REPORTATGE
VALÈRIA GAILLARD

Víctor Català, l’autora més revolucionària

La professora Margarida Casacuberta revela l’artista que es va amagar rere una màscara per combatre els prejudicis a ‘Víctor Català, l’escriptora emmascarada’, un assaig que actualitza els estudis sobre l’autora de ‘Solitud’ als 150 anys del seu naixement víctor català, l’escriptora emmascarada

Víctor Català, l’autora més revolucionària / CÈLIA ATSET Zoom

“Jesús! No sé pas què hi veuen en mi. Soc un pobre aficionat: res més”; “Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè m’ha sortit així”. Amb aquesta humilitat sorneguera responia Caterina Albert (1869-1966) les preguntes de l’aleshores jove escriptor Baltasar Porcel, i ho feia des del llit estant, a la seva casa de l’Escala, en una entrevista feta el 1965 i que, més que desvetllar qui s’amagava rere la màscara de Víctor Català, la feia més palesa. Porcel va confessar el seu estupor davant d’una entrevista aparentment fallida que deixava entrellucar, tanmateix, una escriptora que no tenia res a veure amb la imatge que s’havia anat forjant amb els anys i que arribava fins a Gabriel Ferrater, que la descrivia -basant-se en l’entrevista- com una “pobra dona que repapiejava i no era capaç de dir res”. ¿Qui era de debò aquesta autora que s’escapolia rere uns tòpics que ella mateixa alimentava?

La doctora en filologia catalana per la UAB i professora de la UdG Margarida Casacuberta, especialista de Santiago Rusiñol i directora de la Càtedra Víctor Català, es va trobar per casualitat immersa en la seva obra quan, arran de la mort de l’investigador Jordi Castellanos, li van encarregar la part del Modernisme de la Història de la literatura catalana, d’Enciclopèdia Catalana, el 2015: “Em vaig submergir completament per saber l’estat de la qüestió i endreçar el material que s’havia anat generant, i quan et poses a dins del món de Víctor Català t’hi quedes absolutament enganxada”.

L’assaig que ara presenta, Víctor Català, l’escriptora emmascarada (L’Avenç, 2019), s’alimenta i amplia aquest treball inicial amb la voluntat de fer una aproximació històrica i sociològica de la seva obra. Es basa en les darreres investigacions al voltant de l’escriptora de l’Escala, com ara els epistolaris editats per la doctorand Irene Muñoz Pairet amb intel·lectuals que van ser fonamentals per a ella, com ara Fèlix Clos, el seu representant literari, o Lluís Via, editor de Solitud, o amb l’editor i poeta Francesc Matheu.

Tot un món literari encara per descobrir, entre poemes i relats Zoom

Tot un món literari encara per descobrir, entre poemes i relats / AJUNTAMENT DE VERGES

Una de les primeres màscares que es posa Caterina Albert és la del pseudònim. Va ser arran de l’escàndol que va provocar el seu relat premiat als Jocs Florals d’Olot, La infanticida, el 1898, en un ambient que Casacuberta descriu com “tradicionalista, carlista i conservador”. Amb tot, la jove Albert s’hi presentar per “les garanties que suposava tenir Matheu en el jurat”. Aquesta primera topada posa en evidència no només un problema de gènere -i, com a escriptora, Caterina Albert va mantenir el pseudònim perquè no l’encasellessin en la literatura femenina-, sinó que encara hi havia un xoc més profund: es valorava la seva obra des de la perspectiva de la moral, problema amb el qual es van trobar altres escriptors modernistes. Casacuberta ressegueix la recepció inicial de la seva obra, que va irrompre gairebé de manera subversiva en un moment en què es conreava sobretot el realisme i el costumisme. A part, a nivell polític i social, la Lliga Regionalista està fent esforços per institucionalitzar la cultura catalana, la qual cosa també condiciona la manera com s’analitza la seva obra. “Ella ve d’una tradició republicana federal, i el Modernisme i la seva recepció queden absolutament mediatitzats per aquest fet, perquè ets dels uns o dels altres, i aquí també s’hi troba Rusiñol”.

Mostrar el cantó fosc

En el seu estira-i-arronsa amb el “mestre” Joan Maragall -amb qui va mantenir una correspondència fluïda i es van dedicar poemes-, es perfila la divergència del punt de vista a l’hora d’abordar l’acte creatiu: “Maragall fa una crítica dels Drames rurals al Diari de Barcelona i li retreu que ofereix una visió tremendista i esbiaixada de la realitat, perquè ell parteix de la base que hi ha una harmonia còsmica i en realitat es contraposen dues visions del poeta: el poeta àliga, que veu la totalitat, i el poeta mar, que sacseja les ànimes”, raona l’estudiosa.

Una altra de les característiques de Víctor Català és que, lluny de la màscara de senyora Albert, terratinent, que també va conrear assíduament, Caterina Albert era una dona curiosa, molt llegida, que seguia l’actualitat literària tant catalana com internacional amb un interès especial per autors com Ibsen, Maeterlinck, sense oblidar els russos. Des del seu pis de Barcelona estava al dia del que es feia en teatre i òpera. A més, gràcies a la seva situació econòmica folgada no va haver de fer concessions com a artista. “Tenia molt clara la seva perspectiva estètica de voler mostrar el cantó fosc, aspira a construir el macrocosmos i mostrar les bestioletes del senyor situades enmig d’una immensitat que es caracteritza per la violència, les relacions de poder i el mal”. L’assagista conclou: “El que està fent en realitat és simbolisme a un pas de l’expressionisme”.

Furgant encara més en el conjunt de la seva obra, Casacuberta ha arribat a una altra conclusió que rebat la imatge d’“aficionada” que la mateixa Català dona: “La seva obra apareix com un mosaic al centre del qual hi ha aquesta dona que ho tenia tot controlat, que comença a escriure a través de gèneres breus, però per a qui la poesia és fonamental, així com el teatre a través dels monòlegs, les narracions breus, la novel·la... I tot té un marc, que és el Modernisme en el sentit de Modernism.

Després de fer aquest llibre, que s’adreça a un públic ample que vulgui conèixer tot el recorregut literari de Víctor Català, Mita Casacuberta no té dubte que els dos grans autors de la literatura catalana del segle XX són dones: Víctor Català i Mercè Rodoreda. “Com a pionera, Català va ser una autora revolucionària, que escriu per exemple Una cambra pròpia molt abans que Virginia Woolf”. I afegeix: “Van intentar tallar-la per tots costats, però va continuar escrivint i es va mantenir fidel a sí mateixa amb aquesta màscara que no es treia”.