Reportatge
SÍLVIA MARIMON

Quan les dones van trencar les cotilles literàries

Abans de la Guerra Civil i del llarg i fosc túnel del franquisme hi va haver un esclat de dones novel·listes que van trencar molts tabús i van parlar de violència de gènere, del dret al divorci, de sexe entre dones i fora del matrimoni, de pacifisme i d’explotació laboral

Quan les dones van trencar les cotilles literàries / AFB / BAGUÑÁ Y CORNET (1911) Zoom

“Lo que no s’havia pogut confessar mai, s’ho confessava ara a si mateixa sense falses ni ridícules vergonyes; la gran meravella que li havia negat sa joventut austera i tireganyosa, la hi concedia pròdigament la vellesa. Estimava! Estimava amplament, fortament. A qui?... Què li importava el qui?... A una criatura humana, a un altre ésser com ella”. Víctor Català, pseudònim rere el qual trobem Caterina Albert (l’Escala, 1869-1966), descrivia al conte Carnestoltes, publicat el 1907 al volum Caires vius -que Club Editor reeditarà el març del 2019-, l’enamorament entre la marquesa d’Artigues i la Glòria, la seva cambrera.

Català és tan sols un exemple de la prolífica obra literària que van escriure les dones les primeres dècades del segle XX, abans que esclatés la Guerra Civil. Són veus revolucionàries que trenquen tabús: parlen de maltractaments, de violacions, de l’avortament, del dret al divorci, d’explotació laboral, de relacions sexuals fora del matrimoni, defensen el pacifisme des de les trinxeres de la guerra i qüestionen la maternitat. Són extraordinàriament modernes, però algunes han desaparegut en el negre túnel de la dictadura franquista. “Hi ha una eclosió de publicacions en aquest període que anomenem modernitat, són revolucionàries i s’incorporen a la literatura amb veu pròpia. La dictadura els va posar el burca. S’han de rescatar”, assegura Dolores Romero, professora de literatura espanyola a la Universidad Complutense de Madrid, directora del grup d’investigació La Otra Edad de Plata i impulsora de la Biblioteca Digital Mnemosine: Textos Literarios Raros y Olvidados (1868-1936). “Hi ha un trencament generacional, una ànsia per conèixer Europa i un desig d’obrir-se”, afegeix Romero.

El dret a estimar una dona

Les dificultats per sortir literàriament de l’armari

L’escriptora Ángeles Vicente (Múrcia, 1878) va publicar el 1909 Zeze (recuperat per Lengua de Trapo el 2005), on descrivia explícitament una relació lèsbica. La premsa de l’època se’n va fer ressò amb elogis per l’audàcia però també amb crítiques: “La protagonista no podria ser concursant en un d’aquests certàmens de premis a la virtut, però és subjectiva, no és antipàtica ni encara menys repugnant”, escrivia el crític de Nuestro Tiempo.

Zeze, però, és més que una novel·la eròtica. La protagonista, una cupletista, descriu una vida marcada per l’inconformisme, defensa que les ànimes no tenen sexe, i critica la moral beata de principis del segle XX: “Necessito ser jo, lliure, mestressa de la meva voluntat”, reflexiona. El rastre de Vicente, que també va publicar contes i novel·les de ciència-ficció, va desaparèixer en algun moment del 1920.

Les relacions entre dones apareixen als contes de Català, de Vicente i també en una novel·la d’ Elena Fortún (1885-1952), la creadora de la Celia, la irreverent heroïna de contes infantils que volia ser escriptora. Fortún va firmar Oculto sendero amb el pseudònim Rosa María Castaños i és una de les tres obres que l’escriptora hauria volgut destruir però el manuscrit va ser rescatat de l’oblit per Editorial Renacimiento el 2016. L’heroïna d’ Oculto sendero és una pintora, alter ego de l’autora, que de petita vol vestir-se de mariner. Es qüestiona la identitat sexual però no surt de l’armari: “És audaç i comet un acte de valentia no exempt de por, la por que té de si mateixa i del lloc al món que ocupa una nena pertanyent a la seva generació [l’Espanya d’abans del 1936], que es converteix en una jove esquerpa, nòvia a qui no agraden els homes, mala esposa, mare angoixada per la incomprensió de si mateixa, artista moderna emancipada després de ser mare i, finalment, una dona madura i sola”, escriu a la introducció Nuria Capdevila-Argüelles. Fortún, que va haver de marxar a l’exili i va viure el suïcidi del marit i del fill, parla explícitament de la violència sexual i presenta el matrimoni com una institució esclavitzadora. Com la seva heroïna, l’autora no va acabar d’adaptar-se mai al món que li va tocar viure.

Sexe fora del matrimoni

Ni àngels ni dimonis, sinó heroïnes amb alternatives

“Les autores que sorgeixen entre els anys 20 i 30 del segle passat ho fan en un context de modernització en què es plantegen noves opcions per a les dones. Amb la novel·la psicològica, les escriptores il·lustren aquestes opcions, però sense qüestionar en profunditat la societat patriarcal”, explica Neus Real, professora de literatura a la UAB i autora de Dona i literatura a la Catalunya de preguerra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006). La novel·lista, traductora i poeta Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) va guanyar el premi Joan Crexells l’any 1934 amb Les algues roges (Horsori, 2006). “La protagonista és una estudiant universitària que ha tingut relacions sexuals amb un company seu i que decideix no casar-s’hi perquè no l’estima. Això vint anys abans era impensable literàriament perquè també ho era socialment”, diu Real.

Carles Soldevila va publicar Fanny el 1929: “L’heroïna és una noia d’una família burgesa caiguda en desgràcia; Soldevila la situa al Paral·lel, però fa que es mantingui verge i pura i que només tingui relacions sexuals amb el promès per demostrar-li que no ha caigut perquè els autors encara posen en joc o la dona dimoni o la dona àngel, mentre que les autores presenten més matisos entre aquestes dues opcions”, diu Real. Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002) va publicar Joana Mas el 1933, amb un personatge, la Lola, que té relacions sexuals amb els homes amb qui surt: “Ara bé, a la Lola li hauria agradat casar-se i, per tant, el plantejament continua sent conservador; però sens dubte ella i altres personatges representen noves alternatives vitals perquè es comencen a introduir canvis essencials en la condició de la dona”, diu Real.

Les dues cares de l’adulteri

El dret a divorciar-se i la denúncia de la discriminació

Carme Montoriol (Barcelona, 1893-1966) va ser traductora de Shakespeare abans d’escriure la seva primera novel·la. A Vida amorosa d’una dona, publicada el 1932, quan l’heroïna descobreix que el seu marit li és infidel per segona vegada, se’n separa. Ho fa perquè té recursos per sortir-se’n: “Es dedica a fer cotilles, cosa força simbòlica”, explica Real. Altres dones, però, queden en una situació més precària. Mercedes Formica (Cadis, 1913 - Màlaga, 2002) va ser advocada i escriptora. Militava a les joventuts falangistes però defensava la igualtat jurídica de les dones. A A instancia de parte y dos obras más (Ediciones Espuela de Plata, 2018) hi ha un conte, Bodeque, on descriu, posant-se en la pell d’un nen de set anys, la situació en què queda una dona després que el marit refaci la seva vida amb una altra. “Va lluitar moltíssim pels drets de les dones en casos de divorci: a Bodeque, el fill es queda amb el pare i veu com la mare i les germanes passen per moments duríssims perquè han de viure en una pensió de mala mort. És d’una modernitat enorme”, diu l’editora de Renacimiento, Christina Linares, que ha fet una gran tasca de recuperació d’aquestes autores.

Precarietat laboral

La batalla per la igualtat i l’explotació dels més vulnerables

Luisa Carnés (Madrid, 1905 - Mèxic, 1964) és una de les úniques escriptores que no provenia de la burgesia. La seva família era d’origen humil i nombrosa: als 11 anys es va posar a treballar en un taller de barrets. Va ser autodidacta i compromesa. A Tea Rooms (Hoja de Lata, 2016) descriu la precarietat laboral d’un grup de dones que treballen en un saló de te i denuncia com les classes baixes són explotades sense que cap llei les protegeixi. Hoja de Lata la va rescatar de l’oblit fa un parell d’anys -també n’ha publicat els contes- i ja porta vuit edicions del llibre: “Ens va fascinar quan la vam llegir, no enteníem que no coneguéssim Luisa Carnés”, diu l’editora d’Hoja de Lata, Laura Sandoval. “És preocupant la vigència dels problemes laborals que descriu”, afegeix. L’editorial acaba de publicar la biografia novel·lada que va fer Carnés de la poeta Rosalía de Castro. “El fill de Carnés va morir fa poc. Per a ell va ser un gran regal que la seva mare finalment fos reconeguda, va viure l’alegria més gran en l’última època de la seva vida”, explica Sandoval.

Més enllà de la frontera

Escriptores viatgeres i pacifistes a la primera línia del front

“A través de la seva broma i de la ironia refinada hom descobreix sovint una protesta i un clam de llibertat profundíssim. Els seus articles respiren un aire de llibertat absoluta. D’una llibertat impregnada de cocktail, de tren exprés, de transatlàntic, de tot menys de xocolata amb melindros”. Àngel Pons i Guitart descrivia així Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1975) el setembre del 1930. “Hi ha una imatge de despreocupació i extravagància aventurera però al darrere hi ha una clara consciència sociopolítica, literariocultural i de gènere”, explica Real. Bertrana va publicar Paradisos oceànics el 1930 -reeditada el 2017 a Rata-, que es va convertir en un èxit literari i comercial. Alguns es van escandalitzar perquè Bertrana incidia en aspectes com la llibertat sexual dels indígenes de Papeete. Més tard publicaria Peikea, princesa caníbal (1934), la novel·la d’aventures coescrita amb Prudenci Bertrana, L’illa perduda (1935) i el llibre de viatges El Marroc sensual i fanàtic (1936). Altres dones van viatjar fins a primera línia de front. Algunes, com Carmen de Burgos (Níjar, 1862 - Madrid, 1932), van cobrir la Primera Guerra del Rif. Burgos es va guanyar la vida com a periodista, va escriure un centenar de llibres i va traduir Tolstoi o Darwin. La malcasada o Puñal de claveles -precursora de Bodas de Sangre, de Lorca- són algunes de les seves novel·les.

La violència

Les conseqüències de les violacions de les dones

“Les violacions i la violència dels homes contra les dones són una constant en l’obra de Víctor Català -explica l’editora de Club Editor, Maria Bohigas-. És una escriptora lúcida i visionària, que pren el pols de la societat que l’envolta i recull l’explotació infantil, descriu com tracten els nens com bèsties, i el moviment obrer i anarquista”. Català és explícita quan descriu la inclemència. A Capirot, del volum Contrallums, publicat el 1930 i reproduït a Tots els contes, volum 2 de Club Editor -sortirà al novembre-, narra de manera magistral una violació i les seves conseqüències.

Català parlava sense tabús de la maternitat. Mercè Rodoreda ho va fer a Aloma. “Les escriptores catalanes dels anys 20 i 30 literaturitzen la intuïció del que pot ser un nou món, però qui ho acaba qüestionant és Rodoreda amb Aloma, perquè diu clarament que les dones no tenim opció. Al final d’Aloma, quan la protagonista baixa cap al centre de la ciutat, veu dones que somriuen i somien, però totes estan subjugades al sistema. Aloma diu que d’aquí poc «jo no seré jo sinó aquesta criatura» [està embarassada]. Posa sobre la maternitat un estigma de condemna”, diu Neus Real.