Qualsevol biografia sobre Bill Evans (1929-1980) menciona que va ser un dels músics que van participar en la gravació de Kind of blue, de Miles Davis, el 1959; que va enregistrar, sota el nom de Bill Evans Trio, Sunday at the Village Vanguard (1961); que va aconseguir que algunes de les seves composicions, com ara Waltz for Debby, es convertissin en estàndards del jazz, i que tot i l’addicció a l’heroïna va continuar gravant discos memorables, com Stan Getz & Bill Evans (1973), Cross-currents (1978) i el pòstum You must believe in spring (1981), que conté dos temes dedicats al seu germà Harry i a la seva cunyada Ellaine: tots dos s’havien suïcidat.

Tots aquests ingredients queden fora de la novel·la Interval, del gal·lès Owen Martell, que acaba de publicar Edicions de 1984, traduïda per Marc Rubió. “El 2004 vaig passar una temporada a Nova York i vaig començar a pensar en escriure sobre Bill Evans -recorda l’autor gal·lès-. En aquells moments treballava en un projecte sobre com s’havia anat perdent el llegat dels gal·lesos que havien emigrat als Estats Units. A diferència dels irlandesos i els italians, no havien sabut conservar la seva identitat. En el cas d’Evans, per exemple, vaig descobrir que per part de pare tenia arrels gal·leses”. D’aquella investigació en van sortir els relats de Dolenni Hud (2008), però Martell, que havia publicat anteriorment dues novel·les més en la seva llengua materna, tenia ganes de demostrar-se que era capaç d’escriure una novel·la en anglès, i tot i que en un primer moment va estar a punt d’optar per un llibre “més convencional” sobre Bill Evans, finalment va optar per centrar-se en un moment decisiu de la carrera del pianista, no tant per les fites que va aconseguir durant el període que descriu, sinó perquè a la bibliografia sobre el pianista acostuma a ser “un parèntesi”.

“He llegit unes quantes biografies que parlen de Sunday at the Village Vanguard i que just després de recordar la mort del contrabaixista, Scott LaFaro, canvien de capítol i reprenen la trajectòria d’Evans cinc mesos després, quan torna a gravar música”, explica Martell. Ell se centra exclusivament en aquests mesos d’impàs en què el pianista va viure allunyat de la música, fent el dol per un músic de només 25 anys que havia perdut la vida en un accident de cotxe el 6 de juliol del 1961, pocs dies després que el trio, completat pel bateria Paul Motian i Bill Evans, enregistrés les sessions del Village Vanguard.

“La mort de LaFaro va estroncar una carrera molt prometedora -assegura Jordi Puntí, que va recomanar la publicació de la novel·la a Edicions de 1984-. La vida d’Evans durant aquells mesos és molt poc coneguda, i l’Owen no només se centra en aquest moment obscur, sinó que intenta explicar, a través de la narració, aspectes que caracteritzen la música d’Evans”. Puntí cita la frase de Miles Davis que encapçala el llibre -“No toquis el que hi ha, toca el que no hi ha”- abans d’afirmar que aquesta ha estat una de les intencions de Martell: “El jazz, a més, és una música amb tendència a l’abstracció i la improvisació, difícil de taral·lejar, i l’Owen combina aquests elements amb una proposta narrativa molt visual”.

Una història a quatre veus

Owen Martell va publicar Interval en anglès el 2013, i durant aquests sis anys la novel·la ha estat traduïda a mitja dotzena de llengües. S’aproxima a l’enigma d’Evans, un home torturat i introspectiu, a partir de quatre veus: la del seu germà gran, Harry; la de la Mary, una mare sobreprotectora; la del pare, Harry Sr., un home distant que manté una relació estranya amb els fills, i al tram final del llibre hi trobem el punt de vista del mateix Bill.

“El Bill apreciava molt Scott LaFaro com a músic i com a amic -comenta Martell-. Quan van participar a les sessions del Village Vanguard, Evans tenia 31 anys i Scott només 25. El contrabaixista afegia un punt dinàmic a la música d’Evans, i fins i tot es podria dir que la dominava”. Puntí creu que, en cas de no haver mort prematurament, Scott LaFaro hauria pogut tenir el seu propi trio o quartet més endavant.

“Evans no és el meu músic preferit, però admiro i m’emociona la manera que té d’aconseguir una música molt fràgil i estranyament segura d’ella mateixa -diu Martell-. Escoltant-lo i veient els seus concerts t’adones que quan tocava el piano se sentia connectat amb el món i era el lloc on estava millor”, afegeix. Fora de l’escenari era un home “increïblement tímid”.

Martell comparteix aquest tret de caràcter. “De petit vaig estudiar piano”, reconeix. Però l’anècdota personal va més enllà. Una mica més endavant explica que va escriure Interval a París, ciutat on encara viu, i que actualment, després d’uns anys dirigint “una revista de cultura i política a Gal·les”, té més temps per escriure. Si se li demana que triï algunes de les cançons preferides del nord-americà, de seguida diu que Waltz for Debby “fa pudor de sentimentalisme”, però a continuació confessa que My man’s gone now, inversió de Porgy and Bess inclosa a Sunday at the Village Vanguard, la podria escoltar “una vegada rere l’altra, durant la resta de la vida”.