la poesia trobadoresca –recordem l'amor llegendari i tràgic entre Tristany i Isolda, fixat, entre d'altres, per Béroul–, van desembocar en l'amor impossible que proposa la primera novel·la moderna, Don Quijote de la Mancha (1605). El trastorn psicològic de l'antiheroi creat per Miguel de Cervantes convertia els molins en gegants i també imaginava una dona bella i perfecta a qui dedicava les seves victòries inexistents, Dulcinea del Toboso.

L'amor prohibit

La tragèdia de 'Romeu i Julieta', font d'inspiració d'incomptables novel·listes

Una mica abans que el Quixot comencés a cavalcar pels paisatges àrids de la Manxa, William Shakespeare escrivia Romeu i Julieta (1597), una obra de teatre que va contribuir a fixar un element comú en moltes novel·les posteriors: l'amor prohibit. "Els amants més famosos de Shakespeare expressen la seva desesperació davant l'enemistat entre les dues famílies i per culpa de la mala sort de portar els seus cognoms", recorda Cristina Nehring a l'assaig A favor del amor (Lumen, 2010; traducció d'Ana Mata Buil). La passió que Romeu i Julieta senten l'un per l'altre no evita que l'un i l'altre acabin condemnats a morir massa aviat. "La mort, que t'ha xuclat l'alè de mel, / no ha aconseguit marcir-te la bellesa", diu Romeu cap al final de l'acte cinquè en la traducció de Miquel Desclot publicada a Proa el 2017. Quan veu Julieta morta –en realitat no ho està–, Romeu pren la decisió fatal d'enverinar-se. Un cop traspassat, ella torna en si i li besa els llavis, desesperada: "Potser encara t'hi deu quedar verí / que, donant-me la mort, em reanimi".

Shakespeare va explorar moltes altres cares de l'amor –la gelosia a Otel·lo, l'obediència cega a Macbeth, la tempestuositat a Antoni i Cleòpatra–, però la més influent va acabar sent la de Romeu i Julieta, la de l'amor prohibit, apassionat i breu, però paradoxalment també immortal. Els amors il·lícits van nodrir bona part de l'imaginari romàntic, amb exemples com Werther (1774), de J.W. Goethe (amb un jove tan enamorat d'una noia promesa amb un altre que, desesperat per la impossibilitat del seu amor, s'acaba suïcidant), i Cims borrascosos (1847), d'Emily Brontë (que ressegueix les vides tràgiques de Catherine Earnshaw i el turbulent Heatchliff). La novel·la gòtica va excavar en les pulsions més tenebroses de l'ésser humà, vinculades també a històries d'amor impossibles com la que planteja Dràcula (1897), de Bram Stoker: allà, l'amor convencional entre Jonathan i Mina Harker era sotragat per l'intent de domini, apassionat i violent, per part del temible comte vampir. "Amb la mà esquerra subjectava totes dues mans de la senyora Harker, mantenint-les allunyades del cos, amb els braços estirats al màxim –llegim en la traducció que Xavier Zambrano va fer de la novel·la per a Viena el 2022–. Amb la mà dreta, el comte la tenia agafada pel clatell i l'amorrava al seu pit. La camisa de dormir blanca d'ella estava tacada de sang, i del pit nu d'ell, espitregat amb la camisa esquinçada, rajava un rajolí de sang".

La novel·la realista del XIX relacionaria també l'amor prohibit amb l'adulteri, amb casos paradigmàtics com els de Madame Bovary (1857), de Gustave Flaubert, i Anna Karènina (1877), de Lev Tolstoi. En tots dos exemples, el comportament inadequat de les dones protagonistes acabava sent castigat amb la mort. Víctor Català també castigava la Mila, protagonista de Solitud (1905), cim del modernisme català: casada amb un poca-pena, la jove ermitana s'enamorava del pastor Gaietà, però en el moment de fer el pas de llançar-se als seus braços s'adonava que era massa vell; poc després, era violada per l'Ànima.

L'amor contra la repressió

El repte d'escriure sobre l'atracció homosexual

Ja al segle XX, la infidelitat es relaciona a vegades amb la descoberta de la pròpia sexualitat. Una novel·la paradigmàtica en aquest sentit és L'habitació d'en Giovanni (1956), de James Baldwin, que Trotalibros acaba de presentar en català per primera vegada, en versió de Dolors Udina. Al llibre, un jove americà espera a París que la noia amb qui es vol casar torni d'un viatge per Espanya quan, en un bar bohemi, coneix un jove cambrer, en Giovanni, per qui se sent atret de seguida, encara que alhora es culpabilitzi d'explorar una part del seu desig que fins llavors havia reprimit: "Els motius que m'havien portat a l'habitació d'en Giovanni eren tan complexos, tenien tan poc a veure amb les seves esperances i desigs, i formaven part tan profundament de la meva pròpia desesperació que vaig imaginar-me que jugar a ser mestressa de casa quan en Giovanni se n'anava a treballar em procurava una mena de plaer".

La descoberta i acceptació de l'homosexualitat ha donat molt bones històries d'amor, com la de Carol (1952), de Patricia Highsmith –on l'autora nord-americana tenia l'encert de no condemnar moralment el lesbianisme de les protagonistes–, i la de Celie amb l'antiga amant del seu marit violent, a El color porpra (1982), d'Alice Walker: és gràcies a l'afecte de la cantant que la Celie pot recuperar el control de la seva vida.

L'amor desigual

La part poderosa no sempre guanya la partida

Rere gran part de les històries d'amor àgils i divertides d'autores com Jane Austen s'hi amaguen relacions marcades per la desigualtat. A Orgull i prejudici (1813), Elizabeth Bennet –que, igual que les seves quatre germanes, s'ha de casar com més aviat millor perquè les propietats familiars no es perdin– té una llarga sèrie de desavinences amb el prepotent aristòcrata Fitzwilliam Darcy abans d'accedir a casar-s'hi. "La part més dèbil [que en el cas d'Orgull i prejudici seria Elizabeth Bennet] guanya poder gràcies a la relació amb el més fort. El moviment oscil·lant del poder imita el moviment oscil·lant del sexe en si mateix. Els estira-i-arronses, els avenços i retrocessos entre dues persones són, per naturalesa, íntims i excitants", explica Cristina Nehring.

"En mil novel·les d'amor occidentals l'evolució dels sentiments entre una dona intel·ligent i un home decidit es representa mitjançant una pugna que conclou quan la dona, al final, es desfà en el desig romàntic i una necessitat profunda d'unió", escrivia Vivian Gornick a La fi de la novel·la d'amor (1997; traducció catalana de Martí Sales a L'Altra, 2022). Hi ha honroses excepcions a la norma, com ara les de Daniel Deronda (1876), de George Eliot, i La senyora Dalloway (1925), de Virginia Woolf. "En el moment exacte que seria necessari donar, a la protagonista femenina li agafa una mena de fredor interna", continua Gornick. Per què passa, això? Perquè les protagonistes han mirat el seu futur amb atenció i s'han adonat que rere la promesa d'un amor romàntic resplendent s'hi amaga la foscor del patriarcat.

Eliot i Woolf van ser dues de les precursores a l'hora d'advertir de la toxicitat de bona part de les nocions d'amor transmeses culturalment i a través de l'art. En moltes novel·les contemporànies les relacions de parella estan marcades per la seva inevitable caducitat, i això passa llegint autors tan diversos com Sally Rooney, Michel Houellebecq, Jonathan Franzen i Eva Baltasar. "D'un temps ençà, la duració de les relacions s'ha anat escurçant més i més –afirmava la sociòloga Eva Illouz a El fin del amor (Katz, 2020), qüestió que també han explorat recentment Byung-Chul Han i Lluís Calvo–. Cada vegada és més difícil consolidar una relació de parella. Sovint s'evaporen fins i tot abans de començar". Fins i tot en un cicle de novel·les com La meva lluita, de Karl Ove Knausgard, l'amor estable d'una parella amb quatre fills acaba fet a miques. L'únic que sobreviu al desgavell acaba sent l'amor cap a un mateix del propi autor, que li permet completar els llibres en plena crisi personal i convertir-se en una figura literària admirada per mig món i qüestionada per l'altre mig.