Jack Kerouac va rebatejar el seu amic Gary Snyder com a Japhy Ryder i va fer-lo protagonista de la novel·la The dharma bums (1958), traduïda al català el 1967 per Manuel de Pedrolo com Els pòtols místics : “S’havia criat en una cabana de troncs, perduda enmig del bosc [...]. Avançava pel carrer amb aquelles curioses gambades llargues pròpies dels escaladors. A l’esquena duia una petita motxilla plena de llibres”. Els havia presentat el poeta Allen Ginsberg el 1955, i Gary Snyder tenia només 25 anys, però la seguretat que mostrava i l’experiència acumulada fent de guarda forestal i de llenyataire van enlluernar Kerouac, que encara no havia publicat On the road i no deixava de buscar acció i coses autèntiques: als camins, a la vida nocturna de les grans ciutats o a la filosofia oriental.

Parlaven de budisme, de poesia, de sobreviure en plena natura salvatge: va ser Snyder qui va dur Kerouac fins al cim del Matterhorn; qui hi va pujar mig despullat i, un cop dalt, va proferir “el seu cant d’alegria, de Buda triomfant de les muntanyes”, i va baixar-ne “corrent, saltant, caient sobre els talons de les sabates, rebotant dos metres més enllà, corrent de nou i proferint tot de crits mentre volava pels vessants del món”. Tot això diu Kerouac a Els pòtols místics, i també que “mai no havia conegut unes persones tan estrafolàries i al mateix temps tan serioses i vehements”.

L’editorial Quid Pro Quo publica ara els Assaigs sobre vida i natura, de Gary Snyder, traduïts al català per José Luis Regojo. Són quatre textos extrets del llibre The practice of the wild (1990), que tornen a posar sobre la taula l’obra d’aquest incombustible i afable californià de 89 anys: poeta, muntanyenc, assagista, professor universitari, ecologista, budista zen, integrant de la Generació Beat i premi Pulitzer de poesia per Turtle Island (1975). Tant els assajos com la poesia de Gary Snyder mostren, segons Regojo, “el camí cap a la desobediència civil a la manera de Thoreau, a través de la llibertat d’una vida senzilla i honesta en contacte amb la natura”. “És un obrer de la poesia, la filosofia, el budisme i l’ecologia -afirma el seu traductor-. Una persona per a qui meditar no és només seure durant hores en un temple, també pot ser canviar els bolquers als fills, cultivar la terra o arreglar el cotxe”.

A finals dels 50, Snyder va decidir allunyar-se de la Generació Beat i va anar-se’n a viure deu anys al Japó en diversos monestirs budistes zen. Abans, però, li havia transmès a Kerouac una visió: “Pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la producció i, per tant, que calgui treballar per gaudir del privilegi de consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors, cotxes. Milions de xicots americans vagabundejant amb les seves motxilles”. Kerouac va plasmar la visió a Els pòtols místics, clara precursora del moviment hippy.

En aquest sentit, als Assaigs, Snyder hi denuncia que massa governs i universitats d’arreu tenen “prejudicis contra el món natural, i també contra el passat, contra la història”, guiats pel que ell titlla de “creacionisme de cambra de comerç que es declara satisfet davant la divina presència d’un centre comercial”. Per això Regojo veu en Snyder un “Thoreau del segle XX” més actual que mai, per la “visió sociopolítica del budisme zen i pel seu anarcopacifisme i ecologisme”, i per això afirma que els Assaigs són “una mena de testament ecològic que ens deixa, que barreja el budisme zen, les tradicions ameríndies i la mística del que és salvatge”.

Consciència ecològica ‘beatnik’

Al llibre Les muntanyes són la teva ment (Tushita, 2013; traduït per Jaume Subirana i el mateix Regojo), Snyder ja advertia que el que passa actualment arreu del món, “a l’oceà, a la praderia, al bosc, a la sabana i al desert, a tots els espais i hàbitats, es pot comparar a una guerra contra la naturalesa”. S’entén que Allen Ginsberg digués que Snyder era “la consciència ecològica” de la Generació Beat.

Regojo també explica orgullós que va conèixer el poeta zen en persona l’any 1982, quan estava becat a la universitat californiana de La Verne. Diu que és una persona alegre i amb sentit de l’humor, que gaudeix de cada moment i que li encanten el vi i les croquetes. El llavors jove traductor va acabar passant un cap de setmana a casa de Snyder, a les muntanyes, amb la seva dona Masa i els dos nanos. Dos dies que van convertir-se en cinc perquè “de sobte va caure la nevada del segle i em vaig trobar vivint amb ells alguns dels poemes que havia traduït”. L’amistat encara els dura.

“Snyder ha demostrat -assegura Regojo- que les filosofies ameríndies, les orientals i les occidentals tenen en comú, sobretot, la defensa de la natura. Mentre que nosaltres, en la nostra guerra per domesticar la natura, no fem res més que cavar-nos la pròpia tomba”. D’això ens adverteix, de fet, Snyder (un dels últims poetes beatniks, juntament amb el centenari Lawrence Ferlinghetti), quan escriu: “Diguin el que diguin els nombres, els pics nevats són sempre molt més amunt que allà on puguin arribar els avions”.