BarcelonaAra que el festival Sónar fa setmanes que es va acabar és el moment d’insinuar al lector la relació que pot establir-se entre els convulsionaris que van florir a França al llarg de tot el segle XVIII i l’actitud dels assistents a aquell, i d’altres, festivals de música trepidant.

El fenomen convulsionari va derivar de la publicació de la butlla Unigenitus, que va atacar les idees jansenistes sobre la gràcia —en una accepció de la paraula que molta gent desconeix als nostres dies— i la predestinació. Els jansenistes de Port-Royal es van enfurismar i un de l’estol, el diaca François de Pâris (1690-1727), es va convertir en el més gran adversari de la butlla, amagant, possiblement, una tensió latent entre la monarquia francesa i el papat.

Pâris, que tenia molts seguidors i havia fet més d’un miracle, va morir i va ser enterrat amb gran consternació dels seus fidels al cementiri de Saint-Ménard, a París. Els devots van començar a visitar la tomba en cerca de salvació eterna i, en el millor dels casos, guariment de malalties seculars. Quan la gent es curava, el fenomen era atribuït, com sol passar en aquests casos, a la intervenció meravellosa i post mortem del diaca. (Allò meravellós i sobrenatural sempre ha estat un ingredient de les creences humanes.)

Arran d’aquesta devoció va néixer el moviment convulsionari: la gent, al voltant de la tomba del clergue, o a casa, a la cel·la, allà on fos, entraven en un estat de trànsit, bramaven, tenien convulsions sense haver estat mai epilèptics, es flagel·laven, s’esgarrapaven, es sotmetien a unes tortures que superaven les de la santa Inquisició... i sovint acabaven practicant les disbauxes sexuals més impròpies de la santimònia: ha estat propi de moltes sectes al llarg de la història. Pascal, home de gran intel·ligència vinculat als jansenistes no va ser mai convulsionari —la racionalitat sempre fa bons serveis—, però la seva neboda, sí. Des de sempre hi ha hagut formes musicals que han mogut els oients a un “desenfrenament de tots els sentits” —l’expressió és de Rimbaud.

Parlant de la formació del bon ciutadà, Plató refusava, en aquest sentit, els modes musicals que no procuressin (com ho feien els modes dòric i frigi) el bell endreçament d’una societat i el bon ordre polític. Per contra, el Sónar és exponent d’una forma contemporània de música que convida a les convulsions, l’estremiment, l’espasme, el transport, l’èxtasi i la follia. Una sonata de Schubert amb un auditori silenciós, concentrat i quiet, sembla trobar-se a l’altre extrem. Però tot són gustos, i ja cap butlla farà canviar les preferències musicals del personal.