REPORTATGE
Barcelona

La Colla de Sabadell: ironia, modernitat i esperit lúdic

Un segle després de les primeres accions i publicacions, el grup literari continua motivant noves mirades. En l’última d’elles, ‘L’humor constructiu’, diversos especialistes i escriptors desmunten tòpics i reinterpreten l’obra d’autors com Francesc Trabal, Joan Oliver i Armand Obiols 

La Colla de Sabadell, anant cap a la Font del Saüc el 1919 / LA MIRADA Zoom

La Colla de Sabadell va concentrar poetes, crítics, escriptors, intel·lectuals i artistes durant els anys 20 i 30 del segle passat: el projecte col·lectiu tenia la vocació de millorar i modernitzar la societat catalana del moment”. Així presenta el grup literari Olívia Gassol, coeditora, juntament amb Francesc Foguet, del volum L’humor constructiu (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020), una aportació de gran interès a l’estudi acadèmic d’aquests autors que reuneix la desena de ponències que es van fer l’octubre de l’any passat al Casal Pere Quart de Sabadell.

Tot i que la Colla estava integrada per una desena de membres, entre els quals hi havia pintors com Ricard Marlet, Antoni Vila Arrufat i Joan Garriga, caricaturistes com Josep Maria Trabal, historiadors com Miquel Carreras i cronistes com Lluís Parcerisa, el llibre es fixa en les tres figures més destacades des d’un punt de vista literari: el novel·lista Francesc Trabal (1899-1957), el poeta, dramaturg i traductor Joan Oliver (1899-1986) i el poeta, crític i periodista Joan Prat (1904-1971), que signava amb el pseudònim d’Armand Obiols. “La Colla de Sabadell neix seguint els plantejaments del Noucentisme, però amb la voluntat de superar-los -explica Gassol-. A través de la participació a la premsa, però també des de l’editorial La Mirada, amb els llibres que publiquen i les accions que organitzen, el grup articula un dels projectes culturals i literaris més irreverents, iconoclastes i innovadors apareguts a les lletres catalanes durant els anys vint del segle XX”.

En un dels textos del volum, signat per Joaquim Sala-Sanahuja, el professor i traductor qüestiona alguns dels tòpics que s’han anat repetint sobre el grup d’amics i creadors. “Se n’han ressaltat els trets d’avantguarda, però probablement no eren buscats -diu-. Si mirem el context on creix el grup, l’ingenuisme local sabadellenc hi té més pes que l’avantguardisme”. Sala-Sanahuja fa un retrat minuciós i revelador de la cocapital del Vallès Occidental. “Les ciutats industrials catalanes que van anar creixent durant aquells anys, entre les quals hi ha Sabadell i Terrassa, no tenien un passat de pagès: eren noves i no tenien pretensions, el que volia la gent era guanyar-se la vida, l’ascens social era secundari”, recorda. Per això matisa la idea de la Catalunya-ciutat d’Eugeni d’Ors, que alhora s’inspirava en La ciutat i les serres, novel·la pòstuma d’Eça de Queiroz. En una ciutat com Sabadell, el contrast entre la modernitat urbana i les arrels rurals no és tan evident, i aquest aspecte queda reflectit en les novel·les de Francesc Trabal, que mostren l’influx de l’industrialisme, dels esports, de l’aviació i del cinema (analitzat per Teresa Iribarren en un altre text del volum). Sala-Sanahuja desmenteix també que els membres del grup de Sabadell “fossin nois de casa bona”. “L’únic que venia d’una família amb diners, però arruïnada, era Joan Oliver -diu-. L’entorn familiar d’Armand Obiols era molt modest, i els Trabal eren fills d’un procurador dels tribunals que més endavant seria dirigent de la Lliga Regionalista local”.

Sala-Sanahuja matisa també el sentit de l’humor dels autors. “Tenien un límit i no el passaven -assegura-. A diferència de les conferències filosòfiques completament dadaistes de Genaro Grau Salat, ells feien servir l’humor amb una finalitat cívica de fons. La seva ironia té aquest punt funcional que potser no s’ha destacat tant”. En aquest sentit, l’autor recorda la influència de Martí Esteve, “padrí polític de Trabal i Obiols”, que era partidari d’una “crítica ferotge que pogués renovar la cultura catalana”. Olívia Gassol coincideix en aquesta valoració: “L’actitud volgudament polèmica de la Colla de Sabadell s’articula a través de l’humor, que tan aviat fan servir en creacions literàries com a través de l’acció directa de la premsa. Els serveix per adoptar una postura crítica respecte de la realitat. Joan Oliver arriba a escriure en un article que una de les «coses més serioses a la vida és l’humorisme»”.

Joan Oliver Zoom

Joan Oliver

Una vocació lúdica i irreverent

Un dels altres autors que participen en L’humor constructiu és l’escriptor Magí Sunyer. “El Noucentisme va fer acabar de cop les novel·les, en alguns casos brillants, que s’havien escrit durant el Modernisme, com és el cas de Solitud, de Víctor Català -explica-. Durant la segona dècada del segle XX s’escriuen poques novel·les en català, i quan es fa no se segueix el camí de l’experimentació”. Quan es reprèn la novel·lística se segueixen “models estrangers, tal com havia recomanat Carles Riba en una conferència molt influent”. Així, “Joan Puig i Ferreter té molt present Dostoievski, Carles Soldevila es deixa influir per André Gide i Francesc Trabal beu del dadaisme i del surrealisme -continua-. La producció novel·lística de Trabal, que vaig llegir tota i en ordre cronològic durant l’any passat, és interessantíssima però en gran part fracassada. Ell hauria volgut continuar el model absurd que comença amb L’home que es va perdre [1929] i continua amb Judita [1930] i Quo vadis, Sànchez [1931], però el que tenia més acceptació era una novel·la més tradicional”. És a través d’aquest camí que arriba al cim de la seva narrativa, Vals [1935]. “Si mires els manifestos destructius de dadà o dels surrealistes, quan et trobes amb el Manifest groc [signat per Dalí, Gasch i Montanyà el 1928] fa una mica de cosa veure la contenció dels atacs -afegeix Sunyer-. Amb la Colla de Sabadell em passa una mica això. Van arribar a l’extrem de fer humor absurd, sí, però no van arriscar res”.

Olívia Gassol recorda que “l’esperit de revolta i de crítica de la burgesia” de Trabal, Oliver i companyia es fa “des d’una consciència molt clara de què es juguen en cada moment històric”. Cal tenir en compte que entre el 1923 i el 1930 hi va haver la dictadura de Primo de Rivera, que entre el 1931 i el 1936 el govern va ser republicà -amb la involució viscuda a partir de l’octubre de 1934- i que l’esclat de la Guerra Civil, amb els exilis dels tres membres més destacats del grup, el van acabar desintegrant. El reflex del context social i polític es fa evident en molts dels articles d’Armand Obiols, que analitza Aïda Ayats en un altre text de L’humor constructiu. “Si descontextualitzem els seus articles, que publicava a Diari de Sabadell, La Nau i Revista de Catalunya, la majoria de coses que hi diu són perfectament vigents ara -afirma Ayats-. Hi parla de la falta de garanties democràtiques i de la concepció feixista de la sobirania que té l’estat espanyol”. Obiols es queixa de “la llibertat atorgada” amb què es conforma el poble català, sobretot durant el procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Núria i de les posteriors retallades. “Una de les imatges més potents amb relació als polítics catalans per part d’Obiols és que diu que s’obliden dels ideals com qui oblida un paraigua”, diu Ayats, que considera que caldria recuperar els articles, recollits només en una petita part al volum Hores decisives (Fundació La Mirada, 2016). “Vivim en un país on la cultura no és prioritària -afirma-. Obiols és el més oblidat i inèdit dels autors de la Colla de Sabadell i, en canvi, és un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX. Els articles són punxants i preclars, tenen sarcasme i ironia fina. El seu humor em sembla elèctric i intel·ligent perquè està ple d’imatges que et fan vibrar”.

“L’avantguarda és una empresa d’enderrocs, i els membres de la Colla de Sabadell tenien present que seria una irresponsabilitat en una cultura inestable com la catalana -conclou Olívia Gassol-. Ells van ser constructius i alhora irreverents. El joc amb el llenguatge és una reminiscència de l’esperit d’avantguarda i, alhora, porta al límit el Noucentisme carnerià, per a qui la literatura no explicava la realitat, sinó que era pur artifici”.