Són quinze anys d’estudi que s’han concretat en 1.018 pàgines al llarg de les quals batega el cor de Jacint Verdaguer. Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls (Barcelona, 1947), és una novel·la històrica, profusament documentada, que aconsegueix conferir gruix existencial a aquest personatge polièdric que es debat entre la vocació religiosa i la literària. Valls el compara, en grandesa, amb Ramon Llull, i està convençut que avui continua sent una figura incòmoda: “Encarna el pecat capital del catalanisme sobre el qual tothom ha volgut tirar merda, i, a banda l’Església, el bisbat de Vic no ha demanat mai perdó i ho hauria de fer”. L’infern justament fa referència a la seva vida “torturada” pels conflictes que l’enfronten amb el poder econòmic, polític i eclesiàstic, i també per un caràcter tempestuós, mentre que la glòria arriba en dos vessants. El literari, que va assolir, i el celestial: “El capellà i el poeta lluitaven dintre seu”.

La novel·la se situa en els últims divuit dies de la vida de Verdaguer, ja instal·lat a Vil·la Joana, i a partir d’aquí la narració en tercera persona va fent salts temporals per repassar tota la seva vida de manera cronològica. Els capítols prenen forma de moviments musicals i estan farcits de versos i fragments de l’obra verdagueriana. És en els últims dies de la vida del poeta, ja malalt de tuberculosi, que es cristal·litzen tots els conflictes, començant pel polític, perquè dos grups d’amics -els de la Lliga i els republicans- es barallen per influir en les seves últimes voluntats. “Va fer una cosa inacceptable: desobeir un bisbe, i encara més havent-hi un marquès al darrere, i això és un pecat que no li perdonen els regionalistes; aleshores va trucar a la porta dels republicans, que serien avui els unionistes, per dir-ho d’alguna manera”. A l’hora d’abordar aspectes polèmics, com ara el del segon testament que va redactar poc abans de morir, Valls assegura que s’ha basat en els escrits del mateix Verdaguer, com ara el recull d’articles En defensa pròpia. “És cert que l’han volgut fer passar per boig fins a dates molt recents i d’alguna manera es pot dir que era un geni tocat d’oradura, un rústec passat pel seminari que, com tots els mascles del llinatge Verdaguer, quan s’enfadaven eren capaços de qualsevol cosa, i ell es va enemistar amb el bisbe”.

L’autor de la novel·la reconeix que Verdaguer era un personatge “contradictori”, una persona ingènua però que “creia el que predicava, la qual cosa no era gaire habitual entre els capellans palatins”. Valls, que és autor d’una quinzena de títols de gèneres diversos entre poesia, narració juvenil, prosa literària i periodisme, fa referència a l’obsessió caritativa de Verdaguer que li va ocasionar tants problemes, sobretot amb el senyor a qui servia, el marquès de Comillas, que va intentar treure-se’l de sobre. “Després d’un viatge a Terra Santa el 1886, Verdaguer es va reconvertir i creia que les diferències socials només es podien resoldre amb la caritat, cosa que el va portar a fer exorcismes perquè creia en els dimonis, i amb això es va posar molta gent en contra”.

Pel que fa a l’obra de Verdaguer, Àlvar Valls considera que, en general, els seus versos de propagandista catòlic són “dolents” -“si hagués fet només el Virolai avui no en parlaríem”-, però en canvi en destaca l’obra “homèrica”, en què s’inclouen L’Atlàntida i Canigó, i l’“espiritual”, amb Idil·lis i cants místics, “que no tenen res a veure amb la poesia d’estampeta”. Quant a la prosa, Valls defensa que és “un dels grans prosistes del segle XIX, sobretot de literatura de viatges”. També apareixen recollits en aquest volum, que suposa un retrat d’una època. Al llarg de la novel·la apareixen tot de personatges reals amb els quals Verdaguer es va relacionar, com el mossèn Jaume Colell i l’advocat -i cosí seu- Narcís Verdaguer i Callís. “Hi ha poca cosa inventada, només les converses concretes, i fins i tot en el llenguatge els coneixedors de Verdaguer trobaran fragments de cartes i d’escrits seus”. Justament és un dels atots d’aquesta novel·la, que transporta el lector al català del XIX. Amb cinquanta anys d’experiència treballant amb la llengua com a corrector de català, Valls assenyala que també Verdaguer va tenir cura de fer una “recerca lingüística”: “Sense Verdaguer Fabra no hauria estat el mateix”.

Un personatge “dramàtic”

La càrrega dramàtica de Jacint Verdaguer és la que intenta posar en relleu el metge i escriptor Daniel Palomeras (Santa Maria d’Oló, 1949) en una altra de les novetats que acaben d’aparèixer al voltant del pare de Canigó. Fills de la terra dura (Comanegra) proposa una mirada al poeta prenent com a antagonista qui va ser un dels seus més grans amics -i també enemic-, Jaume Colell. Aquesta mirada es complementa amb la d’altres personalitats de l’època que van tractar mossèn Cinto, com ara Claudio López, marquès de Comillas, i el bisbe Morgades.

Més que escriure una biografia exhaustiva o un “panegíric”, Palomeras ha volgut aportar una imatge personal de Verdaguer. “Són capítols breus, pinzellades sobre el personatge i també del seu entorn, els llocs on va ser i els canvis que va patir a mesura que anava passant el temps”. De fet, Palomeras explica que a l’origen de la novel·la hi havia el projecte de fer un documental amb Narcís Garolera el 2008 que al final no va arribar a bon port. Fa cinc anys, el professor Enric Cassany va llegir la novel·la i va animar Palomeras a publicar-la. Aquest aspecte visual, per tant, és molt present en un llibre que també intenta donar resposta a un interrogant: com és que, cent vint anys després de la seva mort, Verdaguer continua generant polèmica? “El 2002, arran del centenari, cinc-cents capellans catalans van projectar fer una trobada a Folgueroles per retre un homenatge al poeta, i el bisbat de Vic la va posposar... Encara no s’ha celebrat”, explica Palomeras. “Verdaguer va relacionar-se amb la noblesa, amb la jerarquia eclesiàstica, i al final va acabar endeutat i es podria dir que amb el suport de les esquerres, tot d’aspectes que avui es mantenen i que donen un gran vigor dramàtic al personatge”. Un dels capítols que ressegueix Fills de la terra dura (provinent d’un dels últims versos que va escriure Verdaguer: “Fill de la terra dura, nét del no-res, baixo a la sepultura pels anys empès, més la cruel baixada trobo feliç, quan penso que és l’entrada al paradís”) és el funeral, que va ser multitudinari. “Gaziel i Maragall expliquen que va ser l’espectacle popular més gran que mai havien vist i tot plegat pel fèretre d’un poeta... Van aturar els tramvies i tot, va provocar una autèntica veneració popular, i això que molta gent cantava les seves cançons sense ni saber-ho”.

D’entre la documentació que ha utilitzat per escriure la novel·la, en què també apareixen artistes modernistes com Rusiñol i Casas, hi ha la biografia canònica i “periclitada” de Sebastià Juan Arbó, la biografia escrita fa poc per Narcís Garolera i Marta Pessarrodona i, sobretot, l’obra mateixa de Verdaguer: “La seva prosa és molt autobiogràfica i et permet conèixer de primera mà el personatge”.